D’aquí uns anys algú haurà d’estudiar l’impacte de Males Herbes en la literatura catalana d’inici del segle XXI, especialment en el camp de la narrativa especulativa i la ciència-ficció. I entre el suculent catàleg de l’editorial apareixerà el nom d’Enric Herce (Barcelona, 1972) com un autor pràcticament desconegut fins aleshores que va tenir en Simulacions de vida la seva primera novel·la, després de publicar diversos relats curts –un d’ells és La crida més enllà del temps, a la compilació Punts de Fuga– i el llibre infantil de ciència-ficció Friki (Edimater, 2009).

I gràcies, entre altres, a la gent de Males Herbes ja no estem en la fase de lamentar-nos perquè tants autors no tenen visibilitat; ara els gaudim. Per cert, Herce és un dels tres finalistes als VII Premis Ictineu 2015, que es lliuraran el proper 28 de novembre. Competirà en la categoria de “Millor novel·la fantàstica en català” amb El vent entre els saguaros, de Montserrat Galícia, i Tenebra, d’Emili Gil.

Simulacions de vida és un thriller vibrant, un conjunt d’històries que impliquen personatges molt diversos que l’escriptor encadena amb solvència, encaixant cada baula fins a configurar una cadena compacta. Herce situa el lector en un futur proper que podríem situar a final del segle XXI. El món està interconnectat i el mòbil ha estat substituït pel log, un aparell que es pot dur a la butxaca en què conflueixen totes les transaccions comunicatives dels individus. La xarxa log va ser revolucionària quan es va implantar perquè permet una velocitat de transmissió de dades espectacular, i un dels seus trets essencials és que per primer cop els servidors podien actuar de manera autònoma sense necessitat d’un agent humà.

Una de les virtuts de la novel·la és la destresa amb què Herce utilitza el component tecnològic, en el sentit que no el situa en el centre de la narració com un protagonista més; el log és a tot arreu, connecta personatges i trames argumentals però roman en segon terme, atorgant rellevància als patiments i neguits dels personatges. A mesura que avança, el relat genera un constant desassossec. L’autor dibuixa una típica relació de banyes que s’entrellaça, en un moment determinat, amb la història colpidora de dos infants en un centre de menors, i encara li segueixen desaparicions misterioses, delinqüència organitzada i conspiracions a nivell planetari d’una secta suïcida. Tots els ingredients es van entrellaçant i conflueixen en les denominades “simulacions de vida”, en què l’autor planteja un interrogant que no és nou en el camp de la ciència-ficció i és el de les màquines que comencen a actuar pel seu compte, escapant al control dels humans que les han creades.

La lectura de Simulacions de vida provoca la sensació un pèl angoixant que aquest futur no és pas tan irreal, sinó que en certs aspectes ja el tenim aquí. En són exemples la dependència de la tecnologia (fins al punt que ja no s’ensenya a escriure a mà) i un engranatge social piramidal en què les diferències entre pobres i rics són cada vegada més abismals. Cal subratllar com l’autor contribueix a construir aquesta atmosfera d’irrealitat inquietant amb personatges als quals no posa nom, excepte un parell, l’egocèntric Jordi Rocaura i el hacker Marauder; tot i així, són les vivències d’aquests personatges l’eix troncal del relat, fet que reforça el bon treball d’Herce, que troba l’empatia del lector amb ells malgrat no saber ni com es diuen. Igualment, les referències geogràfiques són escasses i es dedueix una ciutat catalana que és Barcelona, la qual no cita explícitament.

El llibre ofereix algunes situacions extremes –és terriblement dantesca, per exemple, l’escena de l’atac terrorista a la carretera; també és commovedora la història de l’home que es troba al llindar de la bogeria després de perdre el seu fill i la seva dona; o l’invent macabre del filtrador de records, que permet eliminar part de la memòria d’una persona. Malgrat les vicissituds dels personatges, però, Simulacions de vida planteja com les màquines (o avatars) poden actuar també amb bons sentiments, poden “salvar” la humanitat, perquè s’alimenten del millor i el pitjor de la creació humana. I què millor que la literatura o la música per salvar-nos?

∞∞∞

T’HA AGRADAT L’ARTICLE? SUBSCRIU-TE A LES RADES GRISES!