Àndoc, un món paral·lel

La Terra d’Àndoc, d’Albert López Vivancos i Igor Szpakowski. Ed. Estrella Polar, 2014. 460 pàg.

La Terra d’Àndoc convida a traspassar la frontera mental del nostre món conegut, per atrevir-nos a creure en la màgia. Aquella màgia que ens pot conduir a un altre univers. Homes de la faràndula com són, Albert López Vivancos i Igor Szpakowski, els autors del llibre, fan que el portal d’entrada a la fantasia sigui, com no, un teatre. El protagonista d’aquesta història és l’Àlex, un noi de 14 anys que s’escapa de casa i es refugia al vell teatre abandonat que havia estat del seu avi, mort fa sis anys. Enfadat perquè el seu pare ha decidit vendre l’edifici, s’hi amaga, i descobreix la veritable màgia del lloc, unes màscares que el permeten viatjar a Àndoc.
Aquest és tot just l’inici de la novel·la, que es forja amb elements bàsics del gènere: un jove cridat a derrotar el mal que assota un indret, que haurà d’emprendre un viatge a la recerca de les claus per vèncer l’enemic, i que pel camí haurà d’anar sumant un grup, una comunitat que l’ajudarà a assolir l’objectiu. Tot plegat amanit d’aventures amb éssers fabulosos. La imaginació dels autors convida a descobrir els entranyables petits firlions, maldestres i innocents, subespècie dels titans, que són aquests colossals personatges de pedra que s’alimenten de la terra; també hi trobareu altres aliats com els éssers d’argila, o els gahamaranan, que fan màgia amb la sorra.
Quan l’Àlex (que ara es dirà Ingvar) arriba per primer cop al món paral·lel d’Àndoc té la sensació que ha viatjat a l’antiga Roma, per la mena d’edificis que veu (hi destaca el descomunal Colosseum) i la manera com vesteix la gent. De seguida aprèn que res ha estat casual i que ell forma part d’un antic llinatge de Portadors de la Màscara, i que està cridat a derrotar el malèfic tità Ertús i retornar la pau. Per acomplir aquesta missió tindrà des del primer moment l’ajut d’Aram, que serà el seu Guia, i haurà de recórrer els diferents Mons d’Àndoc a la recerca d’unes paraules màgiques: són els mots del conjur amb què l’Ertús va ser derrotat, provisionalment, fa molts anys.
El llibre, publicat per Estrella Polar, està enfocat clarament al públic jove. Tots els protagonistes tenen menys de setze anys, i tots ells descobriran que la seva força rau sobretot en la seva capacitat de treballar plegats. Aquest és un dels grans aprenentatges del llibre, del qual m’agrada destacar que el que hagin de buscar siguin paraules (i no una arma, per exemple) i que la porta d’entrada a la màgia (li podem dir cultura?) sigui un teatre. Un dels aspectes que grinyola en la narració, no obstant, és la relació del noi amb el seu món real, no coneixem cap amic de l’institut ni enyora ningú, sinó que arriba a Àndoc com si fos el més normal. Tampoc acabo de connectar amb l’ús excessiu de l’skate com un dels instruments “exòtics” que el protagonista porta al nou món. Les resolucions d’alguns passatges són excessivament senzilles. A La Terra d’Àndoc, els dolents Sense Rostre no són invencibles, i els nois troben solucions amb relativa facilitat, tot i que s’hauran d’enfrontar amb dificultats, evidentment, i també experimentaran sensacions doloroses, com la pèrdua d’un familiar, la separació de persones estimades, o el desamor, tot i que val a dir que en aquest tema s’hi passa de puntetes.
És una novel·la agradable, amb tots els ingredients perquè en gaudeixin els lectors joves, però també exigent per la llargada, 460 pàgines, i un glossari final per situar-se. Una mostra més que la literatura fantàstica original en català té la seva particular pedrera en els gèneres infantils i juvenils. Ens falta fer el pas i consolidar l’oferta per a públic adult, que encara és massa reduïda.

Per a més informació, el blog del llibre i el book-tràiler:

 

2 pensaments sobre “Àndoc, un món paral·lel

  1. Estic molt d’acord amb la reflexió que fas al final: que la fantasia escrita originalment en català té un públic infantil i juvenil consolidat. Ara només falta que les grans editorials catalanes, sobretot aquelles que es dediquen únicament a la literatura en català, apostin pel públic adult. Si en Sànchez Piñol amb “La pell freda” va vendre molts milers d’exemplars, perquè no ho pot fer un “Senyor dels Anells”, una “Crònica de l’Assassí de Reis” o una “Cançó de Gel i Foc” a la catalana?

    M'agrada

    1. I tant, Fèlix, però les editorials catalanes han de veure molt clara la rendibilitat del títol per apostar-hi, tenint en compte el cost de les traduccions, etc. Quan ho fan molt més tard que la versió en espanyol (com ha passat amb en GRR Martin, per exemple, l’impacte no és el mateix).

      M'agrada

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.