“La resistència i el canvi comencen sovint en l’art. Molt sovint en el nostre art, l’art de la paraula”

Ursula K. Le Guin

Les grans obres d’art no només resisteixen el pas del temps sinó que continuen aportant emoció a l’espectador, oient o lector contemporani. Cinquanta anys després de ser publicada, La mà esquerra de la foscor forma part d’aquest grup selecte. I la lectura pausada d’aquest llibre –com altres de l’autora– confirma Ursula K. Le Guin (1929-2018) com una de les millors escriptores del segle XX, transcendint els gèneres. Raig Verd, editorial que lidera Laura Huerga, impulsa la recuperació d’aquesta autora en llengua catalana. Va començar amb Els desposseïts, i continuarà aquest any amb Un mag de Terramar, tots tres amb traducció de Blanca Busquets. El contingut de La mà esquerra de la foscor ja el coneixíem, però la nova edició és exquisida; en conjunt, el millor llibre de ciència-ficció en català publicat el 2019.

Fa feredat l’actualitat de les qüestions que planteja la novel·la. Le Guin es va significar com una escriptora valenta i combativa, i va traslladar als seus textos el seu activisme pacifista, ecologista i feminista, a més d’una mirada política propera a l’anarquisme com a eina per aconseguir la igualtat i la justícia socials. La mà esquerra de la foscor aplega tot això i més. És una enorme metàfora sobre la comunicació humana, que llegim en diferents capes: des de la proximitat de la relació propera entre els dos protagonistes, fins a la geopolítica de les relacions entre estats, i encara amb la mirada sideral, utòpica, d’una gran organització que aplega els planetes de la humanitat. 

L’argument ens presenta la mirada d’un home, una mena d’ambaixador terrestre enviat al planeta Hivern (Gethen), que es troba als confins de l’univers; és el darrer planeta conegut habitat per humans. Genly Ai fa quasi dos anys que és a Hivern, coneixent un món dominat per dues grans nacions, Karhide i Orgoreyn, que són països veïns i rivals. La seva missió consisteix a convèncer els governants que s’incorporin a l’Ekumen, una institució que agrupa tota la humanitat, una mena de lliga o unió de mons que fomenta l’intercanvi i la comunicació entre ells, i vetlla per l’equilibri comercial entre els 83 planetes habitables que conformen l’anomenada Àrea Ekumènica.

En el canvi social dels anys 60, Le Guin qüestionava fins a quin punt ens determina néixer home o dona. Mig segle més tard, encara no hem assolit la igualtat

Le Guin planteja una dualitat política, encara que no tan acusada com a Els desposseïts. En aquest cas, Karhide és més passional i caòtic i representa una monarquia a l’antiga, mentre que Orgoryen és més gris i seriós, ordenat, però políticament més sinistre. Els seus habitants i les seves institucions són capaços de tota mena d’actes violents, però sempre en petita escala, no tenen la capacitat de mobilització que requereix una guerra. En aquest llibre l’escriptora també assenyala la fina línia que separa l’amor patriòtic a un territori del fanatisme, per això la seva crida és la fraternitat entre els éssers humans de tota condició.

Però, tot i que la intriga política marca el fil argumental, un dels pilars de la novel·la és la característica fisiològica que fa únics els humans d’Hivern: són hermafrodites, i només tenen en compte el sexe durant el zel. El seu cicle sexual és de 26 dies. La majoria del temps estan inactius i només tenen desig quan entren en el període anomenat kèmmer. Abans d’aparellar-se, la majoria no tenen manera de saber si seran mascles o femelles, i no tenen cap mena de predisposició vers cap dels dos sexes; la mare de diverses criatures pot esdevenir el pare d’altres. El lector veu aquest món des dels ulls d’un terrestre que té incorporada la divisió mental entre homes i dones. I Le Guin planteja de forma magistral un punt de vista alternatiu que elimina les diferències i, per tant, trenca la tendència històrica del mascle dominant vers la dona sotmesa. Les categories aquí són irrellevants. Com es comportaria una societat així? Aquesta és una de les grandeses del llibre. En el moment de canvi social dels anys seixanta, Le Guin qüestionava fins a quin punt ens determina néixer home o dona. I, mig segle més tard, encara no hem assolit la igualtat. 

Ursula K. Le Guin no és una escriptora d’acció trepidant, sinó que els seus textos aporten profunditat i pausa, i una simbiosi amb l’entorn natural. En aquest sentit, se’ns diu que a Hivern el progrés no és tan important com la vivència del present. El desenvolupament tecnològic és més lent que a la Terra, però també el desgast del planeta. Hi trobem cotxes elèctrics que funcionen amb bateries, sistemes de calefacció, ràdio, telèfon, tracció per eruga…

I encara un apunt sobre la recerca interior i l’espiritualitat quan el protagonista descobreix el handdara, una religió sense institucions, sense sacerdots ni jerarquies, sense teoria ni dogma. En un indret apartat, conviuen místics amb el do de la profecia. Però, en contraposició a la impaciència d’una societat que cerca respostes concretes constantment, ells ens diuen que l’única certesa és que morirem. I amb això cal viure, sense saber què vindrà.

El volum es clou amb un apèndix sobre el calendari i el rellotge gethenians. Però més interessant és encara l’epíleg de l’autora, en què defensa la novel·la com un experiment mental, i sosté que la ciència-ficció no és predictiva sinó descriptiva, perquè ens parla del que som, del que fem, del que sentim: la ciència-ficció no parla del futur sinó del present. Finalment, el llibre també incorpora el discurs de l’escriptora en l’acceptació de la medalla que li va atorgar la National Book Foundation el 2014, en què reivindicava la literatura com la pràctica d’un art que calia diferenciar de la producció d’una mercaderia.

Cada línia val la pena. Aquest llibre és un tresor.

∞∞∞

T’ha agradat l’article? Subscriu-te a Les Rades Grises!