Immersió a Xuya

La Mestra del Te i la Investigadora, d’Aliette de Bodard. Ed. Mai Més, 2020. 211 pàg. Traducció al català d’Anna Puente

El primer any de vida de Mai Més ha estat d’allò més fructífer. Nou llibres (de juny de 2019 a juny de 2020) que signifiquen nou autors internacionals de prestigi traduïts per primera vegada al català. D’això se’n diu eficàcia i normalització de la llengua en el fantàstic. Aliette de Bodard és la flamant incorporació d’aquest estiu. Guardonada amb els principals premis del gènere, és una de les autores més ben considerades de la literatura fantàstica actual −recentment ha finalitzat la trilogia Dominion of the Fallen, que inclou l’aplaudida The House of Shattered Wings, ambientada en un París postapocalíptic.

Xuya és l’univers creat per Aliette de Bodard i aquest La mestra del te i la investigadora és una invitació a entrar en aquest món. Al contrari de la majoria d’autors, que escriuen sèries llargues i voluminoses amb moltes pàgines per explicar a fons els seus universos, Aliette de Bodard ho ha fet a partir de relats curts, publicats a revistes com Subterrranean o Clarkesworld. Amb modèstia, l’escriptora deia fa uns dies en la Mai Més Conference que, al principi, li semblava que escriure contes era més fàcil perquè eren més curts que les novel·les. I així ha anat gestant una creació apassionant que ara ens arriba en llengua catalana amb una selecció de cinc contes. Alexander Páez hi posa context en el pròleg i també s’inclouen unes notes sobre la cronologia de la pròpia autora. Per tant, el lector que s’hi endinsa per primer cop va ben ajudat.

Aliette de Bodard (Nova York, 1982), d’ascendència vietnamita, escriu en anglès, tot i que ha crescut a París amb el francès com a llengua pròpia. La cultura asiàtica familiar domina la seva narrativa, protagonitzada pels personatges femenins que no trobava en la literatura de ciència-ficció que havia llegit de jove. En la presentació de Mai Més destacava la importància d’omplir “el buit” de dones en la literatura fantàstica. Ella és enginyera i coneix universos dominats per homes, per la qual cosa crear dones protagonistes de les seves històries és el resultat natural per pal·liar allò que tant va trobar a faltar com a lectora.

Anem a Xuya. El plantejament té un origen ucrònic, i és que al segle XV la Xina descobreix el continent americà abans que Occident, i aquest fet canvia el curs de la història contemporània. L’imperi mexica (asteca) floreix i té importants aliances comercials amb Xuya, situada a l’oest americà; els Estats Units són molt més petits, el territori colonial espanyol es limita a les Illes del Carib i Florida, etc. Però l’escriptora no es queda aquí, sinó que ressegueix l’evolució d’aquest món en clau futurista de ciència-ficció endinsant-se en l’òpera espacial. A partir del segle XXI es desenvolupen naus d’intel·ligència artificial que poden viatjar fins a les profunditats de l’espai. Aliette de Godard té encara molts espais en blanc per omplir en aquesta història de tants segles. I en aquest llibre els editors han escollit cinc relats situats en el període futurista, al segle XXII, en plena expansió del colonialisme espacial.

Si no heu llegit res d’aquesta autora, recomanaria començar per La mestra del te i la investigadora, que és el relat que dona títol al volum. És el més llarg i també el que permet aprofundir més en alguns conceptes tecnològics com el de les naus intel·ligents, els avatars o els bots, que apareixen en altres textos. En aquesta novel·la curta (Premi Nebula 2018) coneixem la Filla de l’Ombra, una nau. Sí, una nau espacial amb ànima humana, per dir-ho així, que es personalitza a través d’una mena d’holograma immaterial. Ara es guanya la vida com a mestra artesana d’infusions de serenitat: proporciona tes i altres begudes perquè els humans suportin els viatges en les naus intel·ligents, més ràpides que la velocitat de la llum. La Filla de l’Ombra rep la visita de la Long Chau, una dona enigmàtica que vol baixar a les “fondàries”, els confins espacials, per cercar un cadàver. Aquesta missió l’enfronta amb un episodi traumàtic del seu passat, en els dies de la insurrecció i, malgrat que la Long Chau no li inspira confiança, necessita els diners per tirar endavant. El relat pren tints de novel·la negra, tot i que la tensió argumental es concentra en la relació entre les dues dones i els secrets no confessats que totes dues amaguen.

Després de llegir aquest relat, la immersió en el món galàctic d’Aliette de Bodard proporciona al lector els ingredients necessaris per entendre que la cosa tecnològica és un teló de fons, però que l’autora ens vol parlar de sentiments. La testosterona és inexistent, l’acció és secundària, i la trama gira entorn a qüestions tan humanes com el rebuig social, la culpa, la soledat o les sempre complicades relacions familiars.

El llibre és un tast de l’univers de Xuya amb una selecció de cinc relats independents ambientats en l’era espacial

Fins ara, en castellà, l’editorial Fata Libelli, en digital, havia publicat El ciclo de Xuya i En una estación roja, a la deriva. També havíem pogut llegir Espargits al llarg del riu del Paradís −el relat que obre el llibre−, que havia estat traduït al castellà dins l’antologia Terra Nova 2 (Fantascy, 2013). Aquí trobem temes més universals, habituals en la literatura d’Aliette de Bodard, com els efectes del colonialisme, la lluita de les minories ètniques i socials, i l’opressió política, però també de nou les ferides i ressentiments familiars. La Xu Wen assisteix al funeral de la seva àvia, Xu Anshi, una líder de la revolta que va permetre la independència del seu poble, els mheng, respecte els san-tay. El relat alterna el present de l’enterrament amb escenes passades de la vida de l’àvia, i reflexiona sobre els matisos del bé i el mal en la revolució, les seqüeles de la guerra, el drama de l’oblit, l’odi i l’enemistat entre pobles.

Els dies de la guerra, vermells com la sang, negres com la bilis és un altre relat impactant sobre la violència del conflicte bèl·lic a través dels ulls de la Thien Bao, una nena de dotze anys amb poders especials i devastadors.

Les estrelles que l’esperen és l’aventura de l’intent de rescat d’una nau intel·ligent, tia àvia d’una de les protagonistes, Lan Nhen. Aquesta història entronca amb el segrest d’infants del Gran Viet per part del govern de la Federació Galàctica. Les nenes “refugiades” les tanquen en un reformatori i els esborren els records, en l’intent d’anihilar la seva identitat en nom de la “civilització”, però els seus trets físics són diferents, i l’ànima no es destrueix mai. És un altre al·legat en la defensa de les minories culturals que, com altres textos de l’autora, s’inspira en fets històrics del colonialisme europeu del segle XX com la Guerra d’Indoxina.

L’alè de la guerra, finalment, presenta l’argument més original, també enmig d’un conflicte, i sobre relacions familiars, concretament, la maternitat. De Bodard planteja una societat on les dones, en assolir l’edat adulta, esculpeixen un “germà d’alè”, una escultura que cobra vida i s’anomena “pedrenc”. Aquesta figura és imprescindible que estigui present en el moment del part, ja que només l’alè d’un pedrenc pot fer reaccionar el nadó acabat de néixer. M’ha semblat fascinant aquesta mena de creació a partir del no-res, com l’artesà que modela el fang, que evoca simbòlicament una espècie d’ombra personal, tot allò que som capaços d’alterar, per bé o per mal, amb els nostres actes.

No us decebrà aquesta immersió a l’univers de Xuya, un món immens en què l’escriptora trasllada el lector constantment d’un sistema planetari a un altre, amb història i conflictes polítics diferents. Aliette de Bodard deia l’altre dia que el que li agrada és, precisament, que amb relats curts pot canviar fàcilment d’una part de l’univers a una altra i mostrar, així, diferents localitzacions amb diferents personatges i punts de vista perquè, en funció del lloc, canvien les idees, les tecnologies, etc. És cert que hi ha un fil que els connecta, però cal un esforç del lector per situar-se en cada cas. No és fàcil tenir una panoràmica clara de tot plegat i aquest es perfila com un dels principals inconvenients d’aquesta tria de relats independents. És un tast que, això sí, genera ganes de més. Per cert, menció especial a la il·lustració preciosa de la coberta de Guillem H. Pongiluppi.

Mai Més: la màquina no s’atura
No vull acabar aquesta llarga ressenya sense referir-me de nou a la presentació de novetats de Mai Més per al que queda d’any. En parlarem, i molt, sobretot de la bomba que ha suposat l’anunci de la traducció al català de la col·lecció completa de Terry Pratchett (amb traducció d’Ernest Riera i il·lustracions de Marina Vidal). Començaran al novembre amb dos títols, i no seran dels que es considerarien els primers del MónDisc, segons han anunciat. Però també arriben ja els primers llibres de Mai Més d’autors catalans: Els dits de la bruixa, de Tamara Romero, i L’horror de Rèquiem, de Marc Pastor (Víctor Negro), i Exhalació, de Ted Chiang, i Ritus de l’edat adulta, d’Octavia E. Butler…

Mare de Déu Senyor.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.