Alenada de talent

Exhalació, de Ted Chiang. Ed. Mai Més, 2020. 335 pàg. Traducció al català de Ferran Ràfols Gesa

“Hi ha quatre coses que no tornen: les paraules dites, la fletxa llançada, la vida passada i les oportunitats perdudes”

Ted Chiang (Port Jefferson, Nova York, 1967) encarna l’essència de la millor tradició de la literatura de ciència-ficció, gènere literari que, des d’un punt de vista especulatiu, reflecteix els reptes, les pors i anhels de la societat contemporània. No és el primer autor que salta a la fama per ser adaptat al cinema. En el cas de Chiang, el seu relat Story of your life (1998) va ser dut amb èxit a la pantalla gran amb la pel·lícula Arrival (2016). Però una flor no fa estiu. I no és cap casualitat que Ted Chiang hagi rebut els millors premis del gènere i el reconeixement de crítica i lectors sense haver escrit ni una sola novel·la. La resposta és evident. I és el seu talent per posar un mirall a la societat actual a partir del desenvolupament tecnològic. Tot i algunes fases de ciència-ficció dura, molt tècnica i elaborada (amb tots els matisos dels subgèneres), Chiang sobresurt per la seva capacitat de reflexió humanista i filosòfica, transcendent, i en això s’assembla a clàssics del gènere com Ray Bradbury. S’ha de deixar respirar cada conte. Els seus textos fan rumiar, generen preguntes que ressonen com un eco. Mai Més torna a posar a disposició del lector català un autor fins ara inèdit en la nostra llengua. Exhalació és el segon recull de relats de Chiang, publicat originalment en anglès el 2019. Són nou històries que fan mirar endins sobre la responsabilitat dels nostres actes, l’acceptació del destí, el lliure albir o, molt important, el fet que la tecnologia no sempre treu el millor de la gent. Val la pena repassar-les una per una:  

El mercader i la porta de l’alquimista

El primer conte és el més bonic i el més diferent de tots. Ens situa en un context àrab intemporal inspirat en Les mil i una nits. A Bagdad, el mercader Fuwaad ibn Abbàs es troba davant del califa i li explica la seva història. Un alquimista li fa descobrir la Porta dels Anys, un portal màgic que qui el creua viatja vint anys cap al futur. Són narracions que s’intercalen dins del relat. Quin ús se’n pot fer de la Porta? Tothom té objectius diferents, ja siguin econòmics o emocionals, des de la humilitat, la cobdícia, la pena. La faula mostra que no es pot canviar el passat, però es pot conèixer millor per aprendre’n i revisar-ne els errors. Una autèntica delícia que reflexiona sobre el penediment i el perdó.

Exhalació

El relat que dona títol al volum és extraordinari i afronta un tema tan universal com la recerca de la font de la vida. El protagonista és un científic d’una civilització desconeguda. Són éssers d’aparença humana però tecnificats, que cada dia consumeixen dos pulmons d’aire. Diàriament van a les estacions de subministrament, se’ls treuen i els canvien per altres de plens. Els dispensadors d’aire pugen d’un gran dipòsit subterrani que és el gran pulmó del món. L’estudi sobre la dependència de l’aire porta el científic a disseccionar el seu propi cervell, en una imatge potentíssima. El coneixement del mecanisme intern aporta respostes sobre la pròpia finitud de l’univers. Chiang es fa les grans preguntes sobre l’origen de la vida. No és en va la frase que els editors han destacat a la contracoberta del llibre: “L’univers va començar com una enorme alenada retinguda”, l’exhalació que ho sustenta tot. Hi és impregnat un esperit de cientificitat en positiu en compartir un coneixement que potser una civilització més avançada podrà comprendre. Alhora, exalta l’existència i la creació de què som capaços: “Els edificis que hem aixecat, l’art la música i la poesia que hem compost”. Una joia.

El que s’espera de nosaltres

Un avís dirigit a la humanitat en què s’adverteix que el lliure albir no existeix, demostrat per un estri cada cop més popular anomenat “Predictor”, equipat amb un circuit amb un desfasament temporal negatiu. El que cal és ignorar-ho per a evitar les conseqüències psicològiques terribles que causa. És a dir, s’ha d’actuar com si les pròpies decisions fossin importants, tot i que la gent sap que no ho són. La civilització depèn de l’autoengany. És el conte més curt de tots, tot just tres pàgines, però planteja tants interrogants! I si res del que fem té sentit?

El cicle de vida dels objectes de software

Aquest relat és el més llarg. És, de fet, una novel·la curta. L’escriptor parla de la intel·ligència artificial des de la premissa que si els humans triguem una sèrie d’anys de vida a assolir la maduresa intel·lectual, per què una màquina o IA no hauria de passar per un procés d’aprenentatge? I si enlloc de ser una màquina totalment programada fos capaç d’aprendre i conèixer el món a poc a poc? En aquesta història, empreses tecnològiques creen digients, éssers digitals a qui els clients han de cuidar i educar, tal com farien amb un gos, per exemple. Una nova categoria de mascota. Criats en mons virtuals, els digients duen implantats motors genòmics amb capacitat d’aprenentatge lingüístic, per exemple, i fins i tot es poden traspassar al món físic a través de robots. Però, és clar, sempre hi ha el rendiment econòmic pel mig i això genera conflicte. Són un simple entreteniment? Són éssers competents que poden entomar responsabilitats? Han de tenir drets legals? En paral·lel l’escriptor teixeix una trama romàntica entre dos dels programadors, el Derek i l’Ana qui, a més, venia de treballar com a ensinistradora en un zoo. Es barregen més qüestions, com ara l’estereotip que la cuidadora sublima la maternitat a través dels digients. Després de tants anys, és clar, es generen sentiments vers els digients i sorgeixen nous conflictes morals. Se’ls ha de tractar com a humans sense ser-ho? D’aquesta novella se’n desprèn la interdependència que tenim els uns dels altres. Una ment necessita que altres la cultivin per poder desenvolupar-se; necessita experiència i aprenentatge.

La mainadera automàtica patentada Dacey

A l’Anglaterra de final del segle XIX, un matemàtic crea una mainadera automàtica amb la intenció de compensar el que ell considera imperfeccions del temperament emotiu de la criança tradicional. Un excés de càstig podia ser tan nociu com un accés d’afecte, i es proposa substituir les mainaderes humanes. L’escriptor porta a l’extrem la hipòtesi de com els infants es desenvoluparien a partir de l’estímul de les màquines.

La veritat dels fets, la veritat del sentiment

La memòria és un tema recurrent per a Ted Chiang. Hi torna en aquesta història colpidora sobre els records personals i la percepció que tenim sobre nosaltres mateixos. Un dels darrers avenços tecnològics és una càmera personal que captura tot el que fas en un registre vital continu –us recordarà un episodi de Black Mirror. El Remem, un nou motor de cerca, permet trobar qualsevol moment viscut a l’instant, un substitut de la memòria natural. És un exercici magistral que barreja dues històries. Per una banda, la d’un pare amb la seva filla. Abandonats per la mare, ell té una visió prou bona de si mateix i de com se n’ha sortit amb una nena adolescent que ara ja és universitària. Però la revisió del passat demostra que no tot ha anat com ell tenia assumit. De l’altra, anys enrere, l’arribada de missioners europeus porta l’escriptura a les tribus autòctones d’un racó de Nigèria, on el petit Jijingi esdevindrà escrivà. A l’hora de resoldre conflictes, els papers diuen coses, però la tradició i els sentiments recomanen sovint altres decisions pel bé de la comunitat. És un text colpidor que fa pensar sobre els detalls que hem decidit recordar del nostre passat i com aquests són reflex de la nostra personalitat. Construïm el passat maquillat més o menys perquè encaixi en la nostra pròpia història? Un relat commovedor que, com tot el llibre, aporta un exercici d’autocrítica personal molt recomanable de fer.

El gran silenci

El 1974 els astrònoms van enviar un missatge des del radiotelescopi d’Arecibo (Puerto Rico) per cercar una resposta extraterrestre. Chiang juga aquí a fer un paral·lelisme amb la capacitat dels lloros per repetir sons i crear un llenguatge propi. Aquests ocells porto-riquenys, en perill d’extinció, es lamenten de ser ignorats malgrat que es consideren a si mateixos una “forma d’intel·ligència no humana”. El gran silenci fa referència a l’absència de cap rastre d’existència més enllà de la terrícola.

Òmfal

Una arqueòloga ultrareligiosa investiga la creació primigènia, és a dir, restes d’arbres o animals que van ser creats directament per Déu –fins i tot mòmies sense melic. En uns Estats Units ucrònics, es pensa que l’univers és finit i que la Terra és el centre de tot, objecte de la creació divina. Però, i si es descobrís que no és així? Que la humanitat no és el fill mimat de Déu? El relat és una crítica punyent contra la religió que ha abusat del poder institucional manipulant la informació a la seva conveniència. Encara avui, ciència o creença? La humanitat és fruit del lliure albir i de les seves capacitats?

L’angoixa és el vertigen de la llibertat

La ciència-ficció sempre ha especulat amb la pregunta “I si…?”. Aquí Chiang ens proposa una història de realitats paral·leles. El prisma, una mena d’ordinador portàtil, genera dues cronologies diferents des que s’activa, i ens permet observar una vida alternativa, interactuant amb nosaltres mateixos, el nostre “parajò”. Com seria la vida si fa anys algú no s’hagués divorciat, si no hagués tingut fills, o impulsat aquell negoci… Tots ens hem preguntat si en un moment donat vam prendre les decisions correctes, o assumim el pes de com hem influït en la vida d’algú altre. Aquesta història la vivim a partir d’una exdrogoaddicta que vol ser millor persona, però el seu cap a la botiga on treballa es vol aprofitar dels avantatges del prisma per estafar clients.

Exhalació és un llibre magnífic. Ben escrit i honest. Al final, l’escriptor explica les fonts que van inspirar cada relat. Aquest últim capítol no només l’honora sinó que demostra que hi ha un profund treball de maduració i de reflexió en cadascuna de les històries. Un llibre ideal, sobretot, per a aquells que encara veuen la ciència-ficció amb prejudicis d’evasió que no toca de peus a terra. 

∞∞∞

T’ha agradat l’article? Subscriu-te a Les Rades Grises!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.