El futur és virtual

L’estrany miratge, d’Enric Herce. Ed. Males Herbes, 2021. 303 pàg.

«No hi ha màquina generadora de hype més poderosa que la imaginació»

Enric Herce torna amb L’estrany miratge, una novel·la distòpica en què encadena –com una evolució natural– alguns dels temes que ja havia tractat a les seves obres anteriors amb Males Herbes, Simulacions de vida (2014) i Estació boira (2018), en què té un pes específic l’influx de la tecnologia en les vides de la gent. Aquest cop es capbussa de ple en el ciberpunk, amb un llibre que recorda molt el Neuromàntic de William Gibson –recentment recuperat per Pagès Editors–, que té aromes de la literatura de China Mieville i també l’atmosfera de films com Blade Runner o Matrix. El ciberpunk és un subgènere de la ciència-ficció popularitzat als anys 80 amb fort protagonisme de la tecnologia i les megacorporacions que pugnen per controlar el món, que duen el liberalisme capitalista a la seva màxima expressió. L’univers ultratecnològic que planteja ara Herce és potser més fosc, però no defuig la crítica social.

Seguint la norma clàssica del noir, la història comença amb una mort violenta. Jason Holloway, hereu d’un dels principals imperis empresarials del món, és assassinat. La recompensa per atrapar l’homicida posa en marxa un engranatge d’intriga amb format coral, amb molts personatges que interactuen en diferents estrats. La Duna, una de les protagonistes, ha executat el crim per encàrrec, i hi ha implicada la família del difunt. És un acte que tindrà conseqüències. El thriller està servit.

L’estrany miratge passa a un món futurista en què el món real i el virtual es confonen constantment. Aquest és el principal leitmotiv del llibre. El lector trobarà, per tant, consoles de navegació i visors de xarxa virtual, personatges no humans controlats per bots, avatars translúcids controlats per humans o intel·ligències artificials, consciències com a reproduccions dels seus propietaris… Fins i tot un dels protagonistes, en Judes, és capaç d’actuar simultàniament en el món real i el virtual gràcies a un implant a l’ull i els tecnotatuatges. És un futur en què els més rics podran implantar-se òrgans nous i xips per allargar la vida de forma antinatural; la clonació és factible, i la nebulosa lligada a la virtualitat esdevé orgànica. El lector també s’haurà de familiaritzar amb tot un reguitzell de paraules clau, com els speedrunners i els sicae (sicaris tecnològics inspirats en el món del videojoc), o els modder (una espècie de hacker). Val a dir que l’inici del relat pot resultar massa dens, tot i que es va aclarint i millora a mesura que avança i el lector es va fent seu l’argot.

Herce fabrica una al·lucinació que beu del ‘Neuromàntic’ de Gibson, de la literatura de China Mieville, i de pel·lícules com ‘Blade Runner’ i ‘Matrix’

Des d’aquest entorn futurista passat de voltes, l’autor esprem tots els recursos de la ciència-ficció per reflexionar sobre el comportament humà i la societat actual. Suggereix un entorn virtual que es dibuixa com una versió distorsionada, però fidel, del món real. Ara bé, la paranoia no amaga el missatge amb les intencions ben clares de l’escriptor, per això és significativa la denúncia soterrada de temes punyents com el tràfic d’òrgans, el negoci de l’armament i la droga, els segrestos de refugiats menors, la xacra de les màfies de prostitució infantil, el drama de la immigració, els abusos contra els més febles, l’avarícia pel poder…

En aquest univers, juntament amb les corporacions biomèdiques que ho controlen tot, s’alça com a força també la religió. Els Fills d’Elohim és una església jove però molt influent, que neix d’un cisma molts anys després de la fi del catolicisme. Poders i contrapoders s’entrellacen amb la trama principal, que es bifurca amb diverses ramificacions de caire més personal –alt contingut dramàtic– que donen més pes a la novel·la.

Herce narra amb cruesa. El llibre arrenca amb una primera seqüència sòrdida i desagradable, i no estalvia escenes de violència, que esdevé un tema en si mateix. Com la venjança, que empeny els actes d’alguns dels personatges, o la ràbia que genera una resistència rebel. I, malgrat tot, deixa oberta una escletxa d’optimisme, perquè romanen oportunitats per combatre el poder establert i un cert sentit cíclic de l’existència.

Val la pena afegir que el llibre és també un reflex del marc cultural i de les dèries de l’autor, que trasllada al text el seu propi univers friqui, amb una àmplia llista de referències literàries i audiovisuals que el lector anirà reconeixent, des del nom de Richard Corben sobre el món del còmic fins a l’escultura gegant de Mazinger Z que hi ha a Cabra del Camp (Tarragona), o l’homenatge a Franco Battiato, que malauradament ha mort aquesta setmana. Podeu seguir la llista de reproducció de Spotify que ha preparat l’autor per llegir immersos en L’estrany miratge.

«Les males herbes han crescut feréstegues» (pàg. 194), escriu Herce –ignoro si fa conscientment l’enllaç amb la seva editorial. I, sí, Males Herbes no deixa marge sense verdor i, en la primavera del fantàstic en català, ha situat Enric Herce com un nom imprescindible. Com va assenyalar Daniel Genís (El Biblionauta), Herce és el creador del ciberpunk en la literatura catalana.

∞∞∞

T’HA AGRADAT L’ARTICLE? SUBSCRIU-TE A LES RADES GRISES!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.