“Aquella diferència, la distància entre tots dos, els havia permès trobar-se i, en unir-los, els havia alliberat”
Ursula K. Le Guin (1929-2018) va escriure Planeta d’exili l’any 1966. Va ser la seva segona novel·la i una de les primeres de l’univers de l’Ekumen —que va encetar amb El món de Rocannon—, en el qual han fructificat moltíssimes històries excel·lents com La mà esquerra de la foscor o Els desposseïts, entre altres. Lluny de l’aventura espacial, Le Guin aprofundeix en qüestions de caràcter humanístic, com la filosofia, l’antropologia, les relacions de poder i la comunicació. El xoc cultural i la necessitat de compartir són els eixos d’aquesta novel·la.
Som al planeta Werel. La Lliga de Tots els Mons va enviar-hi una missió de colonització fa sis-cents anys. Actualment hi queden molt pocs humans. Des que la nau va marxar, no han tornat a rebre notícies del seu món, i sobreviuen en un exili que els està matant a poc a poc, ja que cada vegada neixen menys criatures.
Aquests humans, de pell fosca, són coneguts com “Llunynats” o “Foramons”, i mantenen un veïnatge distant amb els homes i dones nadius, blancs i d’ulls clars, als quals anomenen “Egis”, expressió que respon a les sigles d’“entitat de gran intel·ligència”.
Els nadius Tevarans o Homes de Tevar són un dels pobles nòmades del planeta. Sempre han vist amb recel els que anomenen “falsos homes”. Els autòctons formen societats tribals, rurals, patriarcals, en què les dones juguen un paper domèstic i els homes, que poden prendre moltes esposes, es dediquen a la caça, l’agricultura i la guerra.
Una de les particularitats d’aquest món és que les estacions són llarguíssimes. El planeta triga seixanta fases lunars a fer la volta al sol, que ells consideraven un Any. Per tant, un Any era quasi una vida sencera, uns 60 anys en el còmput dels homes colonitzadors. En el moment de presentar aquesta història, és a punt d’arribar l’Hivern i, com a Joc de Trons, això és una amenaça important per la seva durada. Els Tevarans, però, han de fer front a una altra dificultat, com és l’arribada d’un clan del nord bel·licós, els Gaal.
I precisament aquest perill esdevé una oportunitat perquè Egis i Llunynats s’apropin —així ho reivindiquen alguns membres d’ambdós bàndols. La unió fa la força i la lluita comuna els farà descobrir que tenen més coses en comú del que pensaven.
Planeta d’exili és un text tan vigent! Malgrat que se situa en un món imaginari, Ursula K. Le Guin parla directament al cor dels homes i les dones actuals, i retrata un escenari d’incomprensió que es reflecteix en la societat del segle XXI en tantes xacres de xenofòbia i discriminació per l’origen de cadascú. Igualment, la trama parla de la importància de compartir coneixement, per tal d’avançar plegats.
Els homes que van arribar a Werel tenen el poder de mentaparlar o mentasentir (una mena de comunicació telepàtica), i els nadius els temien perquè ho consideraven bruixeria. Els Llunynats, d’altra banda, tenen una llei d’embargament cultural que els prohibeix compartir els seus coneixements i han de viure exactament com els nadius. Vet aquí, doncs, la paradoxa: uns no comparteixen el que saben i els altres, ignorants, no se’n refien i continuen estancats malgrat que tindrien la capacitat d’evolucionar.
En aquest context prebèl·lic, Le Guin vehicula la història a través dels dos personatges principals, un de cada bàndol: Jakob Agat, líder dels Llunynats, i la jove Rolery, del poble dels Egis. L’enamorament, literal o figurat, és l’únic que ens pot apropar. L’amor és l’única força veritablement transformadora.
Al final del llibre trobareu aquest missatge de Raig Verd que resumeix perfectament el propòsit de la publicació, en consonància amb la línia ideològica de l’editorial: “L’intercanvi cultural és comunicació i riquesa mentre que l’exili i l’aïllament ens empobreix i deteriora com a civilització. Des de Raig Verd defensem la comunicació i la literatura com a pont entre pobles i seguirem treballant-hi amb fermesa”. Que així sigui.
∞∞∞
Les Rades Grises 