“Les històries que no s’expliquen, moren, i les que moren esdevenen fantasmes”
Ricard Ruiz Garzón té una atracció amb l’escriptora Mary Shelley, mare de la ciència-ficció moderna, autora del mític Frankenstein o el Prometeu modern (1818). L’estudi sobre el personatge i la seva obra va propiciar el seu assaig literari Mary Shelley i el monstre de Frankenstein (Angle, 2018), que va ser la llavor d’aquest nou llibre, en el qual estira el fil de Shelley per explicar la història de la seva mare, Mary Wollstonecraft.
Ruiz Garzón es basa en un episodi real per construir una novel·la de ficció, fosca i d’aventures, en què el principal propòsit és reivindicar una pionera del feminisme, lluitadora per l’emancipació de la dona, l’escriptora i filòsofa Mary Wollstonecraft (1759-1797). La novel·la es destil·la a partir dels llibres de la mateixa autora i de notes biogràfiques; la principal font és l’estudi de Charlotte Gordon Romantic Outlaws: The Extraordinary Lives of Mary Wollstonecraft & Mary Shelley.
La història comença amb la Revolució Francesa. La Margueritte és una adolescent que viu amagada per por de la rebel·lió, però l’atzar fa que conegui Mary Wollstonecraft. Està documentat que l’escriptora va viure una temporada a París per copsar el que s’hi estava coent, volia viure-ho de prop i escriure sobre el tema. Margueritte esdevé la seva mainadera, per tenir cura de la seva filla petita, la Fanny, que és a punt de complir el primer any de vida. Ruiz Garzón troba en la veu de la mainadera el mecanisme literari idoni per narrar les peripècies de Wollstonecraft, perquè Margueritte es troba en una posició privilegiada, al costat de la protagonista, i descriu allò que veu i escolta en primera persona en el seu dietari. “No soc ningú, jo, ni tan sols una nota a peu de pàgina” és la frase amb què comença el seu relat.
El nucli del llibre es concentra l’estiu de 1795, quan Wollstonecraft assumeix el repte de viatjar a Escandinàvia per cercar un vaixell de contraban carregat de plata. La missió portarà les tres dones (mare, filla i mainadera) fins a Noruega, en un viatge ple d’incerteses en què Wollstonecraft pretén demostrar la seva vàlua i guanyar-se la confiança del pare de la seva filla. La inestabilitat emocional de la protagonista és un dels fils argumentals de la novel·la. Hi té un pes important el seu primer amor, el pintor suís Henry Fuseli: ell és el presumpte autor d’una estatueta misteriosa que representa Mare, la divinitat nòrdica que actua sobre els somnis. El penjoll interpreta l’objecte maleït i esdevé una força misteriosa i sinistra. Ruiz Garzón fa molt bé tres coses: dotar el text d’una cadència i un ritme que sembla propi de l’època, teixir una atmosfera lovecraftiana i tenyir-ho de llegenda escandinava, com a bon coneixedor de la mitologia que és. El clímax s’esdevé a Istrehågan, a prop de Larvik, al sud de Noruega, un cementiri del segle V on els túmuls de pedra semblen la forma d’un vaixell. Un cementiri de somnis.
Garzón escriu una trama fosca en què les referències obscures, atàviques i impies marquen tot allò que mou Mary Wollstonecraft, que palesa un punt de temeritat impossible de digerir des del punt de vista de la innocència i la por de la pobra Margueritte. Els dos pols es complementen, la rauxa i el seny enfront el poder que emana de l’estatueta. Bruixeria o malson? Mary cerca experiències profundes en el seu desassossec interior, mentre que la noia vol protegir la seva senyora de l’espiral d’autodestrucció que l’arrossega. Fantasmes psicològics? Monstres reals o ficticis? Ruiz Garzón proposa al lector el joc de l’ambivalència.
A ulls profans, Wollstonecraft. El principi sempre és avui no és el millor títol per a una novel·la, tot i que el subtítol cobra sentit al final, és clar. És un llibre que heu de llegir si us agrada Mary Shelley, per descomptat, i la literatura de Poe i Lovecraft, si us atrau l’ambientació del segle XVIII o si voleu conèixer una mica més qui va ser aquesta dona, desconeguda per a molts, i els seus referents artístics i intel·lectuals, com ara El paradís perdut de John Milton, la bíblia de l’autora. A través d’ella podem descobrir altres personatges reals, que Ruiz Garzón modula per encaixar-los en la seva trama, com ara el citat Fuseli, el sacerdot portuguès José Custodio de Faria, estudiós dels somnis premonitoris, i (en l’imaginari de l’autor) deixeble de Franz Anton Mesmer, que va propugnar el magnetisme o mesmerisme; o també les escriptores Mary Hays i Elizabeth Inchbald, entre d’altres.
Un viatge que val la pena.
∞∞∞
Les Rades Grises 