“No recordo l’última vegada que no vaig fer servir un algoritme per prendre una decisió”
Valentia i autenticitat són dues característiques que defineixen el treball de l’editorial Chronos des de la seva concepció, i aquest llibre respon a la doble voluntat d’oferir un llibre amb un alt contingut de crítica social i reflexió humanística, a la vegada que amplia horitzons a altres literatures. Lavanya Lakshminarayan, força desconeguda a casa nostra, ha estat la primera dona índia nominada al premis Arthur C. Clarke. Guionista de videojocs, La lladre del deu per cent és la seva primera novel·la.
L’autora presenta un escenari futurista distòpic ambientat a l’Índia, tot i que la ciutat principal —Bangalore (ciutat natal de l’autora), rebatejada com Ciutat Àpex— podria ser qualsevol megaurbs del planeta. Les nacions han desaparegut, i el poder s’ha concentrat en grans ciutats que controlen els recursos naturals. Bell Corp. és una espècie de Gran Germà, la corporació que ho controla tot a Ciutat Àpex. I aquest món està dividit en dos grans blocs, els virtuals (que són els que tenen privilegis) i els analògics (que no), en una classificació numèrica terrible establerta per la corporació dominant i que situa la població en tants per cent: el 10% són els analògics, oblidats, aïllats i exclosos com si fossin empestats; el 70% s’assimila amb una mena de classe mitjana, que pot progressar, però alhora no pot deixar de ser el màxim de productiva per evitar caure al món analògic; el 20% és la classe superior privilegiada que governa; i, d’aquesta, només l’1% són els summes dirigents que controlen el món.
Clima hostil i recursos minvants són elements habituals d’aquest tipus d’especulacions futures. Lakshminarayan planteja un context polític que denomina “tecnarquia meritocràtica”, un sistema universal de mèrits que determina la vàlua de cada individu per a la societat en funció del seu rendiment econòmic. I el que és més xocant (o depriment?) és que, com passava amb sèries televisives com Years and Years o Black Mirror, hom té la sensació que —encara que distorsionat per la ficció— el que descriu ja està passant en el present real.
Veiem una mica més aquest món de La lladre del deu per cent. Els analògics són persones que malviuen en condicions pèssimes, sense protecció climàtica i sense cap mena de tecnologia, ni llum ni aigua corrent, bruts i ofegats de calor. La classe dominant els considera inferiors i degenerats, i els tracta com a tals en suburbis infectes. El Meridià Carnàtic és la frontera que els separa del món civilitzat, un escut elèctric que impedeix el pas i que recorda de manera dramàtica els murs que s’aixequen entre primer i tercer món. Però encara hi ha una mínima resistència, que clama una justícia i una igualtat que semblen una quimera en aquest sistema social odiós.
Els virtuals, per la seva banda, pràcticament han perdut la capacitat de relacionar-se cara a cara; tot funciona a través dels OmniPorts (evolució del telèfon mòbil), dispositius d’hiperrealitat, màquines sentents i holotecnologia. A les xarxes socials ningú apareix tal com és. En una societat on no es tolera el fracàs, assistim a la manipulació extrema del pensament a través de bioxips i intel·ligències artificials que condueixen els individus, o l’anihilació de sentiments que “desvien” les persones dels objectius de rendiment. Tenir consciència política està mal vist, i no només això, sinó que tot el discerniment està clarament vehiculat a través d’algoritmes, portals i simulacions, que recopilen i analitzen dades que decideixen el millor per a cada individu. Adeu consciència crítica.
El llibre no té una narració lineal sinó que anem descobrint com funciona a base de píndoles més o ments independents; cada capítol parla de personatges diferents dels dos sectors. La suma de veus va atorgant cos a Ciutat Àpex com a protagonista principal de la novel·la. En aquest sentit, la “lladre del deu per cent”, que dona títol al volum, és una mena d’heroïna dels pobres que, efectivament, roba als rics per sustentar els seus, però no té el protagonisme esperat, atès que apareix al principi i al final, però menys del que el títol suggereix. I, entre mig, hi ha alguns passatges en primera persona, sense un fil conductor clar. És com si l’autora hagués volgut unir relats curts en un sol corpus, i el resultat és una estructura fragmentada, que pateix certa falta de connexió, la qual cosa en dificulta el fil. Això i un final un pèl precipitat són punts fluixos de la novel·la, atribuïbles a una autoria novell.
L’escriptora índia Lavanya Lakshminarayan aplica un filtre pertorbador a una humanitat decadent, absolutament dominada per la tecnologia, que perd la sensibilitat i la creativitat, i que és ben bé com ella dibuixa, encara que no identifiquem exactament aquest món com el nostre. I en aquest sentit el relat esdevé colpidor, perquè ens veiem reflectits com a societat en aquesta exageració subtil, i perquè precisament construir mons futurs a través de la ciència-ficció ens fa reflexionar sobre allò que ens fa humans.
∞∞∞
Les Rades Grises 