“Tenim fe en nosaltres mateixes, és clar”
En un jardí tan necessitat de reg com el del fantàstic en català, les editorials no donen a l’abast pel que fa a la recuperació de clàssics inèdits en la nostra llengua. En aquest web en trobareu múltiples exemples, i els darrers anys s’han multiplicat els brots verds. Avui ens referim a Houston, Houston, ens rebeu?, d’Alice Bradley Sheldon (1915 – 1987). És una novel·la curta de ciència-ficció, publicada l’any 1976 sota el pseudònim de James Tiptree Jr. L’obra literària d’Alice B. Sheldon va deixar una forta empremta en la ciència-ficció del segle XX, i va ser reconeguda amb els principals guardons. Cinquanta anys després hem pogut assaborir per primer cop en català aquest relat extraordinari, avantguarda del feminisme, que ha tornat a primera línia gràcies a l’aposta de Duna Llibres i, recentment, també amb el reconeixement del Premi del Festival 42 com a millor clàssic traduït al català l’any 2024.
Houston…, d’altra banda, ha estat una col·laboració remarcable entre editorials, de manera que Duna ja el va concebre amb el disseny de la col·lecció Tràntor de Chronos, que aquest any ha publicat Més enllà dels murs del món, també de la mateixa autora i amb el mateix format lluent. I, per acabar-ho d’adobar, Duna anuncia com a novetat aquest desembre Les dones que els homes no veuen, dotze relats escrits entre 1962 i 1973, l’època més prolífica i premiada de Sheldon. Els clàssics tornen, i en català.
Sheldon abordava en aquesta novel·la curta (es llegeix en un moment) com podria ser una societat totalment femenina des del punt de vista del masclisme més ranci, aquell que voldríem superat, però que perdura. L’argument és el següent: tres astronautes homes dels Estats Units, a bord de la nau Sunbird, fa dos anys que viatgen per l’espai en la primera missió circumsolar, i sembla que han perdut el rumb. Però resulta que mai van sortir de darrere del sol perquè suposadament una supererupció ha col·lapsat la dimensió temporal i els ha fet fer un salt endavant en el temps de tres segles. Quan són rescatats per la nau del futur, descobreixen que la humanitat ha evolucionat cap a una societat en què només existeixen les dones.
Els tres nord-americans que han viatjat en el temps són el prototipus de mascle testosterònic. Només tastaran un bri d’aquesta societat futura, però serà suficient per fer-los explotar el cap. El xoc dels tres astronautes és descomunal. El seu marc mental és tan limitat i inflexible que no els dona marge de maniobra per intentar entendre i molt menys acceptar que el món funcioni només amb dones, les quals qualifiquen de “noietes sobrenaturalment ben educades”.
La mateixa autora explicava com va voler mostrar el contrast d’aquest món utòpic femení a través de l’estat d’ànim, “relaxat, alegre, pràctic”, en contraposició a “l’atmosfera tensa, constreta pel masclisme, obsessionada amb el sexe i el domini”, un món on els homes simplement “no tenen importància”.
Una conseqüència d’aquest plantejament de Sheldon és imaginar un món de clons, on el “jo” perd rellevància. Sense un ego predominant, l’autora proposa una resposta més lúdica a la vida, un món amb estructures de poder escasses, en què el govern és un concepte molt lax. Les nocions d’història són poques, no hi ha religió, i es coneix poc d’aquell món antic… Com seria la mirada d’aquestes dones, que no han vist mai un home?
A les portes d’un nou 25 N, Dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones, aquest llibre és un bon regal per reflexionar sobre la societat que tenim i la que desitgem, a partir de la mirada d’una dona valenta i reivindicativa que va publicar moltes històries que qüestionen el gènere, tractant el desig sexual, l’ètica, l’ecologia i el feminisme, però que, paradoxalment, va haver de signar amb pseudònim masculí perquè la seva veu fos escoltada. I, un cop més, la ciència-ficció no com a passatemps lleuger, sinó com a instrument potent de reflexió social.
∞∞∞
Les Rades Grises 