La rutina és aquell espai de confort en què ens instal·lem els humans (almenys els del primer món) i que ens aporta la tranquil·litat necessària per viure el nostre dia a dia sense entrebancs. Sabem que malgrat les guerres i desgràcies del TN -que sovint ens queden tan lluny- nosaltres disposem de les nostres dosis bàsiques de seguretat i alimentació, un sou, una feina, oci, amor… Cadascú en la seva mesura. Però què passa quan això es trenca?

Invasión no és una novel·la d’extraterrestres. De fet és un llibre força diferent dels que acostumo a ressenyar aquí. Però l’escriptura de David Monteagudo sempre ha tingut per a mi un punt addictiu per la facilitat amb què crea atmosferes d’irrealitat, inquietants i apocalíptiques, sempre des d’una aparent quotidianitat innòcua.

David Monteagudo (Viveiro, Lugo, 1962) és un operari que va esdevenir un escriptor conegut de la nit al dia gràcies al suport del desaparegut Jaume Vallcorba, que el va incloure en la selecta nòmina editorial d’Acantilado. Tot va començar amb Fin, una història que va esdevenir pel·lícula, i li van seguir llibres notables com Marcos Montes o Brañaganda. Monteagudo és un tipus que té la consistència de l’embat de la costa gallega d’on prové i de la pinya castellera de Vilafranca on va esdevenir un català més. En sóc un gran admirador.

A Invasión, Monteagudo construeix un escenari tan prototípic que sembla tret d’una pel·lícula espanyola de fa quaranta anys. Un paio que es diu García -no en sabem ni el nom- que treballa en una companyia d’assegurances però que en la seva vida es podria dir que no passa pràcticament res. Amb la seva dona el diàleg és gairebé inexistent, les amistats són escasses i té tan poca ambició que s’ha conformat a nodrir-se de molt poc. I quan l’ànima es buida passen coses. Coses dolentes.

A García li canvia la vida quan comença a veure gegants. Primer en va ser només un, de lluny, en una plaça, mentre prenia una canya. Un calfred de dubte el va sacsejar. Però dia rere dia comencen a sovintejar aquestes visions. Són persones com ell, que passegen o van a treballar, però que tenen una mida sobrenatural. Comença a sentir pànic. Ho comenta amb un company i finalment va al psiquiatra, perquè la seva ciutat cada vegada està més poblada de gegants i la majoria d’edificis se sotmeten a obres de reforma per adaptar-se a les mides dels inquilins.

El món està canviant, però García no ho veu així. Ell, en el fons, es resisteix al canvi i veu tota aquesta transformació com una agressió insuportable. Són els altres els que conspiren contra García? El terror s’apodera d’ell i el paralitza. S’està tornant boig?

En molt poques pàgines i amb una prosa assequible, David Monteagudo té l’habilitat d’endinsar el lector en un estat d’angoixa que va creixent a mesura que García pateix més les seves paranoies. No sabem el lloc on passen els fets i tot plegat contribueix a generar una atmosfera d’irrealitat molt inquietant. Només li puc retreure un final un pèl brusc i sobtat per al meu gust. Tot i així, el joc psicològic d’allò que viu el personatge és una gran metàfora de l’imprescindible i constant adaptació que l’entorn ens exigeix. I en aquesta aventura que és la vida no es pot deixar de pedalar. Perquè el risc de perdre l’equilibri i caure és molt gran. Invasión és una novel·la fantàstica en els recursos encara que absolutament realista, i que només es pot llegir i entendre en sentit figurat.