Paradoxes a Bizanci

Els vents del temps, de Robert Silverberg. Ed. Chronos, 2020. 322 pàg. Traducció al català de Maria Rosich

“Si sabessis què desitja el teu cor, et mouries per aconseguir-ho?”

Després de Ciutat (1952), de Clifford D. Simak, i Llengua materna (1984), de Suzette Haden Elgin, els amics de Chronos tornen amb un nou títol de ciència-ficció fins ara inèdit en català. El tercer llibre d’aquesta jove editorial és Els vents del temps (1969), de Robert Silverberg (Nova York, 1935), una aventura divertida i esbojarrada que farà les delícies del amants dels viatges temporals, dels aficionats a la història i, en general, dels amants del fantàstic que tinguin ganes de passar una bona estona amb un relat aparentment frívol que amaga una innegable reflexió existencialista.

Silverberg situa la novel·la l’any 2059. El protagonista, Jud Elliot, és un jove de 24 anys, desorientat i superflu, immadur, que fuig d’una vida anodina treballant de secretari judicial amb el seu oncle. La seva passió de debò és l’estudi de la història de Bizanci. I cercant un tomb vital coneix, de casualitat, en Sam, que l’anima a treballar com a guia turístic al Servei del Temps. El negoci del turisme temporal va a l’alça i qualsevol persona amb diners pot pagar-se unes bones vacances a l’època i el lloc que desitgi. Si heu llegit Bradbury, us pot venir a la memòria El so d’un tro, un conte recollit a Les daurades pomes del sol, en què s’organitzen safaris per viatjar a la prehistòria a caçar dinosaures. En aquest cas, Silverberg, imbuït sens dubte per l’amor lliure i la revolució sexual dels anys seixanta, presenta una història força dissipada amb personatges que consumeixen drogues habitualment i que busquen qualsevol oportunitat de sexe amb qui sigui i de forma absolutament despreocupada.

Amb aquest ambient de disbauxa com a teló de fons, i un llenguatge ple d’expressions que avui sonen masclistes i fora de to, el lector es veurà immers en una aventura trepidant. En una de les seves excursions al passat, Jud coneix Metaxas, un guia veterà i desvergonyit que li obre un món de possibilitats per usar el seu temporitzador per fruir de tots els luxes d’una vida paral·lela en una altra era, mentre al present només transcorren segons o minuts. Però tenia una obsessió peculiar: l’incest transtemporal. I vet aquí que en un salt a l’any 1105 tot es trastoca quan en Jud s’enamora d’una noia que resulta ser Pulquèria, una avantpassada seva. L’atracció és tan irresistible que mourà tots els fils possibles per estar amb ella, tot i que això signifiqui desafiar totes les normes dels viatges temporals, investigar l’arbre familiar des dels seus avis fins molts segles enrere, arriscar-se a tota mena de paradoxes i jugar-se la vida posant-li les banyes a un dels nobles més poderosos del Bizanci del segle XII que, a més, era el seu multirrebesavi.

Silberberg té una destresa astoradora per moure’ns amunt i avall de la línia temporal i per transportar-nos concretament al Bizanci medieval, que és on transcorre bona part de la història: coronacions d’emperadors, l’evolució arquitectònica dels palaus i temples, saquejos, guerra, les croades…

Tercer llibre i tercer regal de Chronos, que està fent una feina encomiable i necessària per ampliar l’oferta de ciència-ficció en llengua catalana

A banda del relaxament en qüestions morals, l’autor dibuixa un futur molt desenvolupat tecnològicament, tot i que el pes de la novel·la rau en la teranyina de situacions paradoxals que generen els viatges en el temps, i de totes les estratagemes que s’empesquen els protagonistes per no ser detectats per la Patrulla del Temps, una mena de policia que controla que no es produeixin alteracions. Les últimes cinquanta pàgines del llibre són una bogeria absoluta, una muntanya russa de viatges temporals per emmarcar. Tota la novel·la té un ritme molt àgil, amb capítols curts de lectura fresca. I bona part és una preparació per a un nus que l’escriptor situa més enllà de la meitat del text, i amb un desenllaç frenètic.

El relat d’en Jud Elliot, escrit en primera persona, té un component dramàtic, de malenconia i de pèrdua, com podreu comprovar en la lectura d’Els vents del temps. Al final, tot es redueix a conèixer-se a un mateix, una recerca personal, trobar el teu lloc a l’univers, i descobrir, entre altres coses, que “el sexe és més que una coentor a l’entrecuix: és la celebració d’una unió espiritual, de confiança mútua” i que “el sexe amb amor és millor que el sexe sense amor”.

Tercer llibre i tercer regal de Chronos, que està fent una feina encomiable i necessària per ampliar l’oferta de ciència-ficció en llengua catalana. Els vents del temps, amb pròleg de Sergi Álvarez i introducció de Kim Stanley Robinson (2001), és el tercer llibre de Robert Silverberg traduït al català després de L’home dins el laberint (1969), publicat el 2002 a la col·lecció Ciència-ficció de Pagès Editors, i La porta dels mons (1967), traduïda per la desapareguda editorial Laia el 1985.

T’ha agradat l’article? Subscriu-te a Les Rades Grises! 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.