Aquest és un dels llibres importants de 2019. En aquesta bonica primavera del fantàstic català que estem vivint, saludem amb alegria l’aparició de la nova editorial Chronos, que debuta amb la publicació de Ciutat, de Clifford D. Simak (1904-1988). Autor lloat pels seus coetanis, com Asimov o Heinlein, Simak és un clàssic de clàssics de l’era daurada de la ciència-ficció nord-americana, que és precisament l’època que Chronos preveu recuperar en llengua catalana, com ja vam explicar en aquest article en la seva presentació al mes de maig passat. Simak va ser nomenat l’any 1977 Gran Mestre del col·lectiu Science Fiction Writers of America i les seves obres van rebre els principals guardons literaris de ciència-ficció. Ciutat és, segurament, el seu llibre més conegut i data de 1952. Cal insistir que és el primer cop que es publica en català aquesta obra, que ha envellit perfectament, i es presenta ben amena de llegir per al lector d’avui gràcies a la traducció de Scheherezade Surià.

Després de Mai Més (que ja acumula sis títols publicats en pocs mesos!), Chronos és el segon segell nascut enguany amb la voluntat inequívoca de posar a l’abast del públic lector obres de fantasia i ciència-ficció en català amb noves traduccions. La següent en aparèixer serà Llengua materna, de Suzette Haden Elgin (1936-2015), prevista per a final de gener de 2020. És el primer volum d’una trilogia de la qual l’editorial Ultramar en va publicar en castellà els dos primers (Lengua materna, 1989, i La Rosa de Judas, 1990 –el tercer, Earthsong, no va sortir). L’obra té similituds amb El conte de la serventa de Margaret Atwood, tot i que va aparèixer abans.

La nova editorial –que pren el nom de la llibreria de gènere ja desapareguda– es defineix com un projecte sense ànim de lucre de l’Associació Chronos per la difusió de la ciència-ficció i la fantasia en català. Molta sort en aquesta nova aventura que lideren Gonzalo Rodríguez, Toni Herrero i Eduard Castanyo! Ja tenen altres títols a la cuina, i confiem que ens donaran bones notícies en els propers mesos, però ara toca Ciutat.

Aquesta és una història sobre una hipotètica evolució i posterior col·lapse de la humanitat. I és una història de gossos que parlen. Sí, els gossos són els protagonistes d’una civilització futura que pobla la Terra, i aquest llibre el formen un conjunt de relats que es podrien explicar a la vora del foc, sense la certesa que els fets narrats siguin verídics. Perquè cap dels habitants actuals –gossos– té consciència que mai hagi existit l’ésser humà, una figura que forma part de la nebulosa del mite i la llegenda.

Cal fer un esment especial a l’estructura del llibre, un fix-up amb vuit relats publicats originàriament a la revista Astounding (entre 1944 i 1947) i a Fantastic Adventures (1951). Cada text va introduït per una nota d’un editor fictici, que apunta els elements centrals de cada conte, i els mira de contextualitzar amb la informació disponible, sempre posant en dubte si l’home va existir realment. En aquest cas, el llibre de Chronos inclou també un novè text (inèdit fins ara a l’Estat) que l’autor va concebre com a epíleg. Va ser escrit molts anys després que la resta, el 1973, amb motiu de l’homenatge a John W. Campbell, editor d’Astounding.

El primer conte, que dona títol al llibre, retrata una societat tecnològicament molt avançada en què l’home abandona les ciutats per viure al camp. Els cotxes ja no s’utilitzen perquè la gent es desplaça ràpidament en avions i helicòpters familiars, i l’auge de l’agricultura hidropònica ha fet innecessari el conreu de la terra. El progrés ha eliminat els beneficis de viure a la ciutat. I, en no existir les urbs, val a dir que amb un plantejament molt il·lús, desapareixien els objectius militars i, amb aquests, les guerres. Per a la mentalitat del lector de l’època, aquesta ficció passaria cap al 1990.

“Simak reivindica la raça humana com a concepte global que hauria d’avançar en una única direcció, i planteja com a teló de fons una utopia pacifista”

La nova organització social, la proliferació dels robots i l’exploració d’altres planetes són elements que aniran apareixent progressivament i que alteren profundament la vida dels humans. Cada capítol implica un salt temporal endavant molt gran, arribant fins a dotze mil anys enllà en el futur, és a dir, que l’autor vol oferir una evolució universal completa que expliqui la desaparició de l’espècie. El fil conductor és la família Webster –com a referent de l’evolució de la raça humana– i el seu robot majordom Jenkins. Altres elements cabdals de l’argument són els humans mutants i el seu comportament, el fet que els homes ensenyin els gossos a parlar –i les conseqüències que això tindrà–, la diàspora espacial i l’autonomia dels robots.

El text de Simak reivindica, en certa manera, la raça humana com a concepte global que hauria d’avançar en una única direcció –en contraposició a la tendència individualista dominant–, i planteja com a teló de fons una utopia pacifista, amb un punt naïf, que es fonamenta en l’eradicació de la violència com a mètode per resoldre els conflictes. El progrés ha permès una existència còmoda i feliç per a tothom i l’instint tribal desapareix perquè ja no hi ha enemics. No obstant, l’ambició humana no coneix els límits i el mateix escriptor condueix l’espècie cap al seu ocàs degut a la recerca perpètua de quotes més altes de satisfacció, com llegireu en els viatges a Júpiter. A la Terra la violència –simbolitzada en l’arc i les fletxes– mai s’aconsegueix extirpar del tot.

Ciutat és un llibre aparentment innocent però amb múltiples lectures de gran profunditat. Un lament constant dels homes és no haver sabut aprehendre la Saviesa amb majúscules –presentada com la teoria del filòsof marcià Juwain– com una eina per tenir una vida millor, perquè l’ànsia de poder i glòria sempre ho enfosqueix tot. I relacionat amb això encara una reflexió que m’ha semblat d’una actualitat esfereïdora: “La pressió social era el factor que havia mantingut unida la raça humana durant mil·lennis. (…) L’ésser humà no podia viure sense l’aprovació de la resta d’humans, (…) sentia la necessitat psicològica, gairebé física, que els altres humans aprovessin tot allò que pensava o feia”. En aquestes frases ressona amb contundència el narcisisme i la dependència que ens provoquen avui les xarxes socials.

Llegir Ciutat no et reconcilia amb l’espècie, però diria que la reflexió que aporta Simak convida a rumiar. Aplaudiment, Chronos!

T’ha agradat l’article? Subscriu-te a Les Rades Grises!