La poeta Teresa Colom (La Seu d’Urgell, 1973) afronta la immortalitat digital en la seva primera novel·la. Consciència és una aproximació agosarada a un tema omnipresent en la mitologia i la literatura com és la vida eterna, un relat futurista de ciència-ficció que planteja la possibilitat que la ment sigui traspassada a una computadora i perduri en el temps després de la defunció del cos.

Som al 2090. La Laura Verns fa vint anys que ha mort de càncer, però el seu cervell perdura. Rep la visita d’un vell amic, en Nicolai, per a advertir-la que la seva vida dins el sistema informàtic corre perill. Algú vol prémer el botó “suprimir”. És un plantejament certament excitant, en el sentit que l’autora situa el lector en un context de perill i urgència de mort per a algú que, en part, ja no forma part del món dels vius. A partir d’aquí, Colom proposa salts en el temps constants en què va desgranant diferents episodis de la vida física de la protagonista que justifiquin aquesta crisi.

Quin és l’estat de consciència d’aquest cervell enllaunat? De què serveix seguir vivint així? Com es gestionen les relacions familiars i d’amistat? A què es dediquen les hores infinites? Són preguntes que sacsegen el lector, que viu aquest procés des de la fredor d’una protagonista, en certa manera, absent, obligada a furgar en records dispersos i emboirats, perquè en el neurotraspàs part de la memòria es perd, tot i que ella va demanar explícitament que volia conservar tots els records. Pots amagar-te fets transcendentals de la teva vida a tu mateix?

En aquest repàs vital de la protagonista, només coneixem el record d’un episodi inquietant en què, sortint de la dutxa, la Laura nota com una mà invisible li agafa el turmell. Les seves neurones digitals han de fer un exercici d’investigació en abstracte per mirar de desxifrar el missatge en clau que ha rebut del seu amic. El secretisme és important perquè totes les converses són vigilades.

L’escriptora andorrana inserta la història en un context postapocalíptic. Som en un món devastat per una catàstrofe ecològica. El 2037 va ser l’Any de la Mort de les Quatre Estacions, quan tots els animals i vegetals del planeta van morir en massa, a excepció dels humans. La vida a la Terra va canviar radicalment. Els homes viuen en grans aglomeracions urbanes sota la protecció de l’escut climàtic.

La novel·la és un relat futurista que planteja la possibilitat que la ment sigui traspassada a una computadora i perduri en el temps després de la defunció del cos

La novel·la es fonamenta en l’evolució d’una tecnologia que permet traspassar el cervell a un sistema informàtic, en les anomenades “vides de continuació”. El lector assisteix a un debat ètic i legislatiu sobre l’evolució del sistema i les dificultats de les corporacions que el volen implantar. En una primera fase experimental, molts cervells embogeixen perquè no poden suportar viure sense el cos i sense estar en contacte amb altres humans. És particularment interessant el debat sobre els lligams emocionals de les ments, vinculades amb un passat al qual no poden renunciar. Les empreses només hi veuen beneficis econòmics i, per tant, esborrar el passat és una manera d’estalviar-se problemes, perquè els seus clients han de poder trobar la satisfacció en el sol fet d’existir. I aquí sorgeix una altra pregunta: aquest conjunt de neurones virtuals són humans, o són una espècie diferent de quan vivien en un cos?

L’escriptora andorrana ha publicat diversos llibres de poesia i va debutar com a narradora amb el llibre de relats La senyoreta Keaton i altres bèsties (Empúries, 2015), que va rebre el premi Maria Àngels Anglada. En aquest primer experiment novel·lístic reïx a plantejar qüestions rellevants que resulten molt atractives i que sovint entelen el nucli argumental, vinculat als viaranys vitals i a la memòria. Personalment, hauria preferit que l’escriptora dediqués menys pàgines a la legislació i al funcionament del sistema, i més a les repercussions emocionals i a l’especulació de com podria ser aquesta vida cerebral digital. El plantejament és molt bo, però, en aquest sentit, a la trama li falta un punt de nervi. Consciència és una novel·la lleugera però radicalment corprenenedora que, com la millor ciència-ficció distòpica, ens inquieta i ens sacseja, alhora que ens enfronta a escenaris ficticis que ens interpel·len en la realitat actual.