“No vull que renuncieu mai a la infinitud del futur”
Ignasi Llorente (Barcelona, 1973) debuta com a novel·lista amb Els robots prefereixen el jazz. Llorente és un autor molt vinculat a Angle i Cossetània, on ha publicat un assaig de divulgació científica (La història de la ciència com mai te l’han explicat, 2018), un altre sobre política (A la recerca del benestar, 2012) i encara un conte infantil, Mai no oblidaré el teu nom (2018). Va estudiar medicina, però s’ha dedicat professionalment a la comunicació i les noves tecnologies. Ha desenvolupat diversos càrrecs polítics i actualment és l’alcalde de Torrelles de Llobregat. Un alcalde que escriu ciència-ficció en català. Una combinació inèdita al fantàstic del nostre país!
Llorente planteja la hipòtesi de la consciència humana virtual després de la mort. Bé, més exactament amb la història d’un científic que es troba en coma després d’un accident, i que té l’opció de comunicar-se i tenir una vida alternativa gràcies a un algoritme que ell mateix ha creat. Precisament una altra autora catalana, Teresa Colom, va tractar un tema similar recentment a Consciència (Empúries, 2019).
L’escriptor situa l’argument a Baltimore (Estats Units) en un futur immediat en què funcionen de forma habitual tecnologies com les llars intel·ligents, els robots assistents o els taxis sense conductor, per exemple. Larry Stem i el seu soci i amic Frank Soto tenen una empresa tecnològica i treballen en projectes de disseny de pròtesis intel·ligents. Els seus enginys funcionen i la seva ambició és evolucionar cap a prototips avançats que ampliïn les capacitats humanes més enllà de ser mers òrgans substitutoris. Desenvolupen un implant coclear que millora les capacitats auditives, un ull biònic o un xip situat al pàncrees que pot preveure necessitats futures de l’organisme. Són conceptes que ja formen part de la medicina actual. La ciència-ficció comença a partir d’aquí. En la novel·la, els amics treballen en un projecte que queda a mitges, la implantació d’un xip de memòria en un cervell humà, capaç de predir decisions futures, enfocat sobretot cap a malalts d’alzheimer o amb lesions cerebrals. En Larry enregistra hores de converses pròpies, de manera que conforma un arxiu amb la seva veu que, amb l’algoritme adequat, té la capacitat d’usar tota aquella informació per elaborar pensament i interactuar amb altres individus. El que el Larry no pensava és que aquell programa pilot, anomenat “eLarry”, esdevindria la seva versió digital.
El 25 de maig de 2027 en Larry queda en estat vegetatiu a conseqüència d’un accident quan estava nedant. Passen els mesos, però no millora. L’algoritme estava inacabat, però en Frank, el seu soci, considera que ha d’oferir aquesta informació a la Megan, la dona d’en Larry, perquè tingui un suport emocional i poder escoltar la veu del seu marit. El que en Frank no sap és que l’algoritme d’en Larry es pot autodesenvolupar fins a assolir una existència paral·lela.
En Larry Stem, un científic en coma, ha creat un algoritme que li permet regenerar la seva existència en versió virtual
La novel·la planteja des del primer moment el duríssim conflicte de la família i l’entorn del malalt. Quant de temps s’ha d’esperar amb un pacient en coma que no reacciona? Com es pot suportar la vivència asfixiant de tenir el marit, el pare, l’amic, inconscient i connectat a una màquina que el manté amb vida artificialment? Quina seria la voluntat de la persona que es troba en mort cerebral?
Llorente juga una carta arriscada i és que cada capítol està narrat en primera persona per un dels personatges de la novel·la: en Frank (l’amic), la Megan (la dona), la Janis (la filla), la Susana (l’amiga de la dona) i el mateix Larry. No hi ha avís previ, per la qual cosa l’estructura pot despistar el lector, que ha de situar-se en cada capítol en un punt de vista diferent. La dificultat afegida d’imprimir un caràcter ben definit a cada personatge no queda prou contrastada i això resta nervi i intensitat al text.
Però com és aquesta relació nova amb el marit, el pare, l’amic virtual? Quin grau d’identitat personal pot aportar aquest algoritme? Fins a quin punt podem tractar una persona virtual com si fos la de carn i ossos? Com envellirà? La personificació del Larry virtual mentre el seu cos físic continua inert en un llit és un dels punts dramàtics del llibre. La immortalitat, aquella entelèquia atribuïda a la divinitat que la humanitat ha perseguit en múltiples manifestacions religioses des de l’inici dels temps. Una quimera.
L’escriptor provoca una situació inconcebible –vet aquí la gràcia– que genera molts dubtes a l’entorn del protagonista. Per això és una llàstima que no hi hagi aprofundit una mica més. El nus de la trama requeria un desenvolupament més elaborat, amb personatges més treballats i amb una repercussió més transcendent respecte a l’eix de la història, que és el renaixement d’en Larry en format digital. El desenllaç del llibre, en aquest sentit, sembla un pèl precipitat. O potser ja és això, potser l’autor vol deixar oberts tots els interrogants.
∞∞∞
Les Rades Grises 