El naga i el xilòfon de pedra

Lampun, de Ruy d’Aleixo. Ed. Males Herbes, 2021. 125 pàg.

Si llegíssiu aquest conte sense cobertes ni cap altra referència editorial, podríeu arribar a pensar que es tracta d’una llegenda oriental antiga. La prosa pausada i sintètica, el tarannà dels personatges i la lleugeresa aparent amb què succeeix l’acció dramàtica fan pensar en un text originari d’algun país banyat per l’oceà Índic. Aquesta és una de les bones sensacions que deixa Lampun, el nou llibre de Ruy d’Aleixo, que ens transporta a un indret indeterminat d’Àsia, probablement el nord de l’Índia, per narrar una història en què un naga, una criatura divina, s’encreua en el camí dels personatges.

Ruy d’Aleixo és traductor de sànscrit i estudiós de la literatura índia. Es nota en la seva ploma que té un coneixement profund del tema. Com que no és el cas d’un servidor, el primer que vaig fer va ser recórrer al Diccionari de mitologia universal d’Arthur Cotterell per actualitzar el que em sonava d’aquesta figura mítica. El naga (geni-serp) està molt vinculat a l’hinduisme i el budisme. Són déus aquàtics amb forma de serp, de disposició amistosa, que, segons la tradició, vivien en veritables paradisos submarins. Eren representats amb cap humà sobre una cua de serp i el coll en triangle, com la cobra, i la seva figura protectora és present en l’arquitectura de molts temples hindús. Són éssers benignes que aporten prosperitat, i també se’ls atribueix suport a la fertilitat.

Aleix Ruiz (Sant Feliu de Codines, 1982) –Ruy d’Aleixo és el seu nom artístic– és un dels col·laboradors històrics de Males Herbes, on ja publicava contes quan era una revista, abans de convertir-se en l’editorial de referència que abunda en els marges de la millor literatura. Al 2015 va sortir el recull Els noms dels seus déus, i també va participar en l’antologia Deu relats ecofuturistes amb Els pastors de formigues, que considera un dels seus textos preferits. D’Aleixo també ha publicat el conjunt de contes Un altre sense dorsal (Igitur, 2012) i la novel·la breu El jove fòssil (Libros en su tinta, 2017).

En un temps indeterminat, Lampun narra la història d’Ishant, un jove pagès que, després de la guerra, és reclutat juntament amb el seu cosí per fer de vigilant d’una presó i de botxí. Un dia arriba un presoner curiós que resulta ser un naga. No se l’acusa de res en concret, però el condemnen a ser enterrat viu perquè ho diu la tradició. Sembla que sepultats als fonaments de la ciutadella, els naga protegeixen la porta d’intrusos i vetllen per la pau del regne. Almenys, això argumenta el caporal. El naga, que l’autor ens presenta força humanitzat físicament, no ben bé com una serp, és un tipus bonhomiós anomenat Lampun, que accepta amb una resignació natural el sacrifici de ser enterrat en un sot. El lligam que fa amb el protagonista marca el relat. L’empremta és tan forta que aquest, que s’adreça al lector en primera persona, voldrà resseguir el rastre del naga.

Amb una prosa sintètica i fluida, Ruy d’Aleixo dibuixa una faula oriental genuïna, simbòlica i etèria, que convida a diferents nivells de lectura

Lampun és una novel·la molt curta, que es llegeix ràpidament i que flueix amb una cadència aparentment senzilla, carregada de contingut simbòlic i de sentit de la meravella, com un conte oriental. És un llibre d’aventures en un context bèl·lic, però sostingut per un fort component de transcendència, llegendari, com d’un altre temps, i d’un indret que només existeix a les faules inspirades en Les mil i una nits. En el desenvolupament temporalment invers de la trajectòria del naga fins que coneix l’Ishant, l’autor desplega el relat fent moviments en espiral, teixint laberints i oferint diverses versions de la mateixa història, de manera que posa l’èmfasi en un cert moviment cíclic de les coses.

Explicava Ruy d’Aleixo en la presentació (virtual) del llibre que la gènesi ve d’una idea sobre un pària nascut a l’Himàlaia que feia un recorregut pel Ganges, per la zona de Birmània, amb què volia retratar el col·lapse del budisme a l’Índia. Tot i així, el conte es va anar retallant, alterant i reescrivint al llarg dels anys.

La història del naga conflueix amb una nena, la Manjulikà, que suma protagonisme a mesura que avança el text. Diu Ruy d’Aleixo que la nena és com el seu “avatar” dins del llibre. Sense dubte, esdevé una espècie de guia. L’infant ha après del naga una habilitat ben especial: saber tocar el xilòfon de pedra, una eina màgica, un estri per a la meditació que connecta amb tot allò que és eteri i espiritual. De què podria servir un xilòfon fet amb pedres? Un instrument musical que no sona?

La novel·la, com podeu intuir, té moltes lectures. Hi ha un pes evident de la guerra pel context en què succeeixen els fets, i l’autor retrata d’una forma molt orgànica la violència que generen els homes, començant per les escenes de tortura i execució dels presoners. I la guerra porta implícita la manipulació dels pobles, les malvestats, les lluites fratricides, l’egoisme del poder. A Lampun també s’hi conjuga una relació de mestre i deixeble, subratllant el concepte de llegat (patrimonial i immaterial). I, sense que serveixi de moralina, l’autor destil·la en els personatges una mena d’acceptació de les coses tal com transcorren, més pròpia de caràcters que no són els mediterranis. Cada lector ho discernirà.

∞∞∞

T’HA AGRADAT L’ARTICLE? SUBSCRIU-TE A LES RADES GRISES!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.