“Jo t’expulso, esperit impur, a tu i a tots els poders de l’enemic”
El cinema ha proporcionat imatges potentíssimes que s’impregnen al cervell per sempre. La nena de L’exorcista és una d’aquestes. Tothom visualitza l’infant posseït desfigurat, arquejant-se, girant el cap, blasfemant i vomitant a distància. I potser molts no han vist la pel·lícula, però coneixen aquesta escena. Com sol passar, el llibre existia primer, i el film és la versió. Ara tenim l’oportunitat de llegir per primer cop en català aquesta novel·la icònica de la literatura de terror. Coincidint amb el 50è aniversari de la publicació original de L’exorcista (1971), Obscura Editorial fa honor al seu nom amb un títol imprescindible que, incomprensiblement, no havia estat traduït mai a la nostra llengua. Aquesta versió de la novel·la, a més, és la que va revisar l’autor, William Peter Blatty (1928-2017) fa deu anys en el 40è aniversari del títol. És, per tant, una edició millorada que Blatty va polir amb cura i que inclou també un breu pròleg seu. Obscura ha produït un llibre magnífic per fora, i atordidor per dins, editat amb pulcritud, amb tapa dura i una coberta que esborrona de David Rendo. Sense dubte, un dels llibres de l’any.
L’exorcista aborda la possessió demoníaca d’una nena de 12 anys, la Regan. Una actriu de cert renom, Chris MacNeil, s’acaba de divorciar i lloga una casa a Washington DC, on viu amb la seva única filla, dos criats i la seva assistenta personal. La Chris està gravant una pel·lícula a la ciutat i sospesa una oferta per a dirigir un film a Hollywood, però de seguida comencen a passar coses que la intranquil·litzen: sorolls estranys a l’habitació de la filla, l’habilitat de la criatura per jugar sola amb una ouija i les converses amb un amic imaginari, el Capità Howdy. La cosa va a més, fins al punt que la nena pateix uns atacs bestials i la seva boca escup tota mena d’aberracions. L’autor descriu totes les obscenitats possibles, no estalvia en detalls, però no només en la descripció del deteriorament integral de la nena, sinó que és especialment hàbil en la construcció de l’atmosfera densa i inquietant que es va generant a la casa i que impregna els personatges. Moltes escenes de pèls de punta.
Blatty ens ha llegat una novel·la absorbent, que administra els ingredients progressivament, però sense pausa, i va creant una sensació de vòrtex que xucla el lector de manera inexorable cap a un clímax final que va explícit en el títol. I aquest subministrament de tensió està tan ben fet que es manifesta en unes ganes de seguir i seguir llegint. Ara bé, la paraula “exorcisme” no apareix fins a la pàgina 203, a la meitat de la novel·la, i l’exorcisme com a tal no es practica fins al desenllaç. Què passa, mentrestant? Vet aquí la gràcia del llibre, i el que haurà de descobrir –i patir– el lector.
L’exorcista és una novel·la que exalça el poder evocador de la bona literatura, molt recomanable també per a aquells que no són amants del terror
La crisi de la nena s’entrecreua aviat amb l’altra gran línia argumental, que és el paper del capellà Damien Karras, un jesuïta psiquiatre a qui la Chris MacNeil acaba implorant ajuda quan el seu estat frega la desesperació i altres metges no han sabut solucionar el terrible mal que pateix la nena. El pare Karras és un sacerdot que travessa una crisi de fe i arrossega un fort sentiment de culpa per l’abandó de la seva mare anciana, que viu els seus darrers dies sola i gairebé en la indigència.
Un dels pilars que sustenta el llibre és la treballada documentació que demostra l’escriptor, fins i tot en fonts reals que cita. Bona part de l’arquitectura rítmica de la novel·la explora les múltiples possibilitats mèdiques de trastorns mentals que podrien explicar els símptomes de la nena, des de la telecinesi o la criptomnèsia fins a la doble personalitat. Igualment, el paper de Karras juga amb la dualitat d’un home consagrat al servei religiós, però amb formació científica, que apura totes les opcions abans de creure que la nena estigui posseïda per un esperit maligne.
La trama s’entrellaça amb la investigació policial per unes suposades misses negres que s’han detectat en una església propera, i les possibles connexions d’aquestes amb una mort violenta vinculada amb el cas. El ventall de protagonistes secundaris i històries paral·leles, amb la família dels criats, o els vincles de Karras amb altres sacerdots, completen una història força rodona.
El pare Karras busca raons per creure, i la lluita per salvar la nena esdevé la seva comesa obsessiva. I el seu escepticisme troba l’equilibri i la força definitives en un altre jesuïta, el pare Merrin, a qui l’autor introdueix ja en les primeres pàgines en unes excavacions arqueològiques a l’Iraq que invoquen l’origen de tot plegat. Una de les reflexions més interessants de la novel·la i que tenen a veure amb el mal del nostre món les pronuncia aquest veterà sacerdot:
“Jo la possessió tendeixo a veure-la en les petites coses, la majoria de vegades; en els més insignificants malentesos i les rancúnies més insensates; en aquella paraula cruel i feridora que ens ve a la boca involuntàriament quan estem entre amics. Entre amants. Entre dones i marits. Unes quantes d’aquestes i ja no cal que Satanàs ens provoqui cap guerra; ja ens les provoquem nosaltres mateixos… nosaltres solets.”
Efectivament, L’exorcista reflexiona sobre la font del mal, concretament en la societat americana dels anys 70, en què el sentiment de pertinença religiosa encara era majoritari, tot i que els ateus i agnòstics guanyaven posicions. Malgrat una certa ambigüitat volguda, el missatge de Blatty és que la fe rau en l’amor, però deixa la porta oberta a l’ens diabòlic que troba maneres d’atropellar la dignitat humana, aprofitant-se si cal dels més innocents.
∞∞∞
Les Rades Grises 