Aquest és un llibre sobre l’amor a les lletres i el fet de ser escriptor. És un llibre per entendre l’essència de la literatura de ciència-ficció i fantasia. Però també és un llibre per entendre una dona, una època, un país i una forma de pensar. En aquest conjunt de textos, el lector descobreix els referents que van abocar Ursula K. Le Guin a la literatura d’altres mons, però també la personalitat insubornable i radical d’una escriptora fidel a si mateixa, la seva obra i les seves idees.

L’editorial Gigamesh ha publicat per primer cop en castellà aquesta selecció d’assajos escrits entre 1972 i 1978, és a dir, quan l’autora estava en la plenitud de la seva carrera, entre els 43 i els 49 anys. Són textos breus que corresponen a articles d’opinió, introduccions de llibres o conferències que va fer l’autora en aquests anys. Tot i la distància en el temps, i el salt tecnològic que s’ha produït des d’aleshores, una de les coses més sorprenents és la vigència que desprèn el discurs de Le Guin. A mitjan anys 70 del segle passat, als Estats Units, a nivell social i polític encara es mastegava la Guerra Freda i la Guerra del Vietnam. Aquests textos de Le Guin traspuen inevitablement el seu combat feminista, ecologista, antimilitarista i anticapitalista. Però l’eix és la seva defensa acèrrima de la (bona) literatura fantàstica.

Ursula K. Le Guin (1929-2018) va ser una de les millors escriptores americanes del segle XX. Al llarg de la seva carrera va guanyar vuit premis Hugo, sis Nebula i vint-i-quatre Locus. La seva empremta i el seu mestratge són indiscutibles. I també l’actualitat de la seva obra, recentment recuperada en català amb molta cura per part de l’editorial Raig Verd, amb noves traduccions de Blanca Busquets. La bona acollida del públic de títols com La mà esquerra de la foscor, Els desposseïts o el cicle de Terramar ho palesen.

A El idioma de la noche, Ursula K. Le Guin ens parla molt dels seus referents: de Lord Dunsany (un alliberador, un guia), Mary Shelley, Edgar Rice Burroughs, Čapek, Lem, però sobretot de Tolkien, Tolstoi i Dickens, i es desfà en elogis amb Philip K. Dick i el Nosaltres de Zamiatin.

L’escriptora tenia una obsessió per reivindicar la ciència-ficció com a literatura amb totes les lletres, contra aquells que la consideraven de segona categoria, i la defensa sempre com a eina per aprofundir en el coneixement del món present, de la gent i els propis sentiments.

Ataca el puritanisme i el conservadorisme americà, d’una societat que arracona la fantasia. Ella la reclama com a veritable, perquè la fantasia desafia tot allò de fals, postís i innecessari de la vida. Gràcies a la imaginació adquirim percepció, compassió i esperança. I el fantàstic proporciona precisament una promesa de vida eterna per a la imaginació, l’expansió de la consciència. “Aquells que se senten amenaçats per la imaginació solen rebutjar les obres de fantasia per infantils”, afirma. “Tenir por dels dracs és tenir por de la llibertat”.

En aquests textos hi domina un to perseverant, contundent, sense pèls a la llengua. Le Guin criticava que la ciència-ficció, fins aleshores, havia estat molt retrògrada des del punt de vista social. I aplaudia el moment en què rere la brillantor de les armadures de testosterona i l’espectacularitat de les naus espacials algun autor començava a parlar de les persones. Lamentava que costava molt desprendre’s de l’escapisme del pulp nord-americà. I que calia tractar la ciència-ficció com un art “ètic, estètic i intel·lectualment responsable”.

L’exigència pel paper de la dona és una constant. “Som molt poques, potser només una de cada trenta escriptors de ciència-ficció és una dona”, deia en una convenció a Austràlia el 1975. I explica amb humor una anècdota de 1968 en què va accedir a publicar un conte a la revista Playboy com a U. K. Le Guin, perquè els lectors no sabessin que era una dona. Aquest acte d’“autocensura” és el que ella qualificava com vendre’s al mercat.   

Molt dura també contra la vulgarització del llibre i, per extensió, de l’art, Le Guin feia una crida a la responsabilitat del lector. “Té el deure de no deixar-se enganyar, no permetre l’explotació comercial del terreny sagrat del mite, rebutjar els treballs matussers, i reservar les lloances per a allò autèntic. Perquè quan la fantasia és autèntica, no hi ha res més real.”

També ens parla d’espiritualitat i el seu interès pel taoisme, del qual destaca que les lleis veritables no arriben imposades sinó que existeixen en les coses i cal trobar-les.

Reflexiona sobre com es van gestar algunes de les seves obres, com Els desposseïts o La mà esquerra de la foscor, a partir de persones concretes que van inspirar una història. Sobre l’origen de la saga de Terramar, explica com va voler descartar els mags arquetípics i imaginar com podia ser un mag jove. “Jo no soc enginyera, sinó exploradora. Jo vaig descobrir Terramar”, diu Le Guin, que va batejar tres illes d’aquest univers amb els noms dels seus fills.

Hi ha un capítol interessantíssim sobre el nen i la seva ombra a partir de la “crueltat” dels contes d’Andersen, que vincula amb la psicologia de Jung. “Les grans fantasies, mites i contes són com els somnis: parlen amb el llenguatge de l’inconscient”. Tota una lliçó sobre el símbol i l’arquetip, i com aquests elements són usats en gairebé totes les obres mestres de la fantasia, que tracten sobre el viatge de l’inconscient cap a la pròpia ombra. La fantasia, diu Le Guin, és el mitjà més adequat per descriure aquest viatge intern, la lluita entre llum i foscor, amb el llenguatge dels arquetips. En la mateixa línia subratlla que la ciència-ficció és la mitologia del món modern, una forma d’art altament intel·lectual que usa la facultat de crear mites per a comprendre el món en què vivim.

Hi ha tantes frases per emmarcar! Aquí en teniu algunes:

“Com a escriptora de ciència-ficció, em molesta estar pitjor pagada que els escriptors de gasòfia”

“Hi ha una relació inversament proporcional entre fantasia i diners. Els economistes la coneixen com la Llei Le Guin”

“En aquests moments, el realisme és potser el mitjà menys adequat per a entendre o retratar les increïbles realitats de la nostra existència”   

“La fantasia és el llenguatge natural, adequat, per narrar el viatge espiritual i la lluita entre el bé i el mal que es produeix a l’ànima […]. La fantasia és el llenguatge del jo interior”

“El fals realisme és la literatura escapista del nostre temps”

“Autors com Zamiatin i Lem han demostrat que, quan la ciència-ficció aplica el seu ventall il·limitat de símbols i metàfores a la novel·la, amb el subjecte en el centre, pot mostrar-nos qui som, on som, i a quines decisions ens enfrontem, amb claredat inigualable, i amb una bellesa desbordant i torbadora”

“La ciència-ficció no és predictiva sinó descriptiva […]. Jo escric ciència-ficció, i la ciència-ficció no s’ocupa del futur […]. Una de les funcions essencials de la ciència-ficció és plantejar interrogants”

“Conèixer els escriptors és sempre decebedor”

“La llibertat absoluta comporta responsabilitat absoluta. El treball de l’escriptor, com jo ho veig, és explicar la veritat”

“En els últims deu anys, la ciència-ficció ha produït llibres i històries que perduraran, que seguiran plens de significat i bellesa durant molts anys”

Deia Le Guin a final dels 70 que se sentia relativament feliç de constatar que la ciència-ficció estava sortint del gueto, i que fins i tot començava a tenir “crítiques intel·ligents” que la situaven en igualtat amb altres gèneres literaris. La consolidació del fantàstic per situar-lo al costat de la literatura “de veritat”. Vet aquí un repte que sovint dubto si aquí hi arribarem mai del tot.

En definitiva, un llibre de capçalera per als fans de Le Guin, però també per a tots els amants del fantàstic.

∞∞∞

T’HA AGRADAT L’ARTICLE? SUBSCRIU-TE A LES RADES GRISES!