“No teniu res. No posseïu res. Sou lliures. Tot el que teniu és el que sou, i el que doneu”
Raig Verd ha fet un preciós regal als lectors en llengua catalana amb la traducció d’aquest clàssic de la recentment desapareguda Ursula K. Le Guin (1929-2018). Els desposseïts, publicada fa 44 anys, ha preservat amb el temps la qualitat que només tenen les obres majúscules, i es llegeix avui amb la mateixa intensitat que el 1974, tot i que el missatge de pacifisme, feminisme i ecologisme que transmet potser ens hauria de colpir avui encara més que aleshores. La novel·la va guanyar els premis Nebula, Hugo i Locus quan es va publicar. Minotauro la va treure el 1983 en espanyol i ara arriba, per fi, en català. Tard, però és un bon homenatge pòstum a Le Guin.
Els desposseïts de Le Guin –no el confongueu amb la novel·la del mateix títol de Szilárd Borbély (Edicions del Periscopi)– és una utopia social situada en un context de ciència-ficció. Ens trobem en un món amb dos planetes binaris, Urras i Anarres. El primer podria ser un mirall (no gaire diferent) del nostre real: una societat capitalista, masclista, militaritzada, amb profundes divisions econòmiques i de classe. Una revolució, però, va permetre que una part de la població pogués emigrar al planeta veí, Anarres, un indret àrid, desert, que només servia com a explotació minera. En principi no era apte per a la vida d’una civilització, per la qual cosa l’única forma de subsistir és la solidaritat. Els colonitzadors creen un sistema lliure de possessions basat en l’intercanvi i l’ajuda mútua, una mena de comunisme no autoritari.
L’inici del llibre ens situa uns 170 anys després de la colonització d’Anarres. En aquest temps, no hi ha hagut cap contacte amb el planeta bessó. Per als anarrestis, Urras és “un planeta igual però amb un clima millor i gent pitjor” i sempre van voler defugir el contacte amb els que consideraven tirans i especuladors. El protagonista és Shevek, un físic reputat que investiga una teoria de la simultaneïtat que podria revolucionar la tecnologia coneguda. Després de 170 anys, considera que és un bon moment per a obrir una nova etapa de germanor i un intercanvi d’igual a igual. Compartir coneixements com el seu no hauria de ser incompatible amb el manteniment del sistema de vida d’Anarres, però molts el veuran com un traïdor quan esdevingui el primer que viatja al planeta veí.
La novel·la comença amb el viatge de Shevek. Cada capítol té lloc en un dels dos planetes, de manera que l’autora alterna el present de Shevek a Urras amb l’evolució vital del personatge a Anarres des de la seva infantesa. Le Guin ens proporciona d’una manera progressiva informació per entendre aquest món utòpic. Anarres és pobre i els recursos són escassíssims: tot l’aliment i la vestimenta dels habitants prové dels arbres d’hòlum. No posseeixen res i ho comparteixen tot. No fan servir diners. No hi ha governants. Ni tan sols posseeixen els fills. Tot és comunitari i el concepte de parella és opcional. Com li agrada repetir al protagonista, “a Anarres no tenim res més que uns als altres”. Són responsables uns dels altres i això els fa lliures.
Ursula K. Le Guin va escriure la novel·la fa 44 anys i el seu missatge de pacifisme, feminisme i ecologisme continua interpel·lant el lector actual
I com encaixa aquest modus vivendi en un món absolutament oposat? D’entrada, hi ha molts recels i desconeixement, per això és molt bonic el rerefons de l’estudi de Shevek que, en definitiva, treballa un projecte per millorar la comunicació arreu de l’univers. La seva estada a Urras és un autèntic trasbals. Malgrat que és un home instruït i és rebut com un científic eminent, Shevek no pot evitar sentir repugnància per una societat que ho basa tot en la possessió i el benefici egoista, una societat desconfiada i agressiva, i aviat comença a témer que les elits que l’afalaguen només volen els seus coneixements per ampliar el domini sobre els altres.
La novel·la aporta molts nivells de reflexió que interpel·len el lector del segle XXI des d’un punt de vista individual i comunitari, ja sigui en qüestions polítiques i econòmiques, com culturals i de relacions interpersonals. L’ús del llenguatge, l’accés a l’aliment, el lloc on vivim, com vestim, les persones que estimem, la sexualitat…
Però si vivim la disputa arreu, a la parella, a la família, a la comunitat de veïns, com punyetes hem de ser capaços d’un equilibri com aquest? Com ens podem apropar, per poc que sigui, a un ideal de respecte a la diversitat que entronqui amb l’ecologia natural i social? A què estaríem disposats si existís una possibilitat de construir un món millor? Un milió de persones (la majoria de les classes desafavorides) van escollir marxar d’Urras i colonitzar Anarres; amb les mans buides, van preferir la incertesa, la fam, el desert i un exili interminable. A què renunciaríem avui?
Que bonic quan un llibre genera tantes preguntes. El llegat i l’estil d’Ursula K. Le Guin són més vius que mai i la seva obra ens demostra que la literatura fantàstica ens interpel·la. No importa el gènere sinó la qualitat.
Acabo i torno a insistir en la magnífica edició que n’ha fet Raig Verd, amb traducció notable de Blanca Busquets. El llibre, de tapa dura, incorpora un entenedor mapa desplegable dels mons d’Urras i Anarres amb les característiques que defineixen a cadascun. Quin món triaríem?
∞∞∞
Les Rades Grises 
6 pensaments sobre “Utopies eternes”