L’any 2014 molts lectors de fantàstic esperaven amb ànsia la continuació de les sagues de George R. R. Martin o Patrick Rothfuss (algú els espera, encara?). Però el creador de Joc de Trons, atropellat per l’èxit de la sèrie televisiva, va decidir prendre-s’ho amb calma i fer d’editor, juntament amb Gardner Dozois. Rogues apareixia amb relats inèdits dels propis Martin i Rothfuss com a principals reclams, al costat d’altres noms il·lustres com Neil Gaiman o Joe Abercrombie. I el rebombori inicial es va anar esmorteint. Van passar els anys fins que, a final de 2017, apareix el llibre a casa nostra, publicat per la petita editorial valenciana Llibres de l’Encobert. La gran i extraordinària notícia, un cas absolutament únic en el gènere, és que Canalles va aparèixer abans en català (en la variant valenciana), i fins fa poques setmanes no ha sortit la versió en espanyol, mitjançant el mateix segell.

Canalles és un llibre de pes, amb un 21 històries curtes i més de mil pàgines. Extremadament divers i dispers en el seu contingut, tant en gènere com en qualitat. L’editor Martin ja ens adverteix que no va voler fer una antologia de contes fantàstics o de ciència-ficció, sinó que pretenia esborrar fronteres entre gèneres oferint bones històries. I el que van fer Martin i Dozois va ser convidar una colla d’escriptors, bàsicament col·legues americans, a fer-los arribar relats que tinguessin com a protagonista un malvat, un assassí, un lladre, un estafador. Canalles per triar i remenar.

Les primeres pàgines comencen molt bé amb Temps durs sempre, traducció catalana d’un conte que Abercrombie va publicar ja en castellà al recull Filos mortales (Alianza Editorial, 2016) com En todas partes cuecen habas. És una aventura molt dinàmica de lladres en la ciutat de Sipani, on trobem personatges femenins coneguts, Carcolf, Shev i Javre.

He d’admetre, però, que el pes del llibre m’impacientava, i no vaig poder resistir anar directament al final, als dos relats que tanquen el volum. El de Patrick Rothfuss es titula L’arbre del llamp i narra un dia en la vida de Bast, l’enigmàtic ajudant de l’hostaler Kvothe a la fonda Pedra Fita. És una faula innocent i alhora amb un punt frívol, que no aporta més satisfacció que passar una estona en el món de Kvothe. Si us agrada com escriu Rothfuss, i si heu llegit La música del silenci, ja enteneu què vull dir.

Pel que respecta a Martin, El Príncep canalla o El germà d’un Rei és el relat gairebé enciclopèdic de la vida de Daemon Targaryen. Hi trobareu una crònica de nissagues familiars ja conegudes a El Mundo de Hielo y Fuego encara que aquí una mica més desenvolupat però sense generar grans emocions i, naturalment, cap vincle, més enllà dels cognoms de les cases, amb l’actualitat de la sèrie d’HBO. Dir-li “preqüela” és només un reclam publicitari.

No hi ha una classificació possible a Canalles, que esdevé un enorme poti-poti. Hi ha relats localitzats en mons fantàstics com el d’Scott Lynch, Un any i un dia a l’antiga Theradane, una història de disputes entre faccions de mags. També hi ha màgia a Una càrrega d’ivoris, de Garth Nix, protagonitzat per un cavaller errant; o a La posada de les set benediccions, de Matthew Hugues, una altra aventura de fantasia amb éssers antropòfags, un segrest i objectes amb el poder de despertar deïtats menors.

Com el Marquès va recuperar l’abric és el conte de Neil Gaiman. Amb el seu estil personal inconfusible, situa el lector en el món surrealista de Londres de Davall, univers de la seva obra Neverwhere. Daniel Abraham, autor de títols com La Senda del Dragón (RBA, 2013), proposa El significat de l’amor, un relat en un ambient de fantasia medieval amb un embolic curiós entre un príncep refugiat enamorat i una delinqüent que li fa d’alcavota, amb altres interessos…

Altres mons imaginaris els trobem en els textos de Michael Swanwick, que aporta un escenari de Nova Orleans post-utòpic i surrealista a Bruna Sinagües, un relat entretingut amb dos estafadors, Darger i Excedent, en una ciutat en què els zombis són esclaus. Metall pesat, de Cherie Priest, barreja un thriller mediambiental amb fantasmes i un monstre submarí. Paul Cornell planteja salts temporals a Una manera millor de morir, en què l’espia Hamilton s’enfronta a si mateix en una missió de supervivència en mons opcionals…

Canalles és un volum divers per als lectors que els agraden els relats curts i que tinguin curiositat per descobrir autors poc coneguts a casa nostra, alguns dels quals mai traduïts al català. Els impacients per G.R.R. Martin i Patrick Rothfuss, que segueixin esperant

Hi ha textos que se situen clarament en la novel·la negra com, per exemple, Diamants de tequila, de Walter Jon Williams, amb un assumpte de drogues i un assassinat enmig del rodatge d’una pel·lícula; o Tira més una nota de metall…, de Bradley Denton, que aborda un cas de robatoris i tràfic de drogues en un institut de secundària; o Un branquilló tort, en què Joe R. Lansdale recupera la seva parella de detectius en declivi, Hap i Leonard, per investigar la desaparició d’una jove a Texas a mans de traficants de sexe i drogues.

I entremig petites joies com A què et dediques?, de Gillian Flynn, una narració de misteri plena de contrastos, amb un personatge femení que exerceix de treballadora sexual que es veu atrapada per una família molt inquietant: un nen pervers i una mare que desvarieja.

Efectivament, Canalles no és una antologia fantàstica. Hi ha altres relats que encara sorprenen més, com Mal vistos a Tir, de Steven Taylor, que situa a l’antiga Grècia una aventura del seu personatge Gordià, que recorre les Set Meravelles del Món amb el seu company de viatge, el poeta Antípater. Pròxima sessió, de Connie Willis, és un episodi insuls sobre adolescents i pel·lícules en una exageració dels centres comercials actuals. O Procedència, de David W. Ball, que especula sobre l’aparició d’un suposat quadre de Caravaggio vinculat amb el tràfic d’obres d’art falsificades en la Segona Guerra Mundial.

En definitiva, Canalles és un llibre per als lectors que els agraden els relats curts i que tinguin curiositat per descobrir autors poc coneguts a casa nostra, alguns dels quals mai traduïts al català. Els impacients per G.R.R. Martin i Patrick Rothfuss, que segueixin esperant.