Embassytown, la Ciudad Embajada, de China Miéville. Ed. Fantascy, 2013. 446 pàgs. Traducció a l’espanyol de Gemma Rovira.

China Miéville (Norwich, 1972) és un dels autors més reconeguts de la ciència-ficció contemporània. La seva obra ha estat lloada pel seu poder imaginatiu i la seva originalitat, i ha rebut els premis més prestigiosos del gènere. Embassytown, sense anar més lluny, va rebre el Locus l’any 2012 i és una de les seves novel·les més celebrades. Com a lector, em submergeixo sense prejudicis en un autor que desconec i això sempre suposa un al·licient.

L’autor ens situa a Arieka, un planeta situat a l’extrem de l’univers conegut. Els humans viuen a la Ciutat Ambaixada, una colònia controlada per l’imperi de Bremen. La Ciutat Ambaixada és un lloc relativament petit i superpoblat, un espai protegit sota una volta d’aire controlat que permet la vida; per anar més enllà, on viuen els ariekei, cal un sistema de respiració artificial. Som milers o milions d’anys després de la nostra era, i les referències són mínimes a la civilització actual, per la qual cosa el lector aprèn a cada ratlla els mecanismes d’aquest univers, que Miéville construeix complex.

La jove Avice és la protagonista de la història, narrada per ella en primera persona. Avice és una “immersora”, és a dir, una ciutadana que té dret a sortir a l’exterior. És un títol que aconsegueix gràcies a la seva habilitat innata i a l’entrenament adequat. Només els immersors aconsegueixen mantenir-se estables, conscients i sans en els viatges interplanetaris a través de l’Ínmer, una mena de via de comunicació interestel·lar el descobriment de la qual va esperonar l’anomenada “homodiàspora”. Sense la perícia i l’habilitat dels immersors seria impossible arribar a aquest món remot.

A Arieka els humans són estranys, nouvinguts, i conviuen amb una espècie autòctona, els Amfitrions. La comunicació és l’eix sobre el qual pivota la novel·la. Es pot interpretar com una gran metàfora, que aquí es concreta en la particularitat de l’Idioma dels Amfitrions. Fisiològicament, aquesta llengua està condicionada per les dues veus d’aquests éssers, de manera que els lingüistes van inventar una notació semblant a una partitura musical amb dues parts, la veu-Tall i la veu-Gir. Els Ambaixadors són els únics que poden parlar amb els indígenes. Els Ambaixadors havien estat sempre dos humans bessons, idèntics, amb la facultat de parlar alhora per imitar la llengua dels ariekei. Manipulats i ensinistrats des del naixement, els “doppels” es formaven en granges de clons, on eren educats en les arts de governar.

L’Idioma requereix una ment al darrere que li doni significat, perquè el so en si mateix no en té. Per als Amfitrions la parla és pensament i, com a tal, no poden anomenar –ni tan sols pensar– res que no existeixi. No són capaços de mentir. Els humans havien après que es comunicaven amb ells mitjançant símils i algunes persones, com Avice, són considerades símils. Els símils, d’alguna manera, són també intermediaris perquè ajuden els ariekei a pensar mitjançant la creació d’imatges.

La convivència ha estat pacífica durant segles entre indígenes i els humans alienígenes, però l’arribada del nou ambaixador EzRa, diferent de tots els altres, genera una profunda crisi entre la comunitat d’Amfitrions perquè trastoca el més important: l’Idioma. La violència que es desferma evidencia que els humans són vulnerables i que han pogut viure en aquell reducte de la Ciutat Ambaixada “tolerats” per éssers molt més poderosos que ara esdevenen una amenaça.

China Miéville aconsegueix quelcom fascinant com és generar una altra forma de comunicació, amb regles que els humans desconeixen i que estan plenament integrades a l’espècie i al món que aquesta habita. L’escriptor palesa que l’home és una raça perillosa, un virus que s’expandeix allà on va, que contamina i manipula. I quan es trenca l’equilibri ha d’aparèixer algú capaç de comunicar-se de debò. No és casual que sigui una jove que ha viatjat, que ha sortit d’allò conegut per explorar i entendre altres mons, la que intentarà restablir la comunicació trencada, tot i que ja res serà igual, perquè la petjada de l’home és dolorosa i implacable. Embassytown és una metàfora contundent sobre la capacitat de comunicar-nos però alerta també dels perills de la paraula mal dita, de l’ús malèvol i manipulador que es pot fer del llenguatge i, per extensió, de la confusió que pot generar la paraula descontextualitzada tan pròpia del nostre temps. Un punt fred però un llibre deliciós per als amants de la ciència-ficció que innova i fuig dels convencionalismes.

Periodista i gestor cultural

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Llegendes de Catalunya

Just another WordPress.com site

Històries de la Serina

Contes, llegendes, mites i relats

Fantífica

Una mirada a la literatura fantàstica

Donde acaba el infinito

Una mirada a la literatura fantàstica

El Biblionauta

Un viatge als llibres. Ciència-ficció, fantasia, terror. En català

SCCFF

Una mirada a la literatura fantàstica

Cròniques de Neopàtria

Una mirada a la literatura fantàstica

Un blog de ciencia ficción en busca de un nombre

Una mirada a la literatura fantàstica

Dreams of Elvex

Una mirada a la literatura fantàstica

Ciència i Ficció

Congrés internacional - L'exploració creativa dels mons reals i dels irreals

La Biblioteca de Ilium

Literatura fantástica y otras cuestiones de variable interés

FantàstiK

El fantàstic en català

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Funky Blog Medina

Una mirada a la literatura fantàstica

Rucs elèctrics

Una mirada a la literatura fantàstica

Catarsi

Revista de la SCCFF

No siga leyendo

Una mirada a la literatura fantàstica

Deprisa, Deprisa

Una mirada a la literatura fantàstica

El rincón de Koreander

“Ante él tenía una habitación larga y estrecha, que se perdía al fondo en penumbra. En las paredes había estantes que llegaban hasta el techo, abarrotados de libros de todo tipo y tamaño”. La historia interminable, Michael Ende - BLOG DE LITERATURA FANTÁSTICA -

%d bloggers like this: