El segon centenari de la publicació de la mítica obra de Mary Shelley (1797-1851) ha significat l’excusa idònia per portar Frankenstein al Teatre Nacional de Catalunya. L’adaptació de Guillem Morales és meritòria i força fidel a l’original; tot i que en canvia el final, és un desenllaç que lliga bé amb el desenvolupament del text. Aneu-hi amb el cap fresc i lliure de prejudicis, que són sempre els grans enemics a l’hora d’afrontar la versió d’un clàssic tan conegut. Sovint ens passem de crítics. Personalment reconec que, d’entrada, em grinyolaven la parella d’actors principals, Joel Joan com a Criatura, i Àngel Llàcer com a Dr. Víctor Frankenstein. És el que passa en aquest petit país. Són dos còmics amb tanta personalitat que no pots evitar veure’ls en rols anteriors. En els primers compassos, hi ha moments en què la Criatura comença a parlar i costa desempallegar-se d’aquella rialleta de Joel Joan, tot i que aquesta sensació va minvant, i cal aplaudir la intensitat del seu desgast físic per aconseguir els moviments i la veu forçats del monstre. Amb Llàcer passa una cosa semblant, perquè és aquell personatge histriònic de plató televisiu, però s’ha de dir que aconsegueix l’estat dramàtic per fer versemblant el torturat científic.

La creació com a motor de tot és l’eix d’aquesta història. La dèria d’anar més enllà de la capacitat que només té la Natura, la bogeria de l’home que vol jugar a ser Déu per a construir un ésser perfecte i que només aconsegueix reflectir-se en el mirall de les seves misèries, sobretot quan és la pròpia Criatura qui li dona lliçons de bondat, i aquest és el veritable aprenentatge, l’esperança que sortosament encara conserva l’espècie humana.

Aquest Frankenstein teatral mostra el relat original de Shelley del científic embogit que crea un monstre amb fragments de cadàvers. Però la tragèdia està servida des del primer moment. Abandonat a la seva sort, fuig als boscos i, gràcies a l’acolliment d’un vell cec –magistral l’actuació d’un secundari de luxe com Lluís Marco en el paper de De Lacey–, la Criatura aprèn a llegir i a escriure, unes pautes morals essencials, i descobreix el drama de la seva existència a partir del diari del seu creador. La mort accidental a mans de la Criatura del germà del Dr. Frankenstein afegeix més angoixa a la situació. Dins d’aquest ésser torturat es barreja l’odi contra el seu creador amb la necessitat innata de qualsevol persona de ser estimat. Per això torna a ell, per demanar-li que li fabriqui una companya…

Frankenstein ens parla d’allò més profund que rau en l’ànima humana: l’amor, la por, el dolor, la ira, la mort. L’anhel infinit d’aprendre que ha generat el “progrés” de l’espècie però que barrejat amb l’egoisme i l’ambició de poder ha provocat també grans desgràcies i desigualtats irremeiables. No hem d’oblidar que Shelley escriu això en les albors de la revolució industrial i en la mentalitat de l’època ja deixa entreveure les seves reserves a les conseqüències dels avenços científics. D’alguna manera, l’ésser humà és una mena de càncer imparable que arrasa tot allò que toca. Frankenstein és un personatge sinistre que només desitja satisfer el seu ego –la llista d’aquests en el món real seria infinita– a qualsevol preu i el que aconsegueix és una condemna de per vida perquè ha transgredit més enllà de les seves possibilitats.

El muntatge dura 2 hores i 20 minuts (amb entreacte), però la direcció de Carme Portaceli assoleix bon ritme gràcies als recursos escenogràfics. L’escenari té moments en què es pot dividir en tres, gràcies a una cinta transportadora –com la dels aeroports, per entendre’ns– que se situa en primer pla, i que permet agilitat en el trànsit entre escenes i una certa simultaneïtat de l’acció amb el segment central, mentre que el fons l’ocupa una gran pantalla que representa el bosc, la llunyania, allò desconegut, amb efectes audiovisuals que ho reforcen. Al llarg de l’obra pràcticament els únics elements de mobiliari fixes són una butaca i una làmpada en el laboratori de Frankenstein. Tot plegat resulta equilibrat, ni enfarfega ni hi sobra res.

L’obra palesa la bogeria de l’home que vol jugar a ser Déu per a construir un ésser perfecte i que només aconsegueix reflectir-se en el mirall de les seves misèries

A banda de poder gaudir de la peça en català al millor teatre del país, m’agrada subratllar les enormes possibilitats d’una obra fantàstica, un gènere tan poc habitual en el teatre, i que toca fibres tan elementals de la condició humana com ho pot fer la tragèdia grega o el millor Shakespeare. Els prejudicis, un altre cop, en aquest cas pel gènere. O segurament és desconeixement. D’acord que Frankenstein és una marca molt popular i que això assegura un públic prou heterogeni –això que ara anomenen mainstream–, però també demostra que la fantasia i la ciència-ficció poden aportar molt, també al teatre.

I un últim apunt. Dijous 15 de febrer, a l’estrena, en acabar la funció tot l’equip va pujar a l’escenari i Carme Portaceli, en nom de tots i des de la pluralitat de pensament, va denunciar els quatre mesos d’empresonament dels nostres presos polítics. Una infàmia terrible. Que consti. Perquè mentre ens deixin parlar cal denunciar les monstruositats reals del món real.