Molts crítics i prohoms del món literari barceloní van arrufar el nas quan Jaume Vallcorba va publicar Fin (2009) a Acantilado. No entenien què havia vist l’elegant editor (mort fa tres anys i mig) en un desconegut que treballava en una fàbrica de cartons del Penedès. David Monteagudo (Viveiro, Lugo, 1962) no era un paio carismàtic ni gaire dotat per a la comunicació pública. Era un més. Un treballador que havia vingut de jove a Catalunya, concretament a Vilafranca. Com anècdota, tothom sempre li pregunta per què es va fer casteller. Però Vallcorba va saber veure el do del gallec: estava malalt de literatura. És clar que per molt que llegeixis això no implica que hagis de ser bon escriptor. Però Monteagudo ho és. Les frases no s’entrebanquen ni grinyolen, tot flueix, i això només ho aconsegueixen els qui saben fer servir les paraules.

Crónicas del Amacrana és un llibre de relats curts en què trobem, segurament, el Monteagudo més fantàstic des de Fin. Manté un peu a la realitat, com sempre, però aquesta deriva cap a altres mons amb la destresa amb què planteja estats d’angoixa, paranoies mentals, situacions inversemblants properes al somni i atmosferes inquietants i claustrofòbiques.

El mot “amacrana” prové d’un record familiar. De fet, en els primers contes, l’escriptor recupera una anècdota en què amb els germans, de petits, els va semblar veure la caiguda d’un meteorit en un poble de Galícia. Monteagudo proposa un joc de pors infantils, aparicions nocturnes, situacions solitàries al bosc i personatges estranys. La figura paterna hi té un pes important, i és aquell que atribueix les pors dels nens a naturaleses impressionables o a estats d’ansietat dels propis infants. Al final, però, la mort del pare pot aportar nous elements de misteri a partir de les explicacions d’un personatge que revela secrets amagats.

És molt de Monteagudo explicar una història aparentment anodina que no es torça fins al darrer moment. I això no sempre implica una resolució de punt i final contundent. No. L’autor és més amic de deixar els finals oberts. Alguns li critiquen aquesta tendència però, com a lector, jo li agraeixo que em deixi imaginar, sobretot perquè el més rellevant de la seva literatura és el “durant”, aquell moment en què no te n’has adonat i ja t’ha caçat: t’ha capbussat en la història d’una parella que fuig amb moto d’una guerra imminent o d’un operari que no pot abandonar la fàbrica on treballa. No saps si ets en un somni o en les al·lucinacions d’un malalt mental. Monteagudo narra molt bé i, partint de personatges i elements molt reals i quotidians, amb tot de detalls palpables, condueix el lector a escenaris sobrenaturals i, sovint, esfereïdors.

Monteagudo és un narrador híbrid, que usa ingredients fantàstics per fer-nos reflexionar sobre les febleses humanes, especialment aquelles que tenen a veure amb la incomunicació

Els contes de la segona part del llibre es poden llegir individualment, tot i que tenen un cert fil de continuïtat en un futur boirós i indefinit que proposa elements de ciència-ficció atractius, com els experiments d’empatia per inducció d’experiències alienes al còrtex cerebral, o l’elaboració d’un mapa de les radiacions emocionals del planeta. A Rituales ens situa en una espècie de secta amb rituals d’iniciació i experiències extracorpòries. A El accidente un ciclista es troba amb un accident de moto i experimentarà un pànic irracional de final brusc. Sovint col·loca el lector en una mena de limbe entre el somni i la realitat, teixint la boirina amb elements que es poden identificar però introduint-hi sortides de to que no encaixen en els paràmetres del sentit comú.

Monteagudo és un narrador híbrid, que utilitza els ingredients fantàstics per fer-nos reflexionar sobre les febleses humanes, especialment aquelles que tenen a veure amb la incomunicació envers els altres o el propi entorn. És, en aquest sentit, un escriptor molt psicològic, i aconsegueix una immersió en estats mentals angoixants en què la por dels personatges prové d’allò que no és real, allò que imaginen. La solució l’ha de trobar cadascú dins seu, ben endins.

Crónicas del Amacrana és una nova lliçó de David Monteagudo, un brillant exercici de suggestió, que és una de les coses més boniques de la paraula escrita.