Travessant el llindar

Neverwhere. Sota Londres, de Neil Gaiman. Obscura Editorial, 2022. 416 pàg. Traducció al català de Lluís Delgado. Il·lustració de coberta d’Oriol Hernández

«Alguna vegada et preguntes si això és tot el que hi ha?»

Neverwhere va néixer com a guió per a una sèrie televisiva de la BBC que Neil Gaiman va començar a transformar en novel·la just en l’inici del rodatge. El llibre, publicat l’any 1996, va tenir també una adaptació en còmic, i mai fins ara s’havia publicat en català. Obscura Editorial encerta de ple oferint al lector en llengua catalana aquesta obra de fantasia urbana del creador de Sandman. Gaiman és un dels escriptors de gènere fantàstic més rellevants a nivell internacional i el llegirem enguany per partida doble amb Bons averanys (Good Omens), obra escrita a quatre mans entre Gaiman i Terry Pratchett que Mai Més publicarà a la tardor.

Quantes obres fantàstiques comencen travessant una porta, una finestra, un mirall? Neil Gaiman ens convida a veure el món contemporani transformat, travessant el llindar de la imaginació, per oferir-nos una evasió amb contingut. «Volia parlar de la gent invisible, dels desposseïts, i retratar aquestes persones a través del mirall de la fantasia», sosté en el pròleg. I l’escriptor ho fa inventant un Londres subterrani desconegut, invisible als ulls del Londres «de dalt».

En Richard Mayhew és un jove innocent, infantil i més aviat ensopit, d’origen escocès, que es trasllada a Londres per feina, on viu una vida ordinària, i és a punt de casar-se amb una noia de la qual no n’està del tot enamorat. La seva existència canvia radicalment un vespre que tots dos es dirigeixen a un restaurant per a un sopar de compromís laboral d’ella. Una porta s’obre a la paret i una noia cau a la vorera, ferida. Pot passar de llarg i ignorar-la, però en Richard decideix endur-se-la a casa i atendre-la.

La noia s’anomena Porta i prové del Londres de Baix. Es troba en perill; la busquen. Des del primer moment, la seva presència és font de dificultats per al Richard, però opta per ajudar-la i cercar ajuda. Ha de trobar el Marquès de Carabàs, un personatge estrany que coneix la situació de la Porta i li pot donar un cop de mà. Per a en Richard són hores d’absoluta irrealitat fins que ambdós personatges s’acomiaden de forma misteriosa. Però res no serà com abans. En Richard esdevé invisible, a la feina no el reconeixen… El contacte amb el món subterrani l’ha transformat.

El mite ens converteix. La faula ens transmuta. Una lectura, un esdeveniment, conèixer una persona pot regirar la nostra vida per sempre. Una cruïlla que obliga a prendre partit, a mullar-se. En aquest cas, Neil Gaiman opta per la via de la compassió. No és la crida a una gesta heroica, no és una oferta per un ascens milionari, no és un viatge idíl·lic. La primera peça que es mou és l’altruisme, ajudar algú que ho necessita. I a partir d’aquí comença l’autèntica aventura.

Com en Bilbo, el protagonista se sent fora de context, desitja tornar a casa i que tot torni a ser normal. I com li passa al hòbbit, el viatge transforma

El London de Baix és tot un univers amb regles diferents. Màgic i sinistre. Un reflex molt distorsionat del Londres de Dalt. Els habitants de la Ciutat Subterrània són invisibles per a la «gent normal», no els veuen quan pugen als túnels del metro, ni als carrerons bruts; un paral·lelisme amb l’actitud d’indiferència que la societat gasta cap als desvalguts, indigents, pobres, els que han quedat enrere. Uns són els posseïdors; els de sota són els desposseïts, confinats a les esquerdes.

El món de baix té un aire victorià, és ple de perills i amenaces, és terrible, poblat d’éssers estranys, alguns tan antics com la mateixa humanitat, i no cal dir que en Richard l’haurà de descobrir passant mil i una peripècies. Gaiman té un do per teixir la història entre el drama i l’humor. No és un equilibri fàcil. Aconsegueix l’adrenalina de la persecució i la violència, la tensió del misteri, la recerca i les traïcions, i ho tenyeix tot amb el contrapunt del sarcasme de personatges com el Marquès de Carabàs o la candidesa naïf del protagonista principal.

En Richard Mahew té un punt de hòbbit. Com en Bilbo, és algú que se sent fora de context, que desitja tornar a casa i que tot torni a ser normal, avorrit, però meravellós. I, com en el cas del mitgerol, el viatge transforma. El mite ens converteix. La faula ens transmuta. No tornem a ser els mateixos després d’haver viscut una experiència així.

L’edició de Neverwhere en català incorpora també el relat De com el Marquès va recuperar l’abric, una història independent escrita més tard en què Gaiman aprofundeix en un dels personatges més carismàtics. Aquest conte va aparèixer al voluminós recull Canalles (2017).

L’enhorabona a Obscura Editorial pel rescat d’aquest títol, que arriba després de la reedició de Coraline i esperant l’arribada de Bons averanys. Més Gaiman, va!

∞∞∞

T’HA AGRADAT L’ARTICLE? SUBSCRIU-TE A LES RADES GRISES!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.