“A la Terra de les Fades només s’hi endinsen trobadors, amants i bojos”
Aquest llibre és una meravella. Neil Gaiman (Hampshire, 1960) és capaç d’empeltar-nos en un conte de fades autèntic i veritable, una novel·la d’aventures insòlita, romàntica i fantàstica, només apta per a somiadors que busquen anar una mica més enllà a través de la literatura. Una novel·la per als que anhelen assolir el “Desig del Cor”, com el protagonista d’aquesta història.
Som a l’Anglaterra del segle XIX, concretament cap a l’any 1840. Al petit poble de Mur, una escletxa en una paret de roca separa el món normal del regne de les fades, conegut com Més Enllà del Mur. Està prohibit travessar aquest punt, sempre vigilat. Des del passadís de pedra s’estén una gran prada verda que, cada nou anys, l’1 de maig, és l’escenari d’un mercat especial en què es barregen els dos mons. El jove Dunstan Thorn tindrà una relació fugaç amb una noia de la Terra de les Fades, i esdevindrà el pare d’en Tristran Thorn, protagonista d’Stardust.
El petit Tristran té una infància absolutament normal al poble. És un nano inquiet, que llegeix novel·les d’aventures i somia a viatjar per tot el món. En una adolescència esclatant, s’enamora bojament de la Victoria, la noia més bonica del poble, però ella té altres objectius. En Tristran la festeja i l’afalaga tant com pot, i una nit, en veure un estel fugaç, ell li promet l’estel per un petó. I ella, cansada de la seva insistència, li diu que farà qualsevol cosa si li porta aquell estel.
Aquesta és la història universal d’una passió desbordada, d’aquell sentiment tan gran que et fa perdre l’oremus, que posa l’enamorament per aquella persona davant de tot i tothom. “Trist qui no ha perdut per amor una casa”, deia el poeta Margarit.
Aquesta follia de joventut, d’hormones disparades, és la que fa que en Tristran abandoni la família per anar a l’altra banda, a la recerca de l’estel per a la seva estimada. És, en certa manera, el viatge de l’heroi: sortir del llogarret per obrir els ulls a un món de fantasia al·lucinant a la recerca d’una fita aparentment impossible, créixer en el camí i retornar transformat.
En Tristran trobarà un univers màgic d’unicorns i lleons, grius, víbries, trols, gnoms, silvans, dracs i basiliscos, un home pelut estrany que l’ajuda, una nimfa convertida en arbre que parla, un navegant dels núvols caçador de llamps…
L’aventura d’en Tristan coincideix amb una sèrie d’esdeveniments que trastoquen la Terra de les Fades. Per una banda, ha mort el Senyor de Puny de la Tempesta, i els seus fills es maten —literalment— per ser els hereus al tron. Al llit de mort, el rei llença al firmament la pedra de poder i això provoca la caiguda de l’estel. Per l’altra, les bruixes Lilim cobegen desesperadament l’òrgan que els tornarà la joventut perduda, que no és altre que el cor d’un estel caigut. El propòsit d’en Tristran, que parteix d’una ambició personal, té gran repercussió en el conjunt de la Terra de les Fades.
Neil Gaiman posseeix un segell propi que abdueix el lector i l’endinsa en la narració. No es pot explicar perquè forma part de la màgia, del talent. Es té o no es té. I Gaiman fabrica un embolcall amb mà d’artista. El resultat és un to de naturalitat que impregna la narració, en què les paraules flueixen per fer-te creure que ets allà, travessant un regne de fantasia al costat de l’estel. Sembla senzill, que no ho és, i vet aquí el seu èxit. Ho fa dotant els protagonistes d’una personalitat única. I escriu un conte de fades per a adults, però també per a joves, sense estalviar llenguatge sexual o descripcions violentes.
Hi ha una altra cosa que Gaiman fa molt bé. I és la capacitat de crear històries autoconclusives. Concís, sap esprémer els ingredients imprescindibles perquè la trama se sustenti en les pàgines justes, deixant el lector amb aquell sabor de boca satisfactori d’haver viscut (i tancat) una aventura preciosa.
El llibre compleix 25 anys, és de 1999, i va tenir la seva pròpia versió cinematogràfica l’any 2007, un film força fidel a l’original quant a l’argument, amb un bon reguitzell d’actors. Amb els anys, la pel·lícula ha perdut frescor, i no aconsegueix captar intangibles que es respiren en la lectura. Recupereu-la, però llegiu abans el llibre. És un consell d’amic. A més Stardust ens connecta amb una vella (i bella) tradició literària i amb grans narradors de fantasia, que el mateix Gaiman cita com a inspiradors: Hope Mirrlees, Lord Dunsany, James Branch Cabell i C. S. Lewis.
Amb aquest ja són tres els llibres de Neil Gaiman (Stardust, L’oceà al final del camí i Neverwhere) que ha publicat recentment Obscura amb traducció al català de Lluís Delgado. L’editorial ha fet una aposta segura pel prestigiós escriptor anglès ampliant la nòmina de títols disponibles en llengua catalana, als quals cal afegir-hi altres com Coraline, El llibre del cementiri, L’agulla i la noia adormida o Bons averanys, amb Terry Pratchett. Tots ells són fabulosos!
∞∞∞
Les Rades Grises 