El jove periodista Neil Gaiman va fer una entrevista a l’escriptor debutant Terry Pratchett l’any 1985, quan el segon acabava d’engegar el que seria la gran sèrie fantàstica del Discmón. Allà va començar una amistat que va unir els dos genis per sempre. Tenien un sentit de l’humor similar, referents culturals similars, i amb el temps van arribar a admirar-se mútuament. L’any 1988 Neil va enviar a Terry un conte que no sabia com continuar. Allò va ser el germen de Good Omens, un llibre que van construir entre els dos, enviant-se disquets (sí, disquets) per correu postal, explicant-se la història l’un a l’altre, amb l’únic objectiu de fer-se riure. El resultat va ser una novel·la sobre la fi del món i com morirem tots, que tenia com a objectiu, bàsicament, fer riure el lector i, tant de bo, fer-lo pensar. El llibre es va publicar l’any 1990 i ara arriba per primer cop en català gràcies a Mai Més.

Bons averanys té tots els ingredients d’un conte apocalíptic, amb l’Anticrist i un Harmagedon en camí. Ara bé, que ningú es confongui: no és un llibre de terror, sinó una gran faula sobre les misèries de la humanitat filtrada amb l’esperit crític i humorístic d’aquests dos mestres.

La novel·la és coral, amb múltiples personatges, tot i que hi destaquen Aziraphale, un àngel, i Crowley, un dimoni; una parella entranyable que hauria de passar a la història de les grans parelles literàries. Ells són la punta de llança d’un pla còsmic que es gesta des de fa sis mil anys. Tot comença amb el naixement del nano, el fill de Satanàs, l’Anticrist encarnat. Però alguna no va com s’esperava, i resulta que l’infant creixerà com un nen anglès normal i corrent, poderós, però aliè als grans plans del Cel i l’Infern per a la gran batalla final.

I en tot plegat cal recórrer a Les Justes i Acurades Profecies d’Agnes Guillada, Bruixa. El subtítol fa referència a un volum misteriós publicat l’any 1655. Només en queda un exemplar al món, i és l’única obra profètica en tota la història de la humanitat amb prediccions correctes dels anys següents, amb una descripció acurada dels esdeveniments que culminaran amb l’Harmagedon. És a punt d’arribar un moment preparat durant segles.

El llibre està ambientat en el moment de ser escrit, a final del segle XX, i a Anglaterra. Per això té tota la lògica que Crowley condueixi a tota fava escoltant un casset amb The Best of Queen. És un llibre molt anglès, i molt de Terry Pratchett, tot i que en alguna entrevista Neil Gaiman afirma que poca gent endevina qui dels dos va escriure què. En els primers compassos de la novel·la, aquesta frase fa pensar en el Discmón: «Déu no juga a daus amb l’Univers». Hi ha tot de referències que fan conya als Estats Units: «Si Bruce Springsteen hagués gravat mai Nascut per sotjar, aquests dos haurien sortit a la portada del disc». I acudits sobre el menjar escombraria: «Burger Lord» en referència a McDonalds, o bromes sobre la ferida que un sergent es va fer al Vietnam (quan hi va anar de vacances l’any 1983). No us perdeu els epílegs, en què els mateixos autors expliquen que van haver d’explicar els acudits als editors americans, i que en una entrevista a la ràdio els van arribar a preguntar si tot allò era real. En fi, també s’autoparodien, per descomptat: «A ells no se’ls hauria acudit mai la televisió en llengua gal·lesa, per exemple. Ni l’IVA. Ni Manchester». O citant documentals mediambientals: «Hi sortia en David Attenborough, o sigui que és veritat». I fins i tot es burlen dels toros i de la Inquisició Espanyola… Un festival.

El llibre té tots els ingredients i personatges que preparen la fi del món, com els moviments dels exèrcits d’àngels i dimonis, una mena de genets de l’Apocalipsi que van en moto, el ressorgiment de l’Atlàntida i monstres submarins o l’arribada d’uns alienígenes molt educats que renyen els humans per la contaminació, la destrucció del medi ambient i el consumisme compulsiu. Hi ha també uns caçadors de bruixes de pa sucat amb oli, una mèdium i l’ocultista Anathema Dispositiu, hereva de la bruixa Agnes i encarregada de custodiar el seu llibre de profecies.

El desenvolupament dels esdeveniments els empeny a tots cap al clímax de la cita ineludible de la fi del món, que tindrà lloc a Lower Tadfield, un poble inventat del sud d’Anglaterra, prototipus de poblet britànic, on viu Adam Young, un nen d’onze anys que té a les seves mans el futur de tot plegat.

Un dels fets que pot marcar la lectura és haver vist la sèrie prèviament. Good Omens (2019) és un producte televisiu molt interessant, una adaptació extraordinària, fidel a l’obra, com no podia ser d’altra manera perquè el mateix Neil Gaiman va ser artífex del guió i la producció. Pot resultar inevitable veure les cares i les expressions de Michael Sheen i David Tennant en els papers d’Aziraphale i Crowley, respectivament. Tot i així, el llibre és tan bo que es gaudeix igualment, malgrat tenir algunes imatges al cap. En tot cas, personalment, ara tinc ganes de tornar a veure la sèrie!

Bons averanys és un llibre divertit, histriònic, sarcàstic però sense malícia, que ofereix una reflexió divertida sobre allò que hem anomenat «les forces del bé i el mal». Què passa quan es personifiquen els dimonis i han de castigar els humans? Doncs que deixen anar frases com aquesta: «No els hi podem fer res de mal que no es facin ells mateixos, i es fan coses que a nosaltres no se’ns haurien acudit mai». Vet aquí el rerefons del llibre. Riure’s de la pròpia espècie, capaç del millor i del pitjor, i riure’s de la transcendència de com acabarà tot plegat, del destí i de les profecies. Bons averanys és un cant al sentit comú i, en definitiva, a la vida.

∞∞∞

T’HA AGRADAT L’ARTICLE? SUBSCRIU-TE A LES RADES GRISES!