«Per què ens fas això, escriptora?»

Isabel del Río (Barcelona, 1983) acaba de presentar Mare, el segon volum del nou segell Spècula, que irromp amb força al panorama del fantàstic amb l’objectiu de publicar gènere escrit originalment en llengua catalana. Isabel del Río és una apassionada tot terreny de la literatura fantàstica (divulgadora, editora, llibretera…) i acumula ja una trajectòria de pes com a autora, amb títols com La Casa de la Torre, Las Bocas de la Montaña (El Señor del Viento) o el compendi de relats de terror En la Casa de Ícelo. Amb Mare, Del Río ofereix una novel·la curta amb un plantejament aparent de ciència-ficció clàssica, tot i que el text aviat es transforma, hibrida i gira de l’aventura espacial cap al terror, amb ingredients apocalíptics i realitats paral·leles. La barreja de gèneres és un dels elements interessants d’aquest llibre curt en el qual Del Río aconsegueix transmetre moltes coses.

Una mare i el seu fill viatgen per l’espai, tancats en una petita càpsula. Tots dos van haver de fugir d’una Terra agònica quan el nen tenia quatre anys, i ara ja és adolescent. Porten anys vivint entre quatre parets. Només van poder abandonar el planeta els infants acompanyats per un adult. La vida és monòtona a l’interior d’aquestes càpsules que no tenen sistema de navegació, només propulsió, i el radi de seguretat el conformen Júpiter i els seus satèl·lits. Només quan arriben a la base de Ganimedes interactuen amb altres humans.

Aquest és el plantejament inicial de la història, que pot semblar que condueix cap a una reflexió sobre la maternitat embolcallada per una atmosfera de ciència-ficció. I, tot i que això hi és, en part, ben aviat constatem que la narració busca altres camins.

En un moment determinat, es produeix una transformació de la protagonista que capgira el to de la novel·la, que esdevé més claustrofòbica, fins i tot incòmoda. El lector no sap massa bé què ha passat i la narració es bifurca en diferents línies. No és oportú avançar massa més de l’argument, simplement dir que l’autora juga amb universos múltiples i realitats alternatives, i difumina la identitat de la protagonista, barrejant el temps i l’espai. El llibre pren, a partir d’aquí, un to molt més fosc i angoixant, amb alguns tints grotescos i macabres. El concepte de maternitat adopta ressonàncies obscures i terrorífiques. Les formes de vida es bifurquen, evolucionen en éssers diferents, els records s’esborren, la matèria i els cossos es confonen… però Isabel del Río subjecta el lector en un territori conegut, el de l’escriptora ‒la Penélope‒ que té el poder de crear, de fer avançar la història per camins que ni tan sols ella coneix.

Aquest aspecte metaliterari de l’escriptora com a personatge que crea, que és presència orgànica de la gestació de la novel·la, és un dels punts forts del llibre. Ara bé, és un text que avança a batzegades, i no és senzill seguir un fil argumental inconnex i que en alguns compassos genera confusió. Personalment, em demana una relectura! Amb molt pocs ingredients l’escriptora vol dir molt. És molt difícil anar al gra i desplegar un univers complex en tan poques pàgines. Però ella mateixa convida el lector a interpretar i decidir què està llegint.

Les mencions literàries inserides en el text donen pistes del que Del Río vol transmetre: Otro Tiempo, de Raelana Dsagan; Una odissea espacial, d’Arthur C. Clarke; Solaris, de Stanislaw Lem; i Alba, d’Octavia Butler. Possiblement Mare té una mica de tots ells. També hi ha altres picades d’ullet, com el nom d’un dels personatges principals, la Sadako (inspirat en The Ring).

Isabel del Río signa una novel·la trencadora, arriscada, poc habitual en la tradició de la literatura catalana, i només per això ja mereix una lectura. Spècula ha arribat per ampliar i diversificar els múltiples matisos que poden mostrar els gèneres fantàstics.

∞∞∞

T’HA AGRADAT L’ARTICLE? SUBSCRIU-TE A LES RADES GRISES!