«No seria irracional considerar que la fi del món és un procés continu que no s’acaba mai»
El nom d’Emily St. John Mandel (Merville, British Columbia, 1979) ens era desconegut, tot i que potser alguns heu vist la sèrie de televisió de temàtica postapocalíptica Station Eleven (HBOMax), inspirada en la novel·la homònima. El mar de la tranquil·litat és el darrer títol publicat per l’autora canadenca, i l’editorial Chronos n’ha impulsat recentment la traducció al català, la primera d’aquesta escriptora. Un nom nou, doncs, que s’incorpora a l’àmplia oferta de ciència-ficció en llengua catalana.
El mar de la tranquil·litat és una novel·la coral sobre viatges en el temps molt amena, un d’aquells llibres que empeny a seguir llegint sense aturador perquè la història atrapa el lector. En realitat són diferents històries que convergeixen, que impliquen diferents personatges i en diferents moments de la història: des de 1912 fins a un futur llunyà (2203 i 2401), passant pel temps present actual. El misteri gira entorn a un auró centenari i l’experiència sobrenatural que ocorre en un bosc a la població fictícia de Caiette, al nord de l’illa de Vancouver. El mateix fenomen o anomalia el perceben persones diferents en èpoques diferents. Per què? Descobrir quin és aquest vincle fa del llibre una lectura apassionant.
L’escriptora situa part del relat en l’àmbit que li és conegut de British Columbia i l’illa de Vancouver. Més enllà de les situacions particulars de cada personatge i el misteri de la trama, la proposta de St. John Mandel fa rumiar sobre com la societat contemporània es veu a si mateixa vivint el pitjor moment de la història, en un trànsit apocalíptic inevitable. De fet, la novel·la reflexiona sobre com ens imaginem la fi del món, un tema que esdevé ficció dins de la ficció. En el futur hi situa una mena d’alter ego, una escriptora, l’Olive, que està de gira per la Terra promocionant el seu llibre inspirat en la recerca sobre pandèmies. L’any 2203 és a punt de viure’n una altra de mortífera, i aquí s’esdevé el punt d’inflexió de l’argument. En el segle XXV, s’utilitzen els viatges en el temps per investigar anomalies i descobrir si la vida és un realitat una simulació.
El títol del llibre prové de l’indret on es va construir la primera colònia lunar. Les colònies espacials són un element de context que dibuixa un futur apocalíptic en què la humanitat necessita trobar llocs de vida alternatius, atès que el canvi climàtic impossibilita l’existència en molts indrets de la Terra. Les persones que han emigrat viuen sota una cúpula que imita la il·luminació del cel i amb pluges programades. Ens familiaritzem amb llançadores, hologrames, grans robots agricultors i noves organitzacions territorials. De tota manera, a l’autora no li interessa especialment la qüestió tècnica i, tot i que és un llibre clarament de ciència-ficció, ens trasllada una pregunta habitual en aquest subgènere: què no faries si poguessis viatjar en el temps?
Un llibre que entra sol, amb una prosa poètica i seductora que, passades les primeres pàgines t’engoleix sense possibilitat de deixar-lo estar. Un altre encert de Chronos, que està configurant un catàleg excel·lent, amb clàssics de la ciència-ficció i noves descobertes del panorama anglosaxó. Felicitats!
∞∞∞
Les Rades Grises 