“Tenia la sensació que l’univers és un gran palau buit i la humanitat, una formigueta sola al fons d’aquest palau”
La traducció d’El problema dels tres cossos al català és una gran iniciativa de Duna Llibres que coincideix amb l’esperada adaptació televisiva de Netflix, estrenada aquesta setmana. No és gens habitual en aquest espai literari de Les Rades Grises la repetició d’una ressenya, però l’ocasió s’ho val. Fa vuit anys escrivia això. La trilogia El passat de la Terra de l’escriptor xinès Cixin Liu (1963) data de l’any 2008 i va arribar a l’Estat en castellà l’any 2016 amb Ediciones B. Per a tots els lectors que vulguin recórrer a l’obra original, ara tenim l’oportunitat de fer-ho en llengua catalana amb la traducció de Mireia Vargas.
El problema dels tres cossos és una novel·la de ciència-ficció “dura”, que és l’adjectiu que habitualment s’ha utilitzat en el gènere quan el contingut tècnic i científic de la història té un pes predominant. Hi ha passatges aclaparadors en què el lector comú —jo el primer— no entén absolutament res per l’aprofundiment teòric de temes sobre física i matemàtiques. Pot semblar que això tira enrere, però al contrari, la trama i les qüestions que planteja requereixen un fonament teòric sòlid i versemblant que Cixin Liu proveeix sobradament.
La novel·la arrenca en el context convuls de la Revolució Cultural xinesa l’any 1967, quan la jove Ye Wenjie veu, impotent, com els exaltats maten el seu pare, científic, humiliat públicament com altres acadèmics considerats reaccionaris pel règim. Ser filla d’un “traïdor” l’acompanya sempre, pateix la repressió política i una vigilància agressiva fins que acaba a una vella base de defensa nacional anomenada Costa Roja perduda als confins de Mongòlia. Allà viu una mena d’exili on s’abstrau del món, tot i que jugarà un paper cabdal gràcies a la seva intuïció i el seu talent com a astrofísica.
El segon bloc de la història té aires de thriller i salta fins a l’actualitat, en aquest cas el 2006, i el protagonista és un altre científic, en Wang Miao, especialista en l’estudi de nanomaterials. S’investiga un grup anomenat Fronteres de la Ciència en un context estrany contra el conjunt de l’estament científic i la recerca: diferents científics són assetjats i alguns s’han suïcidat. En Wang Miao pateix en carn pròpia aquesta amenaça inexplicable, que el porta fins a un videojoc de realitat virtual: Els tres cossos.
Aquest espai virtual és el tercer àmbit de la novel·la. El videojoc transporta els jugadors a un planeta estrany, Trisolaris, exageradament real. En aquesta dimensió, les civilitzacions tenen moltes dificultats per desenvolupar-se a causa de la violència de la inestabilitat atmosfèrica, amb tres sols que orbiten en un moviment impredictible. Dins del videojoc s’entenen alguns dels esdeveniments que es desencadenen després i també s’hi deposita bona part del contingut teòric i filosòfic que proposa l’autor. El joc Els tres cossos il·lustra a la perfecció com una fantasia pot contenir una realitat molt gran i profunda.
El llibre és fascinant, just mereixedor del Premi Hugo de 2015. Conté un fil d’intriga que atrapa el lector, planteja preguntes còsmiques molt interessants, aprofundeix en un contingut científic potentíssim, reflexiona sobre la maldat de l’espècie humana, i especula amb futurs possibles en què la geopolítica de petita escala dels habitants terraqüis s’enfronta amb la immensitat inabastable de l’Univers. El problema dels tres cossos té tots els ingredients de la millor ciència-ficció.
Respecte a la sèrie, els primers compassos n’apunten la bona qualitat, amb el segell dels adaptadors de Joc de Trons —David Benioff, D. B. Weiss i Alexander Woo—, tot i que també amb un seguit de canvis de guió com personatges nous i localitzacions que sembla que volen “occidentalitzar” una història que en l’original passa completament a la Xina. L’altra sensació inevitable és que les coses passen molt més de pressa que al llibre, per això és tan recomanable llegir-lo.
∞∞∞
Les Rades Grises 