Neil Gaiman, eminent profeta de la imaginació i dels somnis, és un escriptor absolutament consagrat al cimal del fantàstic –especialment en el món del còmic– amb obres de culte com la sèrie The Sandman, i títols tan celebrats com El llibre del cementiri, American Gods, Stardust o Coraline. Còmic, televisió, cinema, contes, novel·les… les seves creacions viatgen amb assiduïtat per diferents mitjans i gèneres, i ha estat reconegut amb els principals guardons.

Com malauradament sol passar, en català se n’han traduït poques coses, i sempre preferentment les encarades al públic juvenil. I això que les seves històries solen ser de tot menys innocents. Però ja se sap que en aquest país durant molt de temps s’ha cregut que les històries fantàstiques només interessaven als infants. O, per dir-ho d’una altra manera, la literatura infantil i juvenil de fantasia s’ha venut relativament bé en la nostra llengua, mentre que la d’adults no. I així estem. Les poques obres de Gaiman traduïdes al català les trobem als segells juvenils de Grup 62. En castellà, però, és una altra cosa. Us recomano aquest perfil publicat a Imaginaria per a qui vulgui saber més sobre l’autor anglès.

Gaiman va visitar Barcelona l’any passat convidat al Kosmopolis del CCCB, i va ser rebut amb entusiasme per una legió de fans, com no podia ser d’una altra manera. Ara ens arriba una novetat, un conte deliciós que porta per títol L’agulla i la noia adormida, il·lustrat per Chris Riddell i que publica –vés per on– Empúries. Una edició molt bonica, per cert.

En aquest llibre Gaiman dóna el tomb a les convencions del clàssic conte de prínceps i princeses, no només perquè altera els comportaments de certs personatges prototípics sinó també perquè impregna el relat d’un to tenebrós i inquietant, tot plegat molt ben amanit amb les brillants il·lustracions de Riddell. Els ingredients són: una jove reina condemnada a casar-se, tres nans aventurers que porten males notícies, i una singular plaga que fa que la gent s’adormi de forma indefinida -per cert, que mentre llegia el conte vaig escoltar a la ràdio aquesta altra notícia d’una epidèmia de son al Kazakhstan, quines casualitats…

Però al que anàvem. La reina diu que el casament pot esperar. I emprèn un viatge amb els tres nans per buscar un castell perdut en el nucli de la maledicció, on s’hauran d’enfrontar a una bruixa malèfica i despertar amb un petó una princesa adormida. Tots els ingredients, vaja, però sacsejats d’una forma magistral. I amb un desenllaç diferent, és clar.

Amb contes com aquest, un vol ser nen per llegir-ne cada nit!