«Quan tens por, però malgrat tot ho fas, llavors demostres que ets valent»

L’editorial Salamandra (Penguin Random House) ha recuperat recentment aquest clàssic infantil de Neil Gaiman (Portchester, Regne Unit, 1960). Coraline és una història bonica i alhora torbadora sobre una nena que descobreix un món paral·lel creuant una porta de la nova casa on viu. Novel·la curta de l’any 2002, Salamandra i Empúries la van publicar l’any següent, el 2003. La traducció al català, de Marc Rosich, ha estat reeditada diverses vegades, i ara torna, revisada, amb una nova edició de format gran i tapa dura, amb il·lustracions d’Aurélie Neyret.

La Coraline Jones és d’aquests personatges que generen empatia amb el lector des de la primera ratlla. Gaiman situa el motiu del conflicte de seguida, segurament el pitjor que li pot passar a un infant: la Coraline està avorrida! La família s’acaba de mudar de residència, i els seus pares sempre estan ocupats, així que la Coraline, que és filla única, es posa a investigar. La finca és gran i ells són al pis del mig. Curiosa de mena, fa amistat amb uns veïns ben peculiars: a sota hi viuen dues senyores envoltades de gossets, que la conviden a prendre el te i evoquen un passat com a dives de l’escenari; al pis de dalt, un vell boig solitari. Investigant els racons de la casa, la nena descobreix una porta que la condueix a una realitat paral·lela ben estranya. Allà es troba una versió distorsionada dels seus pares, un gat egocèntric i un repte majúscul!

Gaiman, escriptor reconegudíssim i autor de referents com Sandman o American Gods, s’abona al concepte de la casa embruixada, dibuixant un mirall deformat de la realitat. L’argument del llibre té paral·lelismes amb altres narracions d’autors com C. S. Lewis o Cornelia Funke, en què els joves protagonistes travessen un portal a una altra realitat en un procés d’autoconeixement i aprenentatge. La Coraline, com qualsevol nen de la seva edat, es fa moltes preguntes en aquest moment de transició vulnerable marcat per la innocència infantil. El lector trobarà en aquest relat conceptes com la fragilitat quotidiana (tan valorada i enyorada quan es perd), la importància de tenir entorns on sentir-se segur i protegit, en contraposició a la por de sentir-se sol i fràgil; la necessitat d’espais de llibertat i descoberta; la temptació d’escollir el camí fàcil, l’assumpció de la responsabilitat i el deure, el pes de la frustració, però també la determinació, el coratge per fer allò que cal… La bona literatura infantil ho és també per als adults: el llibre interpel·la els pares i la manera com encaren l’educació i el temps lliure dels seus fills. Gaiman, que qualifica el llibre de «deliciosament terrorífic», va escriure el conte en diferents etapes i inspirat per les seves filles. Quan el va publicar va afirmar: «Els nens llegeixen aquesta història com una aventura, però els adults la viuen com un malson».

Coraline no és, doncs, un conte de fades innocu. Conté parts fosques i desagradables, i la protagonista ha d’enfrontar-se a situacions de malson, encara que sempre ho fa amb valentia, determinació i un punt de sornegueria. «Soc una exploradora», es diu a si mateixa la Coraline, per a infondre’s ànims en les proves difícils que haurà de superar. Gaiman trasllada al lector infantil un missatge clar: les coses sovint no són el que semblen i, de vegades, ens podem trobar sols davant d’un repte i tot dependrà de les nostres decisions i la nostra determinació. Rere l’aparent senzillesa, el relat aporta múltiples capes de reflexió ben interessant, tant al lector jove com a l’adult.

Coraline és un llibre ideal per a estimular els més petits en la literatura fantàstica i la lectura en general, reeditat en català amb un format molt bonic, il·lustrat i amb lletra ben grossa, que caldria que el caguessin els tions de moltes cases aquest Nadal i, per descomptat, una lectura ben recomanable per a les aules. Coraline també té una versió cinematogràfica d’animació (2009).

La Coraline ens dona unes quantes lliçons. Jo em quedo amb aquesta: no perdis la curiositat de saber que hi ha a l’altra banda, però sàpigues que obrir portes implica adquirir responsabilitats. La vida és això, no?

Bon Nadal!

∞∞∞

T’HA AGRADAT L’ARTICLE? SUBSCRIU-TE A LES RADES GRISES!