Més enllà del gaudi, la comprensió i l’aprofundiment. Tolkien ha estat un far des que vaig començar a tenir una mica de criteri literari. Ara mateix esborraria la pila de novetats pendents per dedicar-me només a rellegir i estudiar més a fons l’obra del professor. En aquest camí m’hi ha ajudat la descoberta d’Eduardo Segura (Valladolid, 1967), un dels millors especialistes en l’obra de John Ronald Reuel Tolkien (1892-1973), autor d’El viaje del anillo (Minotauro, 2004), un assaig excel·lent per endinsar-se, des de l’academicisme, en el fonament de vida i obra de Tolkien. Segura, que va formar part d’un comitè assessor en els prolegòmens de la trilogia cinematogràfica de Peter Jackson, ha escrit també la biografia divulgativa breu J. R. R. Tolkien. El mago de las palabras (Casals, 2002). Bon comunicador, també podeu trobar múltiples intervencions d’Eduardo Segura a YouTube.
Aquest llibre publicat recentment per l’editorial Legendaria és un compendi de conferències i articles realitzats entre 2001 i 2006, una reedició d’un recull que ja va aparèixer el 2008, en el qual Segura aborda les claus estètiques, filosòfiques i literàries de la subcreació tolkieniana. És, per dir-ho així, una síntesi revisada i actualitzada de la investigació acadèmica que l’autor ha fet durant anys. Una de les notes negatives d’un recull com aquest és la repetició d’arguments, tot i que en aquest cas ajuda a resseguir les tesis principals de l’assagista. Per a aquells que desitgin saber més sobre Tolkien, Eduardo Segura és un nom a tenir present al costat d’altres com Humphrey Carpenter, David Day, Joseph Pierce o Tom Shippey, per citar només alguns dels molts estudiosos que han analitzat el creador d’El Senyor dels Anells.
Eduardo Segura posa molt èmfasi en la seva recerca a subratllar la inspiració lingüística que va il·luminar l’univers mitològic tolkienià, la potencialitat dels idiomes inventats com a vehicles de versemblança. Les llengües va ser el primer que va sorgir de la seva imaginació. Tolkien volia crear un món en què la salutació habitual pogués ser «Elen síla lúmenn’ omentielvo» («Una estrella brilla en el moment del nostre encontre»). Més enllà d’aquesta anècdota, la seva creació mítica va ser el resultat de molts anys d’estudi i reflexió sobre els principis del llenguatge.
Segura és un acadèmic i els seus textos són sovint densos, amb cites abundants. No estem parlant d’una guia didàctica, sinó d’una sèrie d’articles que, en conjunt, cerquen una contextualització de l’obra de Tolkien en la història de la literatura, d’aquí les constants referències a altres autors, per exemple, els vincles des d’Aristòtil a Chesterton, però es recrea sobretot en el que va significar el grup literari dels Inklings, a Oxford, especialment amb el seu amic Clive Stapples Lewis.
Segura és contundent i clar en la defensa dels seus al·legats, i un de molt recurrent és que a Tolkien no se’l pot encasellar en el sac de la literatura fantàstica, sinó que la seva creació va molt més enllà. Defensa que Tolkien actualitza l’epopeia com a gènere literari, i la seva escriptura és més propera a la gesta, l’èpica i el romanç heroic, i enllaça amb una tradició literària de segles amb l’objectiu de crear una mitologia per a Anglaterra. Escrivia més com un historiador o com un filòleg que no pas com a novel·lista, i buscava una veu pròpia que s’assemblés a Beowulf quant a estil i elevació, com si fos un cronista d’una història preexistent. En aquest sentit, Segura arriba a considerar pejorativa l’etiqueta de «literatura fantàstica» perquè el considera un calaix massa gran i divers per encabir una obra d’art tan grandiosa com la de Tolkien.
És remarcable el gran respecte i la voluntat d’aprofundiment espiritual amb què Segura aborda l’estudi de J. R. R. Tolkien
En qualsevol estudi sobre Tolkien, una font indispensable són les seves Cartas (Minotauro, 1993), malauradament mai traduïdes al català. Segura hi recorre sovint, i utilitza també com a fil conductor del seu argumentari l’assaig de Tolkien Sobre los cuentos de hadas (1938-1939), que té el seu origen en una conferència impartida pel propi professor.
És especialment remarcable el gran respecte i la voluntat d’aprofundiment espiritual amb què Segura aborda l’estudi de J. R. R. Tolkien. En destaca aspectes com l’ús del conte com a vehicle privilegiat per accedir a la veritat profunda del món i de l’ésser humà. O la relació potent entre l’art narratiu, la mitopoeia, com a recreació del sentit cosmològic del món a través de la construcció de relats bells, la «subcreació». O l’ús del recurs de l’eucatàstrofe, aquell gir inesperat dels esdeveniments que impregna un goig profund quan tota l’esperança semblava ja perduda.
El volum aporta també anotacions sobre la pròpia història de la creació literària de Tolkien, que arrenca quan era molt jove, cap al 1916, quan va començar a confeccionar El llibre dels contes perduts, gènesi d’un legendàrium en el qual treballaria tota la seva vida. O de com escrivia per entretenir els seus fills, als anys 20, i com d’aquestes històries innocents en va acabar sortint El Hòbbit. Després, però, hi ha un canvi de perspectiva i Tolkien comença a escriure en clau més adulta, una evolució que s’aprecia en El Senyor dels Anells. L’aventura d’en Bilbo Saquet, però, tot i ser concebuda com un conte independent, amb els anys s’acaba inserint en el seu univers primigeni i esdevé l’enllaç necessari entre El Silmaríl·lion i El Senyor dels Anells.
En l’última part, hi trobem un capítol dedicat al cinema, que va generar rius de tinta en el seu moment, en el qual Segura crítica les exigències comercials per sobre del guió, tot i que considera que els guionistes van ser fidels a l’esperit de l’obra. Recull també opinions negatives del mateix Tolkien amb la primera adaptació radiofònica que en va fer la BBC entre 1955 i 1956, mentre que l’adaptació de Bakshi ja va arribar després de la seva mort.
En definitiva, un recull d’assajos només apte per a lectors de Tolkien que tinguin ganes d’anar més enllà i anar estirant un fil de ressonàncies tan gegantines com l’obra del mestre.
∞∞∞
Les Rades Grises 