« —Hi ha un munt d’altres mons, allà fora?
—N’hi deu haver força, m’imagino.»
L’editorial Mai Més preveu publicar enguany dos nous llibres de Terry Pratchett en català. Aquesta primavera sortirà La llum fantàstica, continuació de les aventures del mag Gratavent iniciades a El color de la màgia. A la tardor, el cicle del Discmón fa una pausa i arriba Bons averanys (Good Omens), obra conjunta de Pratchett amb Neil Gaiman. Amb El color de la màgia, publicat per primer cop en català a final de 2021, Mai Més donava per obertes les cinc portes d’entrada al Discmón, és a dir, les sagues de la Guàrdia, les Bruixes, la Mort i els Mags. La cinquena serien les novel·les autoconclusives. Continua, doncs, a bon ritme, la missió titànica d’oferir en llengua catalana l’amplíssima obra de Terry Pratchett (1948-2015), que suma un total de 41 títols.
El color de la màgia va ser el primer de la sèrie del Discmón de l’escriptor anglès, publicat originalment l’any 1983. Assistim a l’esbojarrada aventura de Gratavent i Doslliris. Gratavent és un mag més aviat sapastre que només ha après un encanteri, però un de molt poderós, fet pel qual el van expulsar de la Universitat No Vista. Més aviat és el sortilegi que el domina a ell i sempre amenaça de manifestar-se en moments de crisi. De fet, fins que Gratavent no el pronunciï no sabrà per a què serveix. Doslliris té el particular honor de ser el primer turista del Discmón. És un personatge ingenu i despreocupat que ha deixat enrere una vida avorrida per cercar aventures. Va acompanyat d’un bagul amb potes, sinistre i ple d’or, i du a sobre una mena de càmera fotogràfica, l’iconògraf, una capsa amb potes que fa dibuixos ràpidament.
El llibre és una invitació a descobrir el Discmón rere una parella d’antiherois caricaturitzats que, amb empentes i rodolons, aniran saltant d’un foc a un altre de pitjor. Des de la pestilent ciutat d’Ankh-Morpork emprenen una fugida rocambolesca que els durà al bosc de les dríades a través d’un arbre màgic, lluitaran contra monstres de tentacles, i coneixeran el Wyrmberg, llar de dracs, una muntanya invertida que alberga lluites de poder mortíferes. Qui sap si arribaran fins i tot a les vores vertiginoses del Mar Circular amb Tethis, un troll de mar, i tastaran la garjola a l’illa de Krull. En tot aquest periple, el lector es familiaritzarà amb personatges èpics del Discmón, com la Mort, que parla en versaletes, i, com no, assistirà a les partides de daus dels déus, que juguen amb el destí dels habitants d’aquest univers estrambòtic i meravellós. Fins i tot pot experimentar una estranya paradoxa espaitemporal! Això sí, hi ha una pregunta que queda sense resposta: Quin és el sexe d’A’Tuin, la Tortuga Món?… En fi, tot plegat, sota el reflex de l’octarina, el vuitè color de l’espectre, responsable de la màgia, el pigment de la Imaginació, que per a alguns no deixa de ser un «morat verd-groguenc fluorescent».
Després de tants anys esperant, és un goig poder gaudir ja de cinc títols d’aquesta col·lecció en català
Accedir al Discmón amb El color de la màgia no és el més fàcil, tot i que sigui el primer cronològicament de la sèrie. En rellegir-lo, dono tota la raó a l’aposta de Mai Més de fa un any i mig per traduir abans altres títols que permeten una aproximació més amable, com així ha estat amb Guàrdies, Guàrdies, Igualtat de Ritus, Morth i Déus menuts. No només per la quantitat d’informació que cal destil·lar sinó per un text que no té la mateixa fluïdesa d’altres llibres posteriors de Pratchett. Dit això, i si encara us ho esteu pensant, la gràcia és que podeu endinsar-vos-hi començant per qualsevol dels publicats fins ara.
Pratchett va demostrar des del primer moment que amb el seu humor podia donar el tomb a la literatura de fantasia i alhora fer sàtira de la societat contemporània. El turisme, en aquest cas, en el personatge de Doslliris, i això que Pratchett no va arribar la degeneració del turisme de masses i el pal selfie! Pel que fa a com transforma la fantasia, només un exemple, quan apareix Hrun el Bàrbar, de Quimèria, un dels herois que «fins i tot podia pronunciar paraules de més dues síl·labes (si se li donava temps i una pista o dues)». Hilarant.
El volum acaba amb un petit regalet, l’article Reialmes màgics (1999), traduït també per primer cop al català, en què l’escriptor reflexiona sobre la literatura de gènere fantàstic a Gran Bretanya, a l’ombra del professor Tolkien. «El gran triomf de Tolkien va ser recuperar la fantasia com un gènere que es podia publicar i ser llegit pels adults», opina Pratchett, que explica com la descoberta de la fantasia de jovenet a les biblioteques va obrir la seva curiositat cap a altres camps com la mitologia i la història antiga.
Després de tants anys esperant, és un goig poder gaudir ja de cinc títols d’aquesta col·lecció en català. De nou, gràcies, Mai Més!
∞∞∞
Les Rades Grises 
2 pensaments sobre “Brilla l’octarina”