«No hi ha justícia, només hi soc jo»

Quan tens a les mans Morth de Terry Pratchett en català, hi ha un moment que t’has d’aturar i exclamar, si pot ser en versaletes: «Estic llegint Morth en català!». L’editorial Mai Més va engegar en plena pandèmia el repte majúscul de publicar per primer cop en llengua catalana els 41 títols del Discmón, la mítica saga de Sir Terry Pratchett. Ja ha arribat a les llibreries Morth, el tercer, i sembla que sigui normal, però, amigues i amics, estem llegint Pratchett en català i això s’ha de celebrar! I, a més, la màquina continua ben engreixada, perquè Mai Més pretén mantenir el ritme de dos o tres títols nous cada any: els dos següents seran Déus menuts (1 de setembre) i El color de la màgia (cronològicament, el primer llibre de la sèrie, que sortirà el 10 de novembre de 2021).

Morth, publicada originalment el 1987, és la quarta novel·la de la saga. És una bona entrada al Discmón, tot i que, seguint l’ordre escollit per Mai Més, segurament són millors per començar Guàrdies, Guàrdies! o Igualtat de Ritus, que són les dues primeres traduïdes al català l’any 2020. A Morth, el lector hi trobarà també elements comuns com la ciutat d’Ankh-Morpork, la Universitat No Vista, un breu esment a la bruixa Iaia Ceravellarda, o fins i tot referències al vuitè color de l’espectre, el color de la màgia… Si heu llegit Guàrdies, Guàrdies!, el jove Morthimer, protagonista d’aquesta novel·la –Morth és l’abreviació de Morthimer– us pot recordar en Safanòria, amb el qual comparteix una certa semblança física, però sobretot un camí iniciàtic que fa que hagi d’abandonar la llar i el caliu de la família per buscar-se la vida. En aquest cas, Morth és un adolescent ingenu i curiós que no s’adapta a la vida rural de casa seva.

I, aleshores, La Mort el ve a buscar… per contractar-lo com a ajudant! Déu n’hi do que la teva primera feina sigui aprendre els secrets suprems del temps i de l’espai al costat del Segador Lúgubre, el Lladre d’Ànimes, l’Ensorrador d’Imperis, l’Engolidor d’Oceans, el Veremador de la Humanitat…

La Mort confia en en Morth, fins al punt que ben aviat li delega serveis per fer en solitari. El nou poder que li ha estat atorgat, no obstant, genera dubtes en el jove aprenent, que no tolera bé la injustícia de determinats decessos. Això farà que Morth prengui alguna decisió compromesa que podria provocar alteracions de la realitat, poca broma. I, al mateix temps, La Mort s’agafa uns dies lliures i cau en alguns vicis humans que provocaran una crisi de resultats incerts…

Pratchett proposa una reflexió existencialista, pragmàtica i irreverent, personalitzant un concepte incòmode com La Mort, fent-lo imponent i al mateix temps casolà, el qual dibuixa absolutament allunyat del monstre arquetípic de les històries de terror. La Mort és, en certa manera, algú incomprès, que té una existència omnipresent en una realitat paral·lela, però en contacte continu amb els humans. «No es donen permís a ells mateixos per veure’m», li diu a Morth, en una frase que sintetitza com la humanitat ha intentat donar l’esquena a la mort, oblidant els rituals, ignorant els dols, i inventant subterfugis per posposar-la al màxim possible. Però la mort forma part de nosaltres, i la gran lliçó és mirar-la de cara amb actitud innocent, com fa el jove Morthimer.

La mort forma part de nosaltres, i la gran lliçó de Pratchett és mirar-la de cara amb actitud innocent, com fa el jove Morthimer

Òbviament, aquesta reflexió filosòfica ens arriba entre línies i amb l’humor personal de Pratchett, fins al punt que el lector acaba sentint una certa simpatia per La Mort, un personatge grandiloqüent que parla amb versaletes i sense guions, trets específics que el fan sobresortir en el text escrit. Morth és una aventura esbojarrada, també, però introdueix qüestions de calat metafísic, com la predeterminació del destí –en aquells rellotges de sorra que marquen el temps que li és atorgat a cadascú–, o l’amor platònic, en l’afecte que el jove Morth sent per la princesa Keli, que contrasta amb la relació punxeguda que té amb Ysabell, la filla adoptiva de La Mort.

Com és sabut, la intenció de Pratchett era capgirar com un mitjó els cànons de la fantasia tradicional, i un dels trets característics és que l’humor de Pratchett escapa del Discmón: com que sap trobar la complicitat del lector, usa sovint elements del món real per a les seves metàfores, com quan equipara Ysabell amb el retrat d’una jove d’un quadre Prerafaelita; usa l’adjectiu «einsteniana»; parodia les tragèdies de Shakespeare; o compara un soroll amb la música que escapa d’un walkman (!), un d’aquell aparells mítics dels anys 80 que algun lector haurà d’esbrinar què és.

El llibre ens deixa escenes hilarants com quan Morth s’emborratxa amb un beuratge anomenat «sidrot», o quan apareix a casa d’una família que el confon amb un dimoni i li dedica epítets com «fètid fruit de l’entrecruix d’Offler», «malvat núvol d’halitosi dels pous avernals» o «nociva extrusió dels budells». El diàleg entre ells devia fer fruir el traductor, Ernest Riera, a qui no li faltava raó quan assegurava en una entrevista a Les Rades Grises que «a Pratchett, el català li queda com un guant».

Aquesta edició de Morth es tanca amb el relat breu La Mort i el que ve després, també inèdit en català. L’editorial Mai Més vol seguir sumant, doncs, contingut addicional per mirar que la col·lecció Refugi A’Tuin, la més nova del Discmón, sigui també la més completa possible. Enhorabona a tot l’equip!

∞∞∞

T’HA AGRADAT L’ARTICLE? SUBSCRIU-TE A LES RADES GRISES!