Entrevista | Ernest Riera, traductor

L’editorial Mai Més (Judit Terradellas i Sergio Pérez) és a punt de fer realitat una vella (i bella) reivindicació de molts lectors: traduir al català els llibres de Sir Terry Pratchett. Sí, està passant, i ho tenim a la vora. Hi haurà temps de parlar de Guàrdies! Guàrdies! (1989), el primer que sortirà, disponible a llibreries a partir del 18 de novembre de 2020. I d’Igualtat de Ritus (1987), el segon, previst per a la setmana següent, el 25 de novembre. No sempre atorguem als traductors el reconeixement que mereixen –des d’aquí el meu elogi personal, a tots–, però això de Pratchett és tan extraordinari que és de rebut conèixer de primera mà les sensacions del professional que ha assumit el repte de fer-ho possible. Ernest Riera i Arbussà (Girona, 1966) és traductor, llibreter, lletraferit i fan de Terry Pratchett (potser no en aquest ordre). Ja fa temps que havia llegit pràcticament tota l’obra de l’escriptor en anglès. A pocs dies que surtin els llibres en català, encara no troba paraules prou grandiloqüents per definir aquest encàrrec per traduir 41 títols. La festa acaba de començar!  

Discmón o Móndisc? Quins han estat els principals reptes amb terminologia ja coneguda?

Nosaltres ens hem decantat per “Discmón”. Perquè ens sembla que sona millor, i perquè és més similar a l’original. En català tenim l’avantatge que els monosíl·labs són abundants; no tant com en anglès, però déu n’hi do. Pel què fa a la terminologia coneguda, jo la desconec, perquè em vaig llegir tots els llibres de la sèrie en anglès i per ordre cronològic a mesura que es publicaven. Per tant, les versions castellanes de la terminologia només les tinc en compte si em cal consultar-les per qüestions molt concretes. No sé com s’ho agafaran els aficionats, però d’entrada la terminologia serà meva, en consulta continuada amb els meus editors i la col·laboració esporàdica de família i amics, que fan el paper de públic de preestrena.

Com diries que sona Pratchett en català?

Sona a música celestial! El català li queda a Pratchett com un guant. La seva manera de dir les coses, de deixar anar bufes a tort i a dret, amb un peu a la tradició i el vocabulari de l’Anglaterra profunda i l’altre a la modernitat, permet utilitzar un munt de recursos de la nostra llengua que semblen fets exprés pel seu estil. En català tenim un munt de models a seguir per aquesta mena de prosa, des de Pitarra fins a Pere Quart, des de Santiago Rusiñol fins a Sergi Pàmies, des de Josep Maria de Sagarra fins a Quim Monzó. Penseu un moment en La vaca suïssa de Pere Quart, o en la poesia satírica de Sagarra… pratchettians avant la lettre. Pratchett i la llengua catalana són ànimes bessones.

L’humor, els dobles sentits, les construccions inventades… són elements molt característics de Pratchett. Com explicaries el criteri que has usat en la traducció?

Tancar els ulls i tirar-me a la piscina.

Per exemple, Equal Rites, un dels dos llibres que apareix aquest novembre. És impossible donar-li el doble sentit d’“igualtat de drets”, “Equal Rights” com sona en la pronunciació anglesa.

És impossible reproduir un text en una altra llengua amb totes les seves característiques intactes. Que ho preguntin als poetes que tradueixen poesia. De fet, per poder ser fidel al text, sovint l’has de potinejar molt. Del que es tracta és d’acostar-se el màxim possible a produir en el lector català l’efecte que el text original produeix en un lector de llengua anglesa. És impossible (per a mi, si més no) trobar una expressió en català que soni exactament igual que “Equal Rights/Equal Rites”; per tant, sacrifiques una part del joc, el fonètic, per mantenir el semàntic. I llavors agafes l’expressió catalana i l’adaptes: com que en català en diem “igualtat de drets”, doncs “igualtat de ritus”. I així cada tres línies…

Com ara?

Un altre exemple, va, que vinc documentat! A Guàrdies! Guàrdies! hi ha una conversa sobre dracs i dragons, i un personatge comenta en l’original que els dracs són “miffs” (traducció aproximada, “emprenyamenta”), una pronunciació errònia de “myths” (“mites”). Doncs en aquest cas, vaig fer just a l’inrevés, vaig mantenir la similitud fonètica sense fer cas del significat de la paraula. El que importa és que “myths” i “miffs” es pronuncien de manera similar. Doncs en català, en comptes de “mites” hi diu “mite’ls”…

Bona!

Un altre cas intraduïble, en aquest cas de Guàrdies! Guàrdies!: el dragó de pantà que serà conegut més endavant com a Errol, que és molt esquifit, pobret, és qualificat per Lady Ramkin com a “whittle”, que són les serradures o residus que queden després de tallar una peça de fusta, o similar. Però resulta que “whittle” també és una referència a Frank Whittle, l’enginyer aeronàutic britànic que va inventar el motor a reacció. És impossible mantenir la referència, en això hi estarem tots d’acord. Però a més, resulta que és una referència que el 99% dels lectors originals tampoc copsa… per tant, l’opció és trobar una paraula evocadora que ressoni, encara que es perdi el segon nivell de lectura. I vaig triar la paraula “repussall”, que encara que sigui més aviat poc coneguda, a mi m’evoca “refús”, entre d’altres coses, una descripció molt acurada de l’Errol i de Vimes mateix, que justament per aquesta raó se sent identificat amb el dragó: tots dos són repussalls… és una de les meves paraules preferides de la traducció. Aquesta, i carquinyol.

Havies llegit bona part de l’obra. Això facilita la tasca del traductor? Pratchett no és precisament un autor fàcil…

No sé si “facilitar” és la paraula adient. M’he llegit trenta-vuit dels quaranta-un llibres del Discmón, i em conec perfectament el seu estil. Per força ha d’ajudar; però no és garantia que a cada paràgraf no ensopegui amb una frase (o una paraula!) que em porti pel camí de l’amargura… El que sí que et puc assegurar que garanteix és la meva absoluta devoció per Pratchett i la meva dedicació total al projecte, sempre que pugui anar pagant les factures.

Imagino que vas fent fitxes, perquè és una saga llarga i moltes construccions i noms es van repetint. És una feina a llarg termini!

Jo no sóc de fitxes, però sí que he començat un glossari. Deixant de banda els articles, les preposicions i les conjuncions, hi consten, si fa no fa, tres de cada cinc paraules presents als llibres que porto traduïts fins ara.

“Aquesta traducció no és un miracle, és un esdeveniment còsmic d’una transcendència equivalent a la creació de l’univers i el Ragnarok matxucats tots junts!”

Per a molts lectors, i m’hi incloc, aquesta traducció de Pratchett al català és com un miracle editorial. Ara que estan a punt de sortir els primers llibres, com estàs vivint el procés?

Si ho és per a vosaltres, imagineu-vos què deu ser per a mi, que fa trenta anys que treballo en la indústria editorial catalana i no veia per cap banda la possibilitat que això passés… No és que sigui un miracle, és allò que diuen en un moment o altre a les dues novel·les que sortiran: “Una possibilitat entre un milió”. I l’alineació còsmica de les galàxies ho ha permès. I m’han confiat la traducció a mi! Res, home, que em punxen i no em treuen sang… No és un miracle, és un esdeveniment còsmic d’una transcendència equivalent a la creació de l’univers i el Ragnarok matxucats tots junts!

Tens molts anys d’experiència i has traduït molts escriptors de primer nivell, però a la presentació deies que aquesta és la teva feina somiada. Què ho fa diferent?

La meva primera traducció publicada va ser El vigilant al camp de sègol, de J. D. Salinger, amb la supervisió de Josep Maria Fonalleras. Tenia 23 anys, i aquesta era la meva novel·la preferida. Gairebé es podria dir que vaig començar la casa pel teulat… Però he pogut traduir altres escriptors que m’entusiasmen, com John Irving, Roddy Doyle, Zadie Smith, Michael Chabon… Però sí, és clar, Terry Pratchett és especial. Vaig començar a llegir-lo amb els dos primers llibres del Discmón, i a partir de llavors comprava i llegia cada llibre tan bon punt sortien en l’edició de butxaca de Corgi, amb les portades espectaculars de Josh Kirby. I això ho vaig continuar fent fins que Sir Terry es va muntar el final de Casablanca amb ell en el paper de Humphrey Bogart i la Mort en el de Claude Rains. És sens dubte la relació literària més estreta i devota que he tingut mai amb ningú, gràcies sobretot al fet que Sir Terry escrivia pels descosits, i que li costava molt, però molt, escriure malament.

I va ser prolífic.

No sé si els aficionats són gaire conscients de l’obra monumental que va deixar… Sense tenir en compte els altres disset títols que Pratchett va escriure (sis en col·laboració), i els spin-off (The Science of Discworld, etc.) penseu que la sèrie del Discmón són 41 novel·les escrites en 32 anys… I la seva consistència i qualitat són tan fermes com el massís dels Boccims! Jo no seria el mateix, si no hagués llegit Pratchett; seria pitjor persona.

Diries que l’humor britànic en general, i el de Pratchett en concret, encaixa especialment amb el públic català? Han tingut sempre molt bona acceptació els Monty Python, i sèries com Hotel Fawlty, L’escurçó negre, Els joves…

No sé si això té a veure amb una idiosincràsia pròpia de la comunitat socioantropològica definida per l’ús de la llengua catalana en una determinada franja del Mediterrani, però tots els catalans als que ens agrada riure hem dit en un moment o altre que tenim un humor molt britànic… o que preferim l’humor britànic… o que érem britànics en una altra vida… o que l’humor que ens agrada més és l’humor intel·ligent, com el britànic… Soc anglòfil, sí, per què m’ho preguntes?

Res, curiositat.

Ja estàs traduint els següents llibres? Pots dir algun títol?

No parlaré d’aquest tema si no és en presència dels meus editors.

Vas ser dels primers traductors de Mai Més amb Alba, d’Octavia E. Butler, i també has traduït Persons non grata, de Cassandra Khaw. Què ha significat aquesta editorial per al fantàstic en català?

A mi, com a treballador veterà en la indústria de l’edició, em sembla que fan una feina extraordinària. En poc més d’un any han publicat un ventall de títols magnífics, molt nombrosos i molt diversos, amb un impacte visual i una identitat de col·lecció excel·lents, i una qualitat literària fabulosa. I no ho dic només com a editorial de gènere fantàstic, sinó que penso que el seu projecte i la seva professionalitat són equiparables amb qualsevol altra de les editorials independents (Periscopi, Raig Verd) que han fet canviar el panorama editorial en català, i que l’han millorat considerablement. I a més, fer-ho defensant el gènere fantàstic té doble mèrit. I callo, perquè encara hi haurà algú que dirà que soc un pilota.

Bé, la pregunta ja anava per aquí. Gràcies, Ernest! I sort!

∞∞∞

T’ha agradat l’article? Subscriu-te a Les Rades Grises!