«Els déus necessiten fe i allò que els humans volen són déus»

Una llegenda transmesa a través dels segles diu que el dramaturg grec Èsquil va morir per l’impacte al cap d’una tortuga, que va caure del cel llançada per una àguila; l’ocell usava aquest mètode per a esclafar la closca del rèptil i, així, poder-se’l menjar. Sir Terry Pratchett es va inspirar en aquesta imatge com a punt de partida de Déus menuts, i ho explica a l’article Progrés mental (1989), un text sobre la pràctica d’escriure que fa d’epíleg i que, com el llibre, era inèdit en llengua catalana. Mai Més segueix fent créixer la col·lecció del Discmón amb material complementari. Déus menuts (1992) és una de les novel·les independents i autoconclusives de la sèrie, i esdevé el quart llibre de Pratchett traduït al català després de Guàrdies! Guàrdies!, Igualtat de Ritus i Morth. El color de la màgia serà el següent ben aviat.

Déus menuts vindria a ser el gran tractat de Terry Pratchett sobre la religió. Hi aporta el seu humor i sarcasme característics, però també una crítica mordaç molt contundent contra els abusos històrics de les institucions eclesiàstiques i un punt de rebel·lia innocent i entranyable reflectida en el meravellós protagonista, Gedmà.

Gedmà és novici d’un monestir, un jove analfabet, més aviat curt de gambals, que passa desapercebut al món fins que un dia sent una veu dins el cap que li parla. La seva sorpresa és que l’ésser en qüestió és una petita tortuga, però no pas una tortuga qualsevol, sinó l’animal en què s’ha materialitzat el Gran Déu Om. Per a Gedmà que el déu li parli és un trasbals, però alhora implica l’inici d’una aventura inimaginable.

El noi té una qualitat extraordinària, i és que és capaç de recordar tot allò que veu o escolta, absolutament tot. Té una memòria quasi perfecta. Aprofitant-se del seu do, el capitost de la seva congregació se l’endú camí cap a Ephebe, on una aparent missió diplomàtica esdevé tota una altra cosa.

Gedmà és un monjo de La Ciutadella, on adoren Om; és el nucli de la doctrina religiosa oficial, la d’Omnia, mentre que Ephebe representa el lloc dels infidels, un indret infestat de filòsofs amb túnica on el poble té dret a vot, encara que, paradoxalment, anomenin el seu líder «Tirà». Omnia es basa en un sol llibre, mentre que a Ephebe hi ha una biblioteca enorme. La cultura com a símbol del pensament lliure que cal erradicar.

Brillant metàfora de Pratchett, que il·lustra que qualsevol cosa pot ser un déu que utilitza i esclavitza la gent en la societat contemporània

L’omnianisme representa la religió més conservadora, constrictora, el monoteisme repressiu que pretén controlar els individus al màxim perquè compleixin normes sense desviar-se d’un camí ja traçat, sense improvisació ni creativitat ni art de cap mena. El pecat es castiga sense pietat a La Ciutadella, on el cabdill Vorbis, l’exquisidor, personalitza la més salvatge i cruenta Quisició, epicentre de la tortura.

A Omnia hi ha el convenciment que el món és una esfera perfecta, com diu el Septateuc, però, en canvi, a Gedmà se li capgira tot quan a Ephebe descobreix que això és fals, perquè el món, en realitat, és un disc pla, i descansa sobre quatre elefants gegants que, alhora, es troben a sobre de la closca de la Gran A’Tuin, la gran tortuga interestel·lar que solca univers. Alguna cosa està canviant… Gedmà travessa mars i deserts en una aventura que el transforma a ell i al seu món.

El tradicional «camí de l’heroi» pren uns tints ben particulars a Déus menuts, on el protagonista és l’antiheroi per antonomàsia. A Pratchett li agrada servir-se de personatges aparentment febles i poc espavilats per demostrar que el món està en mans dels ignorats, aquells que sembla que no pinten res. Més revolucionari, impossible.

Pratchett carrega contra les estructures i les jerarquies religioses, fa mofa dels llibres sagrats amb cites del Septateuc i del profeta Osraige. La seva és una paròdia demolidora però elegant, que desperta el somriure constant, i tot sovint la rialla, en plena lectura. Al Discmón, la religió és un negoci de forta competència, i els déus fan el possible per cridar l’atenció, perquè saben que els humans volen tenir déus, i aquests l’únic que necessiten és la fe. Els déus menuts ‒que són milers‒ poden ser la cosa més insignificant i passar desapercebuts absolutament. La metàfora il·lustra que qualsevol cosa pot ser un déu que utilitza i esclavitza la gent en la societat contemporània.

L’escriptor anglès es burla dels sistemes de govern que només pretenen controlar la població, de les institucions corruptes que es venen només per diners, de la lluita pel poder que esclavitza els homes per a benefici d’uns pocs…, i fa un clam per la justícia amb majúscules, aquella que només és possible en les mans de persones bones, tan bones com en Gedmà. Pratchett fa una crida a qüestionar-ho tot i a creure que, contra tot pronòstic, la Tortuga Es Mou!

∞∞∞

T’HA AGRADAT L’ARTICLE? SUBSCRIU-TE A LES RADES GRISES!