En el reguitzell d’obres de fantasia èpica que van intentar seguir el model de J. R. R. Tolkien, The Wheel of Time (La Rueda del Tiempo) és una de les més destacades. El seu autor, Robert Jordan, pseudònim de James Oliver Rigney, Jr. (1948-2007), va iniciar l’any 1990 una saga monumental, que ha publicat en castellà l’editorial Minotauro, amb un total de catorze volums. Afectat per una malaltia greu, Jordan va deixar apunts de com calia cloure la saga, que ell no va poder veure acabada. La seva vídua i editora, Harriet McDougal, va encarregar a un jove Brandon Sanderson la difícil tasca de completar la sèrie. Sanderson, un tità de la fantasia, va acabar dividint el darrer volum en tres. El darrer llibre, amb el títol original que volia Jordan, A memory of light (Un recuerdo de luz), es va publicar l’any 2013. The Wheel of Time ha estat, doncs, una saga molt llarga continuada en el temps, de manera que ha anat arrossegant lectors, també amb adaptacions de còmic. I, és clar, en l’època actual li corresponia una sèrie, que s’està emetent a Amazon.
Robert Jordan, que també va escriure històries de la sèrie Cònan, va començar a forjar La Roda del Temps a mitjan anys vuitanta. És un moment d’ebullició de la fantasia èpica, amb sagues populars com Dragonlance o Forgotten Realms. El mateix Terry Pratchett, amb el seu estil particular, comença amb el Discmón l’any 1983; també Sapkowsky publica a final dels vuitanta els primers contes sobre Geralt de Rivia. Són també referents de l’època i d’aquest context obres com Crónicas de Belgarath, de David Eddings, o Añoranzas y pesares, de Tad Williams. No cal dir que gairebé no hi ha res traduït al català. The Eye of the World, el primer volum de La Roda del Temps, apareix l’any 1990, i ofereix al lector una aventura amb totes les característiques del gènere: un món pseudomedieval, un grup d’aventurers, màgia, criatures monstruoses, una missió per salvar el món en l’eterna lluita del bé contra el mal…
Ja se sap que la sèrie i els llibres són formats molt diferents, i l’adaptació televisiva, tot i que n’extreu l’essència, té un ritme molt diferent i els ingredients narratius no s’acomoden exactament amb el que coneix el lector. El primer llibre, que comentem avui, té més de 800 pàgines i un ritme lent, absolutament impossible en el llenguatge audiovisual que consumim avui, amb una quantitat d’informació difícil de digerir i traslladar a la pantalla.
El Ojo del Mundo és una història iniciàtica, però alhora conclusiva, per tant, si algú s’anima a començar-la, aquest primer llibre acaba prou bé per no sentir que t’has quedat a mitges.
Rand al’Thor és un jove pastor que viu amb el seu pare, en un indret remot i apartat, una existència tranquil·la. L’arribada al poble d’una misteriosa fetillera, Moraine, coincideix amb un atac brutal de trollocs, unes bèsties malignes mig humans mig animals. La dona és una Aes Sedai, una germandat femenina molt antiga les components de la qual poden conjurar el Poder Únic, l’energia universal, la Font Veritable, força de la creació que mou el món i governa la Roda del Temps. Moraine urgeix Rand i els seus amics a fugir amb ella i amb el seu Guardià. Rand, Tam i Perrin són objecte de desig per part de les forces del món, per algun motiu desconegut. També s’afegirà a l’expedició Egwene, una noia que té una relació especial amb Rand. Fins aquí, el paral·lelisme amb El Senyor dels Anells és de manual: són com els hòbbits, que viuen tan tranquils a La Comarca, d’on mai n’han sortit, i n’han de marxar instigats per un mag, i perseguits pels Espectres de l’Anell.
La història pivota al voltant de la llegenda del Drac Renascut, una persona assenyalada per les profecies per liderar una nova era del món. El poder Fosc està despertant i també busca aquest escollit per imposar el seu poder. Rand, que no coneix la seva mare i suporta el trauma d’una procedència desconeguda, és el protagonista en què recau el gran enigma de la novel·la. És ell l’escollit? Quina qualitat desconeguda comparteix amb els seus amics, que provenen d’un llinatge ancestral? El camí iniciàtic de l’heroi arrenca en aquest moment tendre de la primera joventut i els personatges, que es consideren simples camperols, són cridats a una aventura com les de les cançons. La història, a grans trets, és una fugida. El grup és acuitat de forma angoixant al llarg de quilòmetres per trollocs, semihomes, Amics Sinistres i altres servidors de la Foscor, mentre ells els intenten esquivar amb l’horitzó posat a Tar Valon, ciutat on les Aes Sedai poden oferir-los protecció i respostes. El repte serà arribar-hi sans i estalvis i afrontar un desenllaç incert.
En l’univers de Robert Jordan, la clau de la màgia, i l’energia que ho mou tot rau és la Font Veritable, de la qual emana el Poder Únic. La Font Veritable és la força vital de l’univers que fa girar La Roda del Temps, i es troba dividida entre una meitat masculina (Saidin) i una altra de femenina (Saidar). Des de l’Època de la Bogeria, fa milers d’anys, cap home ha pogut menar aquest poder sense tornar-se boig. I les Aes Sedai intenten localitzar les noies amb aptituds per incorporar-les a la seva germandat.
Al llarg de tantes pàgines, Jordan va desgranant conceptes d’una cosmologia que sustenta la història del seu món, a partir de la idea que la Roda del Temps teixeix l’Entramat com un gran tapís en què es van encadenant les edats, i els fils són les vides de les persones ‒invenció inspirada en les Moires gregues, divinitats del destí. Però aquest Entramat de vegades està sotmès a variacions, com passa amb els protagonistes de la història ‒anomenats ta’veren‒, que tenen la capacitat de modelar els esdeveniments. Així, l’autor justifica també la urgència del moment, atès que tots els indicis apunten a una crisi global, un canvi d’Era. L’aventura és el viatge, a través del qual els joves enfrontaran les seves pors, exploraran llocs desconeguts plens de perills, persones diferents i altres maneres de fer, com els gitanos nòmades pacifistes; els Capes Blanques, una mena d’inquisició religiosa intransigent i brutal; un home capaç de comunicar-se amb els llops o fins i tot un Ogier, una espècie de gegant. De nou, implicacions del món salvatge i de la natura, i suma de races/espècies per un objectiu comú.
La saga té tots els ingredients que busquen els amants d’aquest gènere. I té el mèrit d’haver-se completat, encara que Jordan, malauradament, no ho pogués veure amb els propis ulls. Avui la lectura es fa un pèl densa i lenta, amb un excés de pàgines. Aquest pes específic per llibre avui pràcticament només el pot aconseguir Sanderson, o Rothfuss, si continués la seva sèrie. En tot cas, els ulls del lector actual reclamarien molt més dinamisme i murrieria, com han fet altres mestres del gènere com el mateix George R. R. Martin o Joe Abercrombie.
Pel que fa a la sèrie televisiva, que tindrà segona temporada, és un entreteniment audiovisual propi del temps actual, i goso pronosticar que no tindrà gaire transcendència. Totes les plataformes segueixen buscant un nou Game of Thrones, però la conjuminació sublim de guió, pressupost i talent passa poques vegades. Mentrestant, la Roda gira, i altres lectures esperen!
∞∞∞
Les Rades Grises 