Cinc anys després, Salvador Macip i Ricard Ruiz Garzón han tornat a unir les seves plomes a Janowitz, un llibre escrit a quatre mans, com ja van fer amb Herba Negra. Escrita en plena pandèmia, la novel·la destil·la l’atmosfera opressiva del confinament i la urgència transformadora d’un món en procés de canvi. L’obra —publicada simultàniament en català (Fanbooks) i castellà (Obscura)— conserva algun dels ingredients d’Herba Negra, com la reivindicació mediambiental, per exemple. Però, en aquest cas, ens trobem davant d’una història més complexa, que esdevé un crit d’alerta davant els mecanismes de control social i de privació de llibertats. La novel·la és també un homenatge a Hans Janowitz, un dels guionistes d’El gabinet del Doctor Caligari (1920), en el centenari de la pel·lícula.

És el sisè dia d’anomalies a Janowitz, la ciutat-univers on transcorre aquesta aventura. No sabem res més d’aquest món urbà, en aparença distòpic, en què han començat a passar coses estranyes: l’aigua del riu no es mou, hi ha gent gent que perd la vista sobtadament, nadons que neixen amb malformacions, pluja sense núvols, o estàtues que apareixen cobertes d’herba negra (!). Aquests fenòmens inexplicables van a més i es concentren a la Pagoda, el centre neuràlgic de Janowitz, un temple on confluiran un reguitzell de forces i interessos oposats que conformen el nucli de la història.

El ventall de personatges fa patxoca: Wade és un periodista sagaç i lliurat al batec de l’actualitat, independent, que informa desacomplexadament en un règim poc democràtic, per dir-ho suau. Alice és la seva parella, una doctora que treballa a l’hospital, on atén malalts amb símptomes molt estranys: serà una nova epidèmia? Hoenikker és el cabdill de Janowitz, i governa amb mà de ferro. Ender és el líder dels Argius, resistència organitzada contra el poder opressor que clama per un nou ordre social. Katniss és una dona amb una sensibilitat especial, l’arqueomàtica. Flynn és la militar implacable que haurà de sotmetre la revolta. Joshua és un visionari, una mena de fanàtic religiós que crida la massa a la conversió. I, finalment, hi ha la Nena. Però d’aquesta millor no en direm res.

El duet Macip Garzón dibuixa un relat de múltiples capes, amb protagonistes força estereotipats que els serveixen per denunciar qüestions com el canvi climàtic (amb l’amenaça d’una nova Glaciació per als habitants de Janowitz), les estructures de poder (un sistema polític autoritari), la lluita per la justícia social, la importància dels diferents (en relació als mutants)… Mentre uns defensen la força de les armes i l’opressió, altres propugnen solucions més esotèriques i pseudocientífiques. En moments de crisi, soroll de moltes veus, i poques sortides clares.

No és estrany intuir-hi també una crítica mordaç al batibull de les xarxes socials, allà on es concentra una «opinió pública» on tothom sap de tot. En plena lectura, un servidor s’imaginava la Pagoda de Janowitz com el timeline de Twitter a punt d’esclatar. I es noten els efectes de l’escriptura en temps de pandèmia real, en aquesta novel·la que transmet una sensació claustrofòbica i opressiva, en què els habitants pateixen una crisi profunda, amb toc de queda, llei marcial i estat d’excepció.

En tot cas, el llibre desprèn una atmosfera màgica i narra una història farcida d’ingredients fantàstics que no tenen cap explicació racional. És un món amb regles que el lector desconeix, i que els autors s’esforcen a condensar en la ciutat, encara més, en un punt molt concret de la ciutat, fet que accentua la sensació de col·lapse, alguna cosa està a punt de petar. Tots els personatges conflueixen en aquest epicentre on la manera d’actuar del conjunt de la societat decidirà el futur de Janowitz. És remarcable també la potència de Janowitz com una gran força orgànica, el personatge central, la mare terra i alhora el motor espiritual i energètic de l’existència.

Quant a l’estructura, el duet d’escriptors té llarga experiència i sap teixir un ritme adequat, amb tres grans blocs: la tarda, la nit i el matí, un fragment temporal atapeït que accentua la sensació de velocitat i de compte enrere. Els capítols són curts i marquen un ritme dinàmic, i cadascun es planteja des del punt de vista d’un dels protagonistes, un recurs interessant, però plantejat d’una manera que despista una mica, ja que els capítols estan numerats en funció del personatge i els números no són correlatius.

Janowitz planteja una crisi, una acció per desllorigar-la i un final. I aquesta és la part més brillant del llibre, allà on entendrem qui és Ziggy, el personatge que encara no havíem citat en aquesta ressenya. Un colofó que ho capgira i ho explica tot. I que fa rumiar molt, vet aquí la gràcia i l’encert de Macip Garzón. No es pot dir massa més sense desvetllar l’enigma.

Així que, joves i grans, llegiu i descobriu els misteris de Janowitz!

∞∞∞

T’HA AGRADAT L’ARTICLE? SUBSCRIU-TE A LES RADES GRISES!