«En Terry Pratchett és mort i s’han acabat les paraules»
Aquest és un llibre emocionant. És la història d’un noi humil que es va fer a si mateix, un periodista autodidacte que es va enriquir escrivint llibres i que va fer feliç molta gent amb la creació d’un món únic, peculiar i esbojarrat. La biografia oficial de Terry Pratchett segurament no podia trobar millor ploma, la de Rob Wilkins, que va ser el seu assistent personal des de l’any 2000 fins al 2015, quan va morir l’escriptor, i tenint en compte que la meitat d’aquest temps va pesar sobre ells el diagnòstic de la malaltia d’Alzheimer i l’evolució fatídica de la salut de Pratchett.
Si sou fans de Pratchett, en molts moments sentireu una enveja profunda per Wilkins que, possiblement, va tenir una de les millor feines del món compartint el procés creatiu pratchettià des de la Capella, el despatx sancta sanctorum d’on sorgia tot. El llibre, farcit de notes a peu de pàgina que cal llegir sí o sí, parteix d’una autobiografia que el mateix Pratchett va esbossar, però que no va poder realitzar. Tot i així, Wilkins va aprofitar el material per elaborar aquest llibre, incloent-hi moltes de les cites personals de Pratchett.
Tot comença el 28 d’abril de 1948 al llogarret de Forty Green. Wilkins presenta un relat cronològic, tot i que va endavant i enrere introduint fets o moments viscuts amb l’autor, de manera que el text oscil·la com un acordió i condueix el lector amb destresa i passió. Són més de 500 pàgines de paper primet amb poques concessions a l’avorriment. Sabíeu que una de les mascotes amb qui compartia la llar el petit Pratchett era una tortuga anomenada Fidípedes en honor al primer corredor de marató? Va ser un jove apassionat per l’electrònica, la mecànica i l’astronomia, però no destacava precisament per ser un alumne massa aplicat.
La seva primera revelació literària va ser El vent entre els salzes, de Kenneth Graham. Ben aviat es va aficionar a la biblioteca del poble, Beaconsfield, on col·laborava, i als tretze anys (era el 1961) va descobrir El senyor dels anells. El va llegir de cop, quasi en un dia! Una experiència que el marcaria i li obriria els universos de la literatura fantàstica. Sis anys més tard, Pratchett escriuria a Tolkien en referència al llibre El ferrer de Wootton Major. L’autor d’Oxford va respondre immediatament, i aquest contacte lector-escriptor va marcar-lo per sempre, fins al punt que la resposta de les cartes dels fans seria una prioritat al llarg de la seva exitosa carrera. Malgrat que no li interessaven gaire els estudis, l’afició a la lectura el va atrapar des de petit, amb referències fonamentals com Chesterton, amb obres clau com El Napoleó de Notting Hill o L’home que fou dijous.
Terry Pratchett mostrava interès per la ciència-ficció i va assistir molt jove a les primeres convencions. Va ser un autor publicat amb només quinze anys amb el conte The Hades Business, que va aparèixer l’any 1963 a la revista Science Fantasy. Va descartar continuar els estudis i no va anar a la universitat, i va començar a treballar aviat com a periodista en la premsa local. Amb divuit anys coneix la Lyn, amb qui es va casar el 1968 i seria la seva esposa durant tota la vida.
La primera novel·la de Terry Pratchett va ser The Carpet People. El 9 de gener de 1969 signa el seu primer contracte com a escriptor. En aquell temps la majoria d’edat s’assolia als 21, per la qual cosa va requerir la signatura del seu pare, tot i que ja estava casat, igual que la va necessitar per al seu primer contracte laboral al setmanari local Bucks Free Press. Quatre anys i mig més tard publicaria la novel·la de ciència-ficció The Dark Side of the Sun, i encara en passarien cinc més entre aquesta i la seva tercera novel·la, Strata (1981).
El periodisme local mai s’ha caracteritzat per ser molt lucratiu (ni aquí ni a Anglaterra, pel que sembla), per això als 32 anys fa un gir professional i se’n va a treballar a l’oficina de premsa de la Junta Central de Generació d’Electricitat, una companyia pública, a Bristol. Era una feina molt més grisa, però li va donar l’estabilitat econòmica familiar que buscava.
Colin Smythe Limited treu l’edició en tapa dura d’El color de la màgia el novembre de 1983. Va ser l’arrencada oficial del Discmón, un planeta pla que vaga per l’espai a lloms de quatre elefants dempeus sobre l’esquena de la tortuga estel·lar gegant Gran A’Tuin (una imatge que Pratchett va manllevar de la mitologia índia). Comença així un periple en què Terry Pratchett triomfa en l’art de fer riure amb la literatura fantàstica, amb una manera única i personal de fer-ho, i tractant tota mena de temes vinculats a les misèries humanes, sempre amb humor. El mateix Pratchett recomanaria anys més tard que li feia «una mica de vergonya» que els lectors s’endinsessin al Discmón amb El color de la màgia o la seva continuació, La llum fantàstica (1986). «No comenceu el Discmón pel principi», deia Pratchett, i així van fer molt bé els editors de Mai Més quan van emprendre la traducció de la sèrie al català.
Wilkins manté l’interès del lector ressaltant els moments àlgids, anunciant-los, creant expectació, amb una prosa amena carregada de bromes i moments íntims amb l’autor
El 15 de gener de 1987 apareixia Igualtat de Ritus. Els editors aviat van comprovar que la publicació d’un llibre d’una sèrie estimulava les vendes dels llibres anteriors, i Pratchett, que escrivia amb un ritme imparable, es va començar a plantejar viure d’escriure ficció. Aquell mateix any 1987 deixa la feina i comença la vida d’autònom abocant-se de ple a l’escriptura. La seva carrera fa un salt espectacular. El 1988, l’edició en butxaca de Morth és de 111.500 exemplars, que es van vendre en un sospir. Els números són astronòmics: l’edició en butxaca de Reencantador, 154.500 exemplars; Reaper Man (Segador), 175.000; Lords and Ladies (Dames i Senyors), 242.000. És el Terry Pratchett desbocat que escrivia dos llibres cada any i que als 90 esdevindria l’autor més venut a Gran Bretanya, amb una mitjana de tres milions de llibres anuals. Una bogeria. Al Discmón ningú li va fer ombra fins que va arribar un nen mag anomenat Harry Potter.
En aquest llibre descobrireu com alguns personatges ficticis estan inspirats en la seva vida, com la Mami Ogg, una bruixa de l’aquelarre de Lancre al Discmón, basada en una veïna del barri vell de Beaconsfield, una amiga dels seus pare anomenada senyoreta Plumridge. També mestres de l’escola: el professor d’història, Stan Betteridge, esdevé un membre del Gremi d’Historiadors d’Ankh-Morpork a L’últim heroi, o el de classe de tecnologia, el senyor Stibbons, que és Cap de Màgia Aplicada Insensatament a la Universitat No Vista, el mag Rumiós Stibbons a Imatges en moviment.
Wilkins manté l’interès del lector ressaltant els moments àlgids, anunciant-los, creant expectació, amb una prosa amena carregada de bromes i moments íntims amb l’autor. No evita mostrar el caràcter aspre de Pratchett, poc donat a sentimentalismes o agraïments, molt exigent en la feina, però alhora proper i accessible als fans. Parla de l’energia que esmerçava a les gires (amb un rècord de cinc hores i trenta-vuit minuts signant exemplars de Pàtria! el 1998 a Forbidden Planet de Londres). Detalla el contacte amb els fans, l’ambició de vendre més, les frustracions que patia de tant en tant per sentir-se exclòs del món literari, tot i l’èxit que l’havia fet multimilionari; també la dificultat de les adaptacions al cinema, que finalment van aparèixer l’any 2008, o com cuidava el marxandatge de productes del Discmón. També s’entreté en relacions especials, com l’amistat que va mantenir amb Neil Gaiman.
La part més dura, evidentment, és el final, des de l’aparició dels primer símptomes estranys en la vida domèstica que culminen a final de 2007 amb un diagnòstic funest: en Terry Pratchett patia una variant rara d’Alzheimer. Va ser cop duríssim que va decidir fer públic de seguida com «una tocadeta de collons»; de fet, va esforçar-se per fer visible la malaltia i la va compartir en diversos documentals.
En aquest tram pren molt més protagonisme la figura de Rob Wilkins, que fa tots els papers al costat de Pratchett, també d’infermer. Hi ha un moment intensíssim, quan Pratchett li revela un somni que ha tingut: «el meu cervell estava fet de sorra gris; tu intentaves que no s’escampés, però la sorra gris se t’escolava entre els dits i no podies». És en escenes com aquesta on apreciem la importància que Wilkins va assumir en la vida de Pratchett, viatjant amb ell arreu, llegint per ell, parlant per ell en públic, escrivint el que ell li dictava… Sorprèn que fins i tot alguns moments més personals els narri en primera persona perquè era ell qui l’acompanyava al metge, per exemple, mentre que la seva dona i la seva filla Rhianna sovint tenen un paper secundari. En aquest sentit, és una biografia molt subjectiva, molt matisada per la visió personal i íntima de Wilkins que, en molts passatges, esdevé coprotagonista del relat.
Terry Pratchett. Una vida amb notes a peu de pàgina és el llibre en català més venut a Gigamesh de 2022, tenint en compte que es va publicar al mes de desembre! És significatiu, doncs, de l’interès que ha generat entre els fans, gràcies sobretot a la tasca que Mai Més ha fet els darrers anys per oferir l’obra de Pratchett en llengua catalana. Mai Més ha publicat la biografia escrita per Rob Wilkins pocs mesos després de la publicació original en anglès i ho ha fet simultàniament en català i en castellà. És el primer llibre que l’editorial publica en castellà. La traducció al català és de Marta Armengol i al castellà, de Manu Viciano. Val a dir que la seva feina és impecable i que els traductors se sumen a la festa amb alguns comentaris humorístics de collita pròpia.
Aquest és un llibre que emocionarà els lectors de Terry Pratchett i que condemnarà a llegir-lo aquells que s’aproximin per primer cop al creador del Discmón.
∞∞∞
Les Rades Grises 