“El problema de pensar era que, un cop començaves, ja no podies parar de fer-ho”
El meravellós Maurice i els seus rosegadors il·lustrats va guanyar l’any 2001 el premi literari Carnegie Medal, el més prestigiós de la literatura infantil britànica. Va ser el primer guardó generalista important que va rebre Terry Pratchett (1948-2015), que fins aleshores havia lamentat que les institucions literàries del Regne Unit l’excloïen (tot i que venia llibres a cabassos) perquè es dedicava a la fantasia i, ai las, amb humor! Curiosament, aquest “menyspreu” –així ho sentia ell– va acabar amb una obra de caràcter infantil, tot i que aquest és un qualificatiu que mai acaba d’encaixar quan es parla del Discmón. En el seu discurs d’agraïment Pratchett va dir: “Escriure per a infants és més difícil que escriure per a adults si ho fas bé”. Així ho recull Rob Wilkins en la biografia oficial de l’escriptor. Ara, en una nova edició esplèndida de Mai Més en català, Wilkins, amic i gestor professional de Terry Pratchett, signa també el pròleg, en el qual explica l’anècdota del moment precís en què l’autor li va resumir com seria la història de Maurice, tot fent una cervesa en un hotel de San Francisco davant d’un quadre titulat El flautista d’Hamelín.
Efectivament, la reinterpretació del conegut conte del foragitador de rates és l’origen d’aquesta novel·la, autoconclusiva i inserida en el Discmón, en la qual el gat Maurice és l’estafador, acomboiat per una banda de rates intel·ligents.
El meravellós Maurice… es pot llegir sense saber res del Discmón. Només cal tenir present que és un lloc on hi ha màgia i hi poden passar coses com aquesta: a l’abocador de la Universitat No Vista, màxima institució màgica de l’univers, la ingesta d’algun producte estrany fa que un gat i una colla de rates prenguin consciència de si mateixos, esdevinguin intel·ligents i tinguin la capacitat de parlar. Un dia el gat va mirar el seu reflex en una bassa i va pensar: “Aquest soc jo”. Ell és en Maurice, i els seus amics rosegadors han adoptat noms d’allò més estrambòtics, inspirats (més o menys) a partir dels rètols de les llaunes que tenien a la vora quan van aprendre a llegir: Sardines, Fesols Fatals, Mel-i-cotó, Betum, Grans Estalvis, Paltruc… Hi ha un abans i després del que ells mateixos defineixen com “el Canvi”.
En companyia d’en Keith, un noi músic, un pèl ingenu, tímid i introvertit, Maurice esdevé el cap d’una tropa que es dedica a anar pels pobles per fer negoci monetari a canvi d’expulsar una suposada plaga de rates amb el truc de la flauta màgica que les condueix al riu… Però les rates estan tipes d’estafar. Somien a trobar una illa sense humans per viure-hi tranquil·lament, i afronten la darrera missió. Li han deixat clar a Maurice que serà l’última. Però en aquesta vila toparan amb la Malicia, filla de l’alcalde, que descobreix l’ardit, al mateix temps que queda captivada pel gat i les rates parlants. En aquest poble, no obstant, alguna cosa no rutlla, i aquest equip inversemblant d’aventurers haurà de treure l’entrellat d’un misteri que les autoritats humanes no han sabut resoldre.
Pratchett opta pel recurs d’humanitzar els animals, però defuig el conte moralitzant típic. Més aviat vol ridiculitzar els humans i mofar-se de les seves misèries. El meravellós Maurice… té l’aroma del Discmón i està impregnat de la ironia i l’humor habituals de les seves històries. La gràcia és que l’escriptor fa que el lector assoleixi un nivell tan gran d’empatia amb els personatges que s’oblida que són rates.
En Maurice il·lustra la mandra i també l’egoisme de la seva espècie, tot i que en aquest cas és un gat solidari, responsable amb els seus companys de missió. En Maurice lamenta que el problema de pensar és que, un cop comences, ja no pots deixar de fer-ho, i considera que les rates tendeixen a pensar massa! En efecte, la pròpia consciència fa que els petits rosegadors es preguntin qui són, qui els ha creat, quin és el propòsit de la seva existència, qui decideix què està bé i què malament… Tenen idees sobre com viure, i la consciència els fa tenir moral, i discernir qüestions com “tenir pietat de l’innocent que no ens vol cap mal”, com reflexiona Fesols Fatals. També aprenen a organitzar-se i a treballar en equip col·lectivament.
El meravellós Maurice i els seus rosegadors il·lustrats és una nova lliçó de Pratchett, divertida i amb missatge. L’escriptor va reeixir a contenir en el seu Discmón totes les històries que volia explicar sobre el nostre propi món.
∞∞∞
Les Rades Grises 