«Havia après a estimar l’Altre i, per tant, havia entregat tot el seu jo»
Aquest és l’onzè títol d’Ursula K. Le Guin (1929-2018) que publica Raig Verd des que l’editorial va decidir recuperar en català l’obra d’aquesta gran escriptora. Les dotze direccions del vent ja havia estat traduïda al català per Alfred Bosch l’any 1985, quan el llibre va formar part de la col·lecció 2001 de Pleniluni. De fet, va ser el tercer títol d’aquesta sèrie. Òbviament descatalogat, el recull de contes pren vida ara de nou en una edició preciosa que mereix ser a totes les biblioteques.
Les dotze direccions del vent és una compilació de disset relats independents que Le Guin va escriure entre 1963 i 1972, i que apleguen alguns dels seus temes preferits de la fantasia i la ciència-ficció. De fet, molts d’aquests textos tenen relació amb obres posteriors. Per exemple, El collaret de Semley, el més romàntic, que obre el volum, va ser el germen de la novel·la El món de Rocannon, a partir d’un personatge secundari que apareix en aquest relat. El conte, de tints èpics, planteja una recerca amb una protagonista femenina potent central, i un viatge en el temps.
També apareixen els viatges en el temps a Abril a París, una reflexió sobre l’evolució científica i l’aprenentatge de la humanitat, el primer conte pròpiament de gènere explícit que Le Guin escrivia en vint anys. Cadascun dels textos del llibre ve introduït per un petit pròleg de l’autora, que el contextualitza. Aquest té el valor de ser el primer pel qual li van pagar! L’escriptora tenia 32 anys.
La prosa amable i lluminosa de Le Guin planteja històries de ciència-ficció que no s’endinsen en tecnologia complexa, perquè ella està més interessada en la biologia, la psicologia i els fins especulatius de l’astronomia o la física. Passa a Els Mestres, per exemple, encara que també usa l’element científic com a metàfora a textos com Nou vides, basat en la clonació. Aquest relat va ser publicat a Playboy el 1968, i va ser l’únic de la seva carrera que va signar «U. K. Le Guin» per no sentir-se jutjada pel fet de ser dona. També usa la ciència com a sinònim de l’art a Les estrelles de sota, on reflexiona sobra la ment creativa que no pot desenvolupar-se en plenitud.
Tampoc descarta temes delicats com el de les drogues ‒tan presents en aquella època‒, com fa a El bon viatge. I pot fer poètic i delicat un text aparentment apocalíptic com Coses.
Per entendre la manera d’escriure de Le Guin, aquesta frase seva ho explica molt bé: «Si l’acció física no reflecteix una acció psíquica, si els actes no expressen la persona, els relats d’aventures m’avorreixen molt; sovint sembla que com més acció hi ha, menys coses passen». Explica això en relació a Més vast que els imperis i més lent, un text inspirador sobre el caràcter únic de cadascú, que l’autora qualifica com «un conte normal i corrent de ciència-ficció, desenvolupat no com a relat d’acció/aventura, sinó psicològic», i que també està lligat amb El món de Rocannon.
«Si l’acció física no reflecteix una acció psíquica, si els actes no expressen la persona, els relats d’aventures m’avorreixen molt; sovint sembla que com més acció hi ha, menys coses passen»
Ursula K. Le Guin
Si sou lectors del cicle de Terramar, sentireu una familiaritat entranyable amb dos contes que van significar la primera aproximació de Le Guin per explorar el context secundari de Terramar, com són La paraula d’alliberament i La regla dels noms. En tots dos casos hi apareix la màgia i la importància poderosa dels mots. L’univers de Terramar gairebé es pot respirar en la forma en què estan escrits.
La rei d’hivern és un conte vinculat a Gethen, el món de La mà esquerra de la foscor, i també relacionat amb Madurar a Karhide, que incorpora el debat del tractament amb pronom femení dels personatges gethenians que protagonitzen la història. Tot i que l’argument va per altres camins, és un àmbit conegut de Le Guin aquest en què el gènere de les persones no és determinant.
Com a conclusió, Les dotze direccions del vent és una antologia que permet copsar les inquietuds socials i artístiques d’Ursula K. Le Guin, una escriptora de sensibilitat exquisida i que va incorporar en la seva obra fantàstica d’una manera militant i molt volguda el pensament crític i la reivindicació de justícia social. Segurament no és el llibre idoni per conèixer Le Guin per primer cop, sinó que s’assaboreix millor si s’està familiaritzat amb els seus mons. Però això és molt subjectiu. També és cert que són relats de contingut dens que exigeixen certa desconnexió entre l’un i l’altre, i sovint poden demanar una relectura per a una millor comprensió.
«L’autèntic viatge és la tornada».
∞∞∞
Les Rades Grises 