La senda del dragón és el millor que he llegit darrerament en fantasia èpica des de George R. R. Martin. No em sorprèn que el creador de Joc de Trons apadrini i recomani el seu amic Daniel Abraham. De fet, van treballar junts en la novel·la Hunter’s run (2007), amb Gardner Dozois. I Abraham és també el guionista de l’adaptació al còmic de Joc de Trons (Planeta DeAgostini), junt amb el dibuixant Tommy Patterson. Coneix prou bé Cançó de gel i foc com perquè s’arribi a especular que ell podria ajudar Martin en la finalització de la saga.

Anoteu aquest nom, doncs, com un autor a tenir molt en compte. Poc conegut aquí, ha publicat nombrosos llibres, alguns amb els pseudònims James S. A. Corey i M.L.N. Hanover. La senda del dragón (The Dragon’s Path) és el primer volum de la sèrie La daga y la moneda, de la qual ja se n’han publicat dos títols més en anglès, The King’s Blood i The Tyrant’s Law, per la qual cosa és d’esperar que els trobem aviat en la flamant col·lecció de literatura fantàstica de RBA.

Abraham dibuixa un món creat pels dracs, però on aquests estan extingits o desapareguts. Van ser els dracs els qui van forjar les diferents races humanoides. I, com és habitual, ens presenta un món convuls, amb tensions pel poder a punt d’esclatar en guerra. Ho sap molt bé el capità Marcus Wester, un mercenari que prefereix escortar una caravana abans de quedar-se a defensar la ciutat de Vanai; però necessita homes, i trobarà una peculiar aliança en un grup d’actors. També Cithrin ha de fugir, però per raons diferents: aquesta joveneta arrossega amb ella la fortuna incalculable d’un banc que haurà d’intentar preservar. I més al nord hi ha Geder, fill únic d’un noble; està més interessat en la filosofia i la història antiga que en l’espasa i es veurà utilitzat en els interessos dels jocs de la guerra.

La presència invisible dels dracs i les lluites de poder en diferents sectors que s’entrellacen són elements que ens remeten al plantejament argumental de Cançó de gel i foc. Hi ha encara una altra similitud en l’estructura formal, i és que Abraham planteja cada capítol des del punt de vista d’un protagonista, igual que Martin. Tot i així, no he tingut la sensació de llegir una rèplica de Joc de Trons. El millor, sens dubte, d’Abraham és la construcció dels personatges. En aquest sentit, subscric absolutament la frase que vaig llegir l’altre dia a Núvol de l’autor Carles Terès: “Una novel·la fantàstica ha de tenir personatges de carn i ossos”. Llegint La senda del dragón el lector no es veu aclaparat per paisatges corprenedors, mecanismes indesxifrables o éssers terribles sinó que el que convida a llegir sense parar són les evolucions de personatges amb patiments i contradiccions, que arrosseguen neguits i culpes, que caminen cap a horitzons de nebulosa esperança. L’escriptura d’Abraham és directa i sense floritures, amb diàlegs fins i tot escassos, contundents, en què molt sovint s’intueix més del que es llegeix. I això també estimula la participació del lector.

Les particularitats de les diferents races, les pinzellades d’un passat heroic que es va desgranant poc a poc, les reminiscències teològiques d’aquest univers desconegut… tots aquests elements es van dipositant en el substrat de la lectura, naturalment, mentre seguim amb interès a les iniciatives de Cithrin, el patiment de Marcus, la recerca de Geder i les maquinacions de Dawson. Una novel·la per fruir. Una novel·la que palesa que el que la literatura fantàstica necessita, bàsicament, són bons escriptors.