El conte de la Serventa exemplifica a la perfecció el canvi de tendència dels darrers anys en el consum audiovisual. Les sèries han entrat amb força el nostre espai d’oci domèstic, amb produccions de gran nivell i continguts atractius. Margaret Atwood (Ottawa, 1939), va començar a escriure el llibre la primavera de 1984 a Berlín, fortament influenciada per la tensió que encara es vivia abans de la caiguda del Mur. El llibre apareix el 1985 i el 2017 la història es fa popular de forma massiva gràcies a l’adaptació de l’HBO. I perquè ha estat un èxit comercial és possible la traducció catalana. Un cop més es repeteix la història.

Margaret Atwood dibuixa una crisi que degenera en un règim que aplega en síntesi el pitjor dels totalitarismes coneguts. La protagonista és Offred, una dona jove condemnada a viure amb una família poderosa amb un sol objectiu: procrear. La contaminació del planeta ha generat una crisi de salut que, entre altres coses, es manifesta en un augment alarmant de la infertilitat, per la qual cosa les dones amb capacitat d’engendrar esdevenen esclaves, serventes.

Amb contínues mirades al passat per entendre com es forja la tragèdia, la protagonista escriu un dietari en primera persona amb l’esperança que algú el trobi en el futur i conegui la seva història. Abans es deia June –magistral interpretació d’Elisabeth Moss a la sèrie– i ara és Offred, és a dir, “de Fred”, és la propietat d’un home, el Senyor de la casa. June estava casada i tenia una filla. Van provar de fugir quan les coses es posaven lletges, però la van capturar i separar dels seus.

Un cop d’estat acaba amb el president i el congrés dels Estats Units, tots assassinats. En un primer moment, ho atribueixen als radicals islàmics. Es declara l’estat d’excepció, suspenen la Constitució, i progressivament s’incrementa la repressió, amb lleis duríssimes, com la que prohibeix a les dones tenir patrimoni o treballar.

Segons explica la pròpia autora canadenca, el règim distòpic de Galaad “sorgeix de les essències puritanes  del segle XVIII que sempre hi ha hagut als fonaments dels Estats Units”. El nou estat es fonamenta en l’antecedent bíblic de Jacob i les seves dues mullers, Raquel i Lia; les seves serventes no poden reclamar els fills com a propis perquè pertanyen a la muller a qui serveixen. A Galaad, un grup autoritari d’homes pren el poder i tracta de restaurar una versió extrema de patriarcat, una societat arcaica en què els drets de les dones són aniquilats, i els homes rebels, eliminats sistemàticament amb execucions sumàries i l’exposició dels cossos com a advertència –com a l’Edat Mitjana.

Som als anys 80, per tant, el fenomen d’Internet i els mòbils no existeix. En aquest règim repressiu no hi ha revistes, ni pel·lícules, la informació és escassa i es retransmeten escenes de guerra a través de la televisió; no hi ha advocats i la universitat és tancada… Oficialment no hi ha homes estèrils; segons la llei, només hi ha dones fecundes i dones eixorques. La dona és un recipient i la funció de la serventa és merament reproductiva. Aquelles que són massa grans o no serveixen a la dictadura les envien a les Colònies a fer treballs forçats en indrets curulls d’abocaments tòxics i fugues radioactives. Mentrestant, una feble resistència intenta rescatar gent que vulgui intentar prendre el camí de l’exili cap al Canadà.

El conte de la Serventa és una història dura, i ha tingut un fort impacte 30 anys després que fos escrita coincidint amb la renovada lluita feminista actual. Tot i que el nucli del relat se centra en un masclisme dominant i retrògrad, el missatge d’alerta és més genèric per la defensa de les llibertats, de totes les llibertats, i posa els pèls de punta pensar que la falta de cultura i pensament crític que promouen algunes elits polítiques i econòmiques ens pot portar cap a escenaris nefastos. Aquesta novel·la és una exageració molt dramàtica però alerta, alerta. Per què serà que els escriptors sempre han imaginat futurs negres per a la humanitat?

Un últim comentari per ressaltar la fidelitat de la primera temporada de la sèrie al llibre d’Atwood. En aquest cas va ser la sèrie la que em va portar a llegir el llibre, i tenia la sensació d’estar-la veient de nou, tot i que sí és cert que la versió audiovisual és més violenta i genera molta més tensió. El final del llibre, no obstant, és diferent, i ara la segona temporada d’HBO segueix la història per altres vies. Molt recomanable!

Sabíeu que al 1989 se’n va fer una pel·lícula?

∞∞∞

T’ha agradat l’article? Subscriu-te a Les Rades Grises!