Antisolar, d’Emili Bueso. Los ojos bizcos del sol (II). Ed. Gigamesh, 2018. 281 pàg.

Antisolar és una aventura desmesurada, estranya, vibrant, febril, divertida i surrealista, un viatge al·lucinant que reuneix els grans ingredients de la literatura fantàstica. La segona part de la trilogia Los ojos bizcos del sol, d’Emili Bueso, continua allà on va acabar el primer volum, per tant, és imprescindible llegir abans Transcrepuscular, o no entendreu res. L’autor ha construït un món complex i embriagador que requereix una autèntica immersió, o millor, una simbiosi amb el text.

Per situar-vos podeu llegir la ressenya del primer volum. El resum seria aquest: un grup d’aventurers viatja als confins del món per recuperar una relíquia robada. Som en un planeta amb un eix gairebé sense rotació, de manera que la vida es concentra al Cercle Crepuscular, que és l’equador. Una cara de l’orbe està cremada pel Desert de Migdia, on sempre hi toca el sol, cosa que no passa mai a l’altre pol, fosc i gelat, on governa una nit eterna que fa impossible la vida. Aquest és el destí dels protagonistes: el Forat del Món, l’Abisme. El planeta està poblat per tota mena d’invertebrats gegants i els humans han desenvolupat, en diferents graus, la simbiosi, de manera que es rapen el cap i s’hi incrusten un simbiont, que col·labora amb la ment del portador a través d’orificis al cervell, o fins i tot via orelles, nas, boca, ulls… Cada simbiont aporta habilitats diferents, però l’abús de la simbiosi provoca individus posseïts.

Bé, doncs després del trepidant viatge pel Cercle Crepuscular i les sorpreses que hi van trobar, el lector es reunirà de nou amb el grup. L’Agutzir, narrador en primera persona, amb la Regidora, l’Astròleg, l’Explorador, el Drap i la minera Pico Ocho. Ja no són els mateixos, transformats en diferent mesura després dels fets viscuts, i la missió adquireix noves perspectives, amb el nou lideratge de la tinent Wing Melin, que pertany als Antics.

Si en el primer llibre els protagonistes viatgen pel Cercle Crepuscular cap al nord llunyà, en aquesta aventura s’endinsaran a les profunditats de la Vall del Fons, i arribaran a una mena de ciutat-monestir coneguda com La Missió on el nivell de simbiosi és extrem, fins al punt que els homes estan posseïts –habitats– per cargols enormes tan grans com ells, amb tot el pes de la closca a l’esquena, que per als integrants del grup és una forma repugnant d’animisme. En aquests homes-cargol descobreixen un pas més en la simbiosi, que és ja l’assimilació, en què l’home passa a ser una altra cosa. Són humans “habitats”. Aquesta Escletxa profunda, en el descens al Forat del Món, a l’interior del planeta, és el lloc on la humanitat es troba més envaïda de paràsits.

Bueso aconsegueix generar una atmosfera claustrofòbica, en uns paratges de somni –o malson, en algun cas– i amb uns personatges que afronten l’existència amb ironia, humor negre i ben poc dramatisme. Aquest darrer punt pot generar certa distància amb els seus debats ètics, si bé l’autor situa en primer pla un al·legat ecologista evident. Els protagonistes són ben poc conscients que l’odissea d’aquest grup extravagant té una importància cabdal en el destí del Cercle Crepuscular. La Gran Colònia animal és una amenaça per a la humanitat, i s’està forjant una gran guerra entre cultures enfrontades; ells també volen sotmetre el món, el mateix que fan els humans…

Bueso genera una atmosfera claustrofòbica, amb uns personatges que afronten l’existència amb ironia, humor negre i ben poc dramatisme

En aquest segon llibre, el lector coneixerà millor la tibantor existent amb els Antics, aquesta civilització primigènia refugiada al nord del planeta que s’ha mantingut al marge dels simbionts. Així, sorgeixen vells ressentiments perquè els humans es consideren abandonats a mans dels cargols pels Antics, els quals consideren desertors i fugitius de la plaga que va provocar la infestació pels invertebrats. Però el suposat èxtasi i il·luminació que molts pensen trobar en la simbiosi pot acabar amb la desaparició de la raça humana. En un paral·lelisme amb la realitat, l’humà és prepotent, es creu superior, no té en compte la seva joventut històrica al planeta, i s’enfronta a uns éssers que tenen consciència d’ells mateixos des de molt abans que els humans.

Un dels encerts de l’escriptor és en l’estructura del llibre, amb capítols molt curts que denoten un esforç de síntesi, difícil i agraït. Aporta la informació imprescindible, sovint amb frases curtes, i sobretot amb diàlegs vibrants i originals, gràcies a la bona definició dels personatges. El lector també ha de fer la seva feina.

Bueso dibuixa un desplegament de criatures per caure de cul: crancs exoesquelet gegantins, simbionts de tota mena, llagostes ciclòpies, papallones nocturnes enormes com un braç humà, lluernes gegants, calamars colossals com kràkens, meduses, cargols de conquilla cònica llegendaris per les seves dimensions, larves naupli i tota mena de mol·luscs esfereïdors. En aquest sentit, cal ressaltar la feina de l’autor pel que fa al vocabulari de fauna i flora que batega en aquest univers. El llibre està escrit en castellà i hi llegireu mots com aquests: freza, ooteca, zoea, crisópalo, ditisco, cachipolla, crótalo, derviche, motosierpes, senderuela, rebollón, estipes, trompetillas, macrolepiotas, colémbolos, alfeñique, rádula, copépodos, rotíferos, sifonóforos, pereiópodos, estomatópodo, cardumen, wiwaxia, behemot, cladosilópsides, lepidofolios… Admeto que he necessitat el diccionari de la RAE, o la Viquipèdia en el seu defecte…

L’escriptor proposa picades d’ull amb referències a monstres de la Marvel, i també ecos de Verne i el seu Viatge al centre de la Terra. El Viatge, amb majúscules, és el leitmotiv d’Antisolar, una aventura que condueix els seus protagonistes del crepuscle a la foscor, i després a la insolació, símbols dels tres ulls guerxos del sol que donen títol a la trilogia. Que el gaudiu!

Periodista i gestor cultural

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Llegendes de Catalunya

Just another WordPress.com site

Històries de la Serina

Contes, llegendes, mites i relats

Fantífica

Una mirada a la literatura fantàstica

Donde acaba el infinito

Una mirada a la literatura fantàstica

El Biblionauta

Un viatge als llibres. Ciència-ficció, fantasia, terror. En català

SCCFF

Una mirada a la literatura fantàstica

Cròniques de Neopàtria

Una mirada a la literatura fantàstica

Un blog de ciencia ficción en busca de un nombre

Una mirada a la literatura fantàstica

Dreams of Elvex

Una mirada a la literatura fantàstica

Ciència i Ficció

Congrés internacional - L'exploració creativa dels mons reals i dels irreals

La Biblioteca de Ilium

Literatura fantástica y otras cuestiones de variable interés

FantàstiK

El fantàstic en català

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Funky Blog Medina

Una mirada a la literatura fantàstica

Rucs elèctrics

Una mirada a la literatura fantàstica

Catarsi

Revista de la SCCFF

No siga leyendo

Una mirada a la literatura fantàstica

Deprisa, Deprisa

Una mirada a la literatura fantàstica

El rincón de Koreander

“Ante él tenía una habitación larga y estrecha, que se perdía al fondo en penumbra. En las paredes había estantes que llegaban hasta el techo, abarrotados de libros de todo tipo y tamaño”. La historia interminable, Michael Ende - BLOG DE LITERATURA FANTÁSTICA -

%d bloggers like this: