Emilio Bueso (Castelló, 1974) va ser un dels convidats d’honor a la CatCon celebrada a Vilanova el novembre passat (articles aquí). Admeto que no havia llegit res d’ell, encara que totes les fonts que considero referents del gènere el situen com una de les veus més potents del terror i la ciència-ficció en castellà. Al seu currículum hi ha obres de recorregut com Esta noche arderá el cielo (Salto de Página, 2013), Extraños eones (Valdemar, 2014) i Ahora intenta dormir (Valdemar, 2015). Però més enllà dels seus mèrits literaris em va captivar un discurs social, polític i ecologista sòlid, molt fonamentat pel seu punt de vista d’enginyer. De fet, Bueso afirma que la línia de futur de la seva escriptura tendirà cada vegada més cap al retrat crític d’un sistema que aboca la humanitat al col·lapse per la crisi energètica mundial. “Si el liberalisme segueix així potser ens deshumanitza encara més”, assevera. “Com autor em sento compromès amb la meva època i procuro arribar allà on no arriba el periodisme, però alhora vull ser imaginatiu, sense renunciar a res. Tinc molt clar que el que vull fer no cap en el realisme, però tampoc vull deixar de parlar de les coses que afecten la gent”, diu l’autor, que valora la versatilitat i no vol encasellar-se en cap subgènere.

Transcrepuscular respon a aquest intent de barrejar elements. És el primer volum d’una trilogia que ha batejat com Los ojos bizcos del sol, el segon volum de la qual està previst que aparegui aquest gener. No soc massa partidari de les etiquetes, però si voleu fer-vos una idea de què és Transcrepuscular, heu d’imaginar un relat híbrid: l’editorial la defineix com una novel·la de “ciència-ficció biopunk”, però l’autor reivindica l’space opera i hi afegeix polsims d’èpica fantàstica postmedieval.

En els primers compassos de Transcrepuscular, el lector avesat descobreix de seguida dues coses cabdals: que Bueso és un escriptor amb ofici que sap el que es fa, i que el desplegament imaginatiu promet una aventura bestial. Com així és.

Tenim un protagonista que narra el relat en primera persona, l’Algutzir, un monjo guerrer eunuc que ha deixat el camp de batalla per viure millor com a cap de seguretat del Governador d’una ciutat. Però un robatori que no pot evitar l’aboca a una missió forçosa per recuperar un objecte preciós en què haurà d’acompanyar una política amb ambició d’animista, la Regidora, i un vell bruixot, l’Astròleg. Ja tenim la companyia (a la qual s’afegiran altres protagonistes memorables) i l’aventura. Destí: el Forat del Món, l’Abisme.

El planeta que imagina l’escriptor gira al voltant del Sol però el seu eix gairebé no té rotació. La vida es concentra al Cercle Crepuscular, l’equador, sotmès a duríssimes tempestes que requereixen refugis. Una cara de l’orbe està cremada pel Desert de Migdia, on sempre hi toca el sol, cosa que no passa mai a l’altre pol, fosc i gelat, on governa una nit eterna que fa impossible la vida. Aquest serà el destí dels aventurers, el futur dels quals dependrà de si recuperen aquesta relíquia de cristall que pertany als Antics. Al llarg de la història anirem descobrint detalls d’una civilització anterior que es creu desapareguda…

“Com autor em sento compromès amb la meva època i procuro arribar allà on no arriba el periodisme, però alhora vull ser imaginatiu, sense renunciar a res”

L’altra característica d’aquest univers té a veure amb la fauna. Es tracta d’un planeta poblat per tota mena d’invertebrats gegants: cargols, mol·luscs, cucs i insectes voladors que s’usen com a muntura. Els humans han desenvolupat, en diferents graus, la simbiosi, de manera que es rapen el cap i s’hi incrusten un d’aquests bitxos, anomenats simbionts, que col·laboren amb la ment del portador a través d’orificis al cervell, o fins i tot via orelles, nas, boca, ulls… Cada simbiont aporta habilitats diferents, però l’abús de la simbiosi provoca individus posseïts. El vol sobre una libèl·lula o un tàvec enorme, els cargols bovers sobre els caps o l’existència d’èssers mítics com una eruga colossal que forada muntanyes són alguns dels ingredients d’aquest món al·lucinant en què els rails del tren donen el tomb al planeta pel Cercle Crepuscular, on abunden els mars de boira i els boscos de falgueres gegants.

Emilio Bueso té una ploma àgil i de gran personalitat. La seva imaginació és hiperbòlica. És provocador, desmesurat, irreverent i alhora divertit i profund. En alguns passatges els seus personatges histriònics recorden Pratchett, tot i que amb un to molt més fosc i canalla. L’autor castellonenc no perd l’oportunitat de dibuixar un món extremadament classista, que il·lustra en la mineria, un sector de treballadors ignorats que viuen en condicions pèssimes al fred nord. Transcrepuscular té moltes mirades i és una lectura vivificant per la seva originalitat, pel ritme i la construcció dels personatges. No el deixeu passar –ara el podeu trobar a Gigamesh en la sèrie òmnium de butxaca per 8€.

Tot i que Bueso va començar escrivint en valencià, va haver de canviar al castellà perquè li publiquessin alguna cosa. Ja és trist, però és la crua realitat de la simbiosi entre la nostra llengua i la literatura fantàstica, sobretot fa uns anys, quan ell va començar. Ara, lògic, té la seva veu literària tan incorporada que li costaria “horrors” canviar d’idioma d’escriptura, tot i que no descarta fer-ho en el futur. Esperem-ho!

∞∞∞

T’ha agradat l’article? Subscriu-te a Les Rades Grises!