“Ara ja sabem que no hi ha res que duri per sempre. Tot el que existeix té un final”
Després de 1.700 pàgines, la monumental trilogia de Los Tres Cuerpos de Cixin Liu es pot considerar una de les obres de referència de ciència-ficció d’aquest començament de segle. El fin de la muerte, tercer i últim títol de la saga de l’escriptor xinès, culmina un relat de proporcions colossals, tant pel desplegament imaginatiu com per l’allau d’informació tecnològica que farà les delícies dels amants de l’astrofísica. Sovint es debat què és ciència-ficció. Doncs bé, es pot afirmar que Cixin Liu escriu una sèrie de novel·les de gènere pur, en què l’eix troncal és l’especulació sobre el desenvolupament científic que permet a la humanitat descobrir l’univers molt més enllà de les ments més imaginatives. Després de llegir aquest llibre, ja no es pot observar igual la nit estrellada d’una nit d’estiu.
Després d’El Problema de los Tres Cuerpos i El Bosque Oscuro, el lector ha assistit a la Crisi Trisolariana, el primer cop en què la humanitat s’enfrontava a un enemic comú extraterrestre, Trisolaris, una civilització molt més avançada científicament. Ara Cixin Liu torna enrere en el temps, a l’actualitat, i ens situa de nou en un moment d’impàs, una mena de guerra freda en què els humans se senten amenaçats i alhora procuren conèixer els trisolarians. La protagonista del llibre és la jove Cheng Xin, física que treballa a l’Agència d’Intel·ligència del Consell de Defensa Planetària. El projecte que lidera vol donar informació sobre la humanitat a Trisolaris enviant-hi un humà, Yun Tianming, malalt en estat terminal que està enamorat de Cheng Xin, amb qui havien coincidit a la facultat.
La tecnologia de la hivernació està molt desenvolupada, i s’ha estès la idea de la “fi de la mort” –d’aquí el títol– pels avenços biològics que allarguen l’esperança de vida i la possibilitat de viatjar a través de grans períodes temporals. Les circumstàncies porten Cheng Xin a una hivernació de més de 200 anys per tal de fer seguiment del projecte en què ha treballat.
Després de llegir el llibre, ja no es pot observar igual la nit estrellada d’una nit d’estiu
Xin desperta molt després del Gran Cataclisme, que va canviar profundament la vida a la Terra. En aquesta nova era, l’Era de la Dissuasió, els trisolarians han transmès grans quantitats de coneixement científic als humans. És una època de llibertat i indolència hedonista. Els homes han abandonat les ciutats subterrànies on s’havien refugiat. La majoria de les indústries pesades són posades en òrbita i la Terra recupera l’ecologia natural. Però aquesta era de prosperitat no durarà eternament, i els humans, confiats, ho pagaran molt car.
La teoria del Bosc Fosc es basa en la idea que l’atac a una civilització com la terrícola pot arribar en qualsevol moment i per això és important no ser detectat. Ja s’ha assumit que l’univers és ple de vida intel·ligent i que la humanitat és extremadament feble i vulnerable. Cixin Liu transporta el lector cap al futur amb un desplegament imaginatiu impressionant, però es troba més còmode en el detall tècnic que no pas en els personatges, i aquest és un dels punts febles del llibre. L’autor obliga el lector a tenir una mirada molt àmplia, atès que el camp d’acció es multiplica en la infinitat de l’univers, com també es multipliquen els recursos tecnològics i les informacions científiques, tot sovint incomprensibles. L’escriptor escriu més del compte –és una opinió personal– i dedica moltes pàgines excessivament descriptives en què es perd l’objectiu final i la trama es dispersa. I això passa sobretot per la distància amb què dibuixa els personatges, especialment el de la protagonista. No serà fins al tram final que Cixin Liu recupera la seva millor poètica per a oferir un final a l’altura del seu aclaparador deliri cosmològic.
Alguns d’aquests episodis són que un home pot regalar a la seva estimada una estrella que es troba a 286,5 anys llum; l’existència de naus espacials humanes que solquen l’univers; viatges a la velocitat de la llum; alteracions de la dimensió espai-temps; intentar entendre el concepte de la tetradimensionalitat; una amenaça que obliga tota la humanitat a refugiar-se a Austràlia; o una evasió col·lectiva de la humanitat als planetes del Sistema Solar i la fundació de múltiples ciutats espacials, amb sols artificials que produeixen energia de fusió nuclear…
Premiat amb el Locus 2017, Cixin Liu ha arribat al públic occidental amb un altre llenguatge, que no és el de la violència expeditiva dels americans a què estem habituats. És un ritme molt més pausat, lent i descriptiu. Utilitza recursos tan bonics com la metàfora d’un conte de fades com a eina per a explicar el futur de la Terra. Imagina un hipotètic museu de la humanitat en un subterrani de Plutó en què La Nit Estrellada de Van Gogh és una de les peces més evocadores. I alerta que l’únic sistema de comunicació que perviurà tots els eons futurs és la lletra gravada sobre pedra. En resum, una obra descomunal que convida a allò més essencial: cal gaudir de la vida cada dia i comprendre que som una partícula de pols en un vendaval.
∞∞∞
Les Rades Grises 