Com reaccionaria la humanitat si sabés que d’aquí a 400 anys la Terra serà envaïda per una civilització tecnològicament molt superior? Aquest és el punt de partida d’El bosque oscuro, de Cixin Liu. Nova (Ediciones B) ha publicat la segona part de la trilogia del cèlebre escriptor xinès que va començar amb El problema de los tres cuerpos, un llibre que és lectura imprescindible per poder seguir el desenvolupament d’aquesta apassionant saga de ciència-ficció.

El bosque oscuro reprèn cronològicament el llibre anterior. Som a la Xina a començament del segle XXI. Un cop sabut que una flota procedent del sistema Trisolaris ha posat rumb cap a la Terra, el planeta entra en la denominada Era de la Crisi. El món intenta organitzar-se per fer front als invasors alienígenes, amb la vista posada en la Batalla del Judici Final, que ha de tenir lloc al cap de quatre segles. Cixin Liu s’esforça a plantejar la qüestió des d’un punt de vista global, és a dir, des d’una perspectiva unitària de l’home com a espècie, en una operació coordinada per l’ONU.

La trama té paral·lelismes amb el debat ecològic real. Avui hem d’esforçar-nos per no malmetre més el planeta i deixar un món habitable a les generacions futures. A la novel·la, però, una de les qüestions de fons és si volem viure el present i ser egoistes o ens conjurem per lluitar una batalla en què tenim tantes possibilitats de vèncer com una formiga contra un elefant.

La Crisi Trisolariana planteja diferents punts de fricció: la majoria aposta pel desenvolupament tecnològic per mirar de fer front a l’amenaça; hi ha també els aliats de Trisolaris, que aposten per la destrucció de l’espècie humana, la qual consideren una mena de càncer per al planeta; hi ha els “escapistes”, que creuen que, com que no hi ha res a fer, cal construir naus i fugir amb una selecció d’individus per evitar l’extinció de l’espècie, deixant la resta a la seva sort; i alguns il·lusos creuen que es podria compartir el planeta amb els trisolarians per mesclar el millor de les dues societats… En aquest estat de paranoia mundial, està la humanitat preparada?

El protagonista principal d’El bosque oscuro és Luo Ji, un astrònom especialista en sociologia còsmica, que pren el relleu del personatge principal del primer llibre, Ye Wenjie. Luo Ji és un professor universitari més aviat escèptic i apàtic. La seva vida fa un gir absolut quan és un dels quatre escollits per l’ONU per format part d’un projecte especial per fer front a la crisi. Trisolaris disposa d’un sistema d’espionatge que li permet estar al cas de tot el que passa a la Terra, però hi ha una cosa que no pot fer: llegir la ment. Per això els quatre escollits no podran compartir la seva estratègia, que serà privada per tal de mantenir-la en secret.

El desplegament imaginatiu de Cixin Liu és extraordinari i fa les delícies dels aficionats a l’especulació astronòmica amb una allau de terminologia i fenòmens cosmològics.

Enmig de l’allau imaginatiu espacial, Cixin Liu fa un apunt poètic per la necessitat de contemplació i silenci interior per a assolir la saviesa de ment i esperit

El llibre es divideix en dues parts ben diferenciades. La primera transcorre en els primers vint anys de l’Era de la Crisi, en què el lector assisteix a la multiplicació de projectes i estudis per combatre la invasió alienígena. L’autor, no obstant, ens ofereix un parèntesi, un preciós episodi poètic aliè al problema geopolític espacial, i és la història d’amor imaginària de Luo Ji i el seu posterior aïllament en un indret idíl·lic, on el protagonista viurà uns fets que seran determinants per a la trama. Molt important l’apunt sobre la necessitat de contemplació i silenci interior per a arribar al fons de les coses; en definitiva, per a assolir la saviesa de ment i esperit.

La segona part ens trasllada 200 anys després. La humanitat ha desenvolupat la possibilitat d’hivernar. Luo Ji desperta gairebé dos segles després en un món totalment diferent. No el descriurem en aquesta ressenya per no avançar coses, però és aquí on Cixin Liu es deixa anar i imagina un món transformat, tant a la Terra com el que la humanitat ha desenvolupat a l’espai. Aclaparador i fascinant.

L’analogia del bosc fosc amb l’univers que proposa l’escriptor invita a un exercici d’imaginació sense límits, que obliga el lector a fer una mirada des de molt amunt per prendre distància respecte a la realitat més propera i quotidiana. En aquest sentit, es podria generar un orgull de ser espècie humana? S’unirien tots els pobles contra un enemic comú? Es produiria una socialització de la tecnologia, en un exercici de responsabilitat vers els països més desfavorits? Difícil, per no dir impossible. Més aviat al contrari, perquè el gran esforç i despesa de recursos per a construir un sistema de defensa espacial va en detriment de la qualitat de vida a la Terra. A la novel·la la població se’n ressent, però Cixin Liu no esmerça massa detalls en aquest aspecte, més interessat a especular sobre el que passa a l’espai.

L’home és vanitós i egoista, sí, però té qualitats úniques que a Trisolaris van descartar perquè no els aportaven res en el desenvolupament tecnològic. Vet aquí el punt clau. Encara hi ha esperança. Veurem com culmina la història Cixin Liu amb El fin de la muerte (Premi Locus) que Nova preveu publicar l’any 2018.