“El més divertit dels mites és explicar-los tu mateix”

Neil Gaiman

Cap creació literària sorgeix del no-res. Cada escriptor té les seves influències i referents, com és lògic. En la literatura fantàstica, la mitologia nòrdica ha estat una font de recursos permanent per a molts autors, començant pel mestre Tolkien. Un petit exemple: si llegiu l’Edda prosaica de Snorri Sturluson –text medieval original– podreu comprovar en un dels passatges com els déus van treure de la terra nans amb noms com Durin, Thorin, Bombar, Thrain, Kili o Fili. Us sonen, oi? Bé, hi ha moltíssims assagistes que han abordat aquesta qüestió. Ara, però, toca parlar d’un altre geni del gènere, Neil Gaiman, que ha fet el seu particular homenatge a les llegendes escandinaves amb aquest Mites nòrdics, traduït al català pel segell Catedral Books.

És ben bé com si ens asseiem davant de Gaiman i escoltem com ell mateix ens explica la mitologia nòrdica. Ho fa amb filtres, és clar, posant-hi la seva creativitat, destresa narrativa i humor, tot i que ho fa amb molta cura. El text conserva volgudament aquell to neutre intemporal, on abunden les frases curtes i incontestables, com en El Silmaríl·lion de Tolkien, encara que molt més digerible. Gaiman ens ofereix una introducció i una tria de relats, i en alguns casos barreja episodis de les Eddas. De fet, anima el lector a fer el mateix. Llegir els contes i fer-se’ls seus. Mites nòrdics és una magnífica porta d’entrada a aquest món, ideal per a neòfits. Després cadascú ja decidirà si s’hi endinsa més o no.

Com és normal, la majoria d’històries giren entorn dels déus principals: Odin, déu suprem i pare de tots; Thor, el seu fill; i Loki, tan astut com pervers, germà de sang d’Odin. Gaiman escriu una oportuna presentació de la gènesi d’aquesta cosmogonia i explica com de la fusió del gel i el foc va néixer el gegant Ymir, que es nodria de la llet de la vaca Audhumla. Aquests dos personatges són l’origen de tota la mitologia nòrdica. Després, els germans Odin, Vili i Ve van matar Ymir, i amb ell van crear el món, un disc pla envoltat de mar. Els déus van crear l’home i la dona a partir de dos troncs trobats a la platja: Ask (freixe) i Embla (om), que es van establir a Midgard.

Una de les particularitats del ric substrat mitològic del nord d’Europa és que es transmetia de forma oral, i no va ser fins al segle XIII que es va posar per escrit davant l’auge del cristianisme. Tot i així, moltes històries s’han perdut. En aquest llibre el lector coneixerà el gran arbre sagrat Yggdrasil, que uneix els nou mons, i Asgard, la llar dels déus; com Odin va renunciar a un ull per obtenir més saviesa; les malifetes constants de Loki i el seu paper en els tresors dels déus –fins i tot l’obtenció de Thor del seu martell Mjolnir va ser culpa seva!

Gaiman ens presenta uns déus molt humans, que conspiren, lluiten, estimen i pateixen, que assassinen i moren. Uns déus que no són aliens als perills que els amenacen i que tenen nombrosos enemics, com els fills de Loki: la serpent Jormungand, que viu al mar que encercla Midgard; Hel, la nena que governa el món dels morts; i el gran llop Fenrir, que arrenca la mà de Tyr (fill d’Odin i déu de la guerra) en sentir-se traït pels déus. Assistirem també a les múltiples aventures de Thor, déu del tro, i les seves lluites contra gegants i ogres; una de les més divertides és quan s’ha de disfressar de núvia per recuperar el martell, que li havien robat. I encara coneixerem el Valhalla d’Odin, la gran sala dels morts en combat, beurem l’hidromel dels poetes i, indefectiblement, assistirem a l’apocalipsi, el destí final dels déus: el Ragnarok.

La màgia i l’èpica que desprenen les llegendes del fred nòrdic són irresistiblement atractives i han estat aprofitades en innombrables formats. Des dels jocs de rol a les grans òperes de Richard Wagner. Els còmics de Marvel les han espremudes a fons, i d’uns anys ençà han envaït la gran pantalla: la darrera pel·lícula, actualment a la cartellera, és Thor: Ragnarok. Tolkien a banda, a la literatura fantàstica hi ha vincles amb els déus escandinaus i concretament amb Odin en la sèrie Dresden Files, de Jim Butcher; i el mateix Neil Gaiman va adaptar aquesta mitologia a la seva conegudíssima novel·la American Gods (ara adaptada en sèrie televisiva).

Un consell: si us agrada com ho explica Gaiman, aneu a la font. Res millor que l’original per saber d’on ve tot plegat i analitzar com ha estat interpretat al llarg dels segles.