El ferrocarril subterrani, de Colson Whitehead. Ed. Periscopi, 2017. 391 pàg. Traducció al català d’Albert Torrescasana

El ferrocarril subterrani és una novel·la angoixant sobre l’esclavitud dels africans a Amèrica del Nord a començament del segle XIX. Cora, la protagonista, és una noia que prova de fugir de la plantació d’esclaus on malviu des que va arribar al món, a Geòrgia. Imaginem que Cora és un nom fictici per a un personatge real i podríem estar davant d’una crònica històrica, més o menys novel·lada. L’autor, Colson Whitehead, contextualitza la narració amb el fil conductor del ferrocarril subterrani, una xarxa organitzada d’abolicionistes que en aquella època va ajudar moltes persones a fugir de l’esclavitud.

Arribats a aquest punt, us podeu preguntar: I què té això de fantàstic? La resposta és subtil, però contundent. El ferrocarril subterrani (The Underground Railroad) va ser l’expressió metafòrica usada en aquell moment per definir la xarxa de rutes secretes clandestines que usaven els col·laboradors de la causa antiesclavista per salvar vides i facilitar camins de fugida cap al nord. Òbviament, el ferrocarril subterrani literalment no existia. I vet aquí el tomb que proposa Colson Whitehead. En un exercici literari que es podria entendre com una mena de realisme màgic, els personatges d’aquest llibre gestionen i usen una xarxa subterrània física real, secreta, perillosa, a través de la qual troben una escletxa d’esperança.

Ajarry és l’àvia, segrestada a l’Àfrica, venuda i revenuda infinitat de vegades. Va patir tota mena de vexacions fins que va anar a parar a la plantació de la família Randall, a Geòrgia, on va néixer la Mabel, la filla que va viure més temps. La Mabel és la mare de la Cora. La nena tenia uns onze anys quan la Mabel va fugir de la granja i ningú en va saber mai res més. Comença aquí una història de supervivència extrema. L’autor insereix el lector en el context terrible d’aquells anys del 1820-30-40, en què els humans de raça negra eren tractats com objectes, éssers inferiors, contaminants, sense cap mena de dret.

La Cora té 16 o 17 anys quan decideix fugir empesa pel Caesar, un noi que ha conegut fa poc amb qui estableix una relació de suficient confiança com per emprendre el salt cap al buit que significa intentar abandonar l’infern humit de Geòrgia per córrer en plena nit cap al nord, cap als Estats Lliures. En aquest punt, la història sobre l’esclavisme pren tints de novel·la d’aventures, perquè hi ha una fugida i, òbviament, uns perseguidors. El caçadors d’esclaus per excel·lència l’encarna en Ridgeway, un home terrible, sense escrúpols, un personatge ben treballat i versemblant en l’enrevessada psicologia de l’època. En Ridgeway exemplifica un determinat “esperit americà” de conquerir, construir i civilitzar, destruir el que convingui per assolir aquest propòsit, il·lustrar les races inferiors, sotmetre-les o exterminar-les, si és necessari. Per a aquestes persones era un destí diví, per això ell se’n va al sud, perquè allà hi havia menys ingerències de legisladors i abolicionistes que propugnaven la igualtat, com ja passava en indrets més progressistes com Nova York. La Cora, exemple del patiment de l’ésser que se sent anorreat, mai arriba a comprendre com els blancs que també havien començat de zero en aquell continent defensaven uns ideals que denegaven als altres…

“El ferrocarril subterrani és el símbol, real i palpable, de la llibertat”

La primera vegada que la Cora puja al ferrocarril subterrani creua una frontera somniada però alhora ben real. En una casa on els espera un “amic” s’obre una portella amagada, amb unes escales que baixen cap a una petita andana i un túnel fosc gegant. Al cap d’un temps arriba una locomotora amb un únic vagó. Per a ella, el ferrocarril subterrani era un mite en el mateix sentit que segurament ho era per als esclaus reals de l’època, que havien sentit a parlar d’aquestes rutes misterioses sense saber del cert si existien.

Quan surt a la llum de nou, la Cora és a Carolina del Sud, on canvia d’identitat i descobreix un món nou, amb una actitud molt més oberta respecte al progrés de la raça negra. No és cap meravella, però. De fet, és l’inici d’un viatge infinit, perquè la seva és una fugida constant, sense pausa, una lluita que requereix diverses generacions i que ressona amb força als ulls del lector del segle XXI perquè, dos-cents anys més tard, el racisme és encara ben viu entre nosaltres.

No és casualitat, doncs, l’èxit d’aquest llibre als Estats Units, on ha sacsejat amb força els fonaments de la fundació de la primera potència mundial. Colson Whitehead (1969) va obtenir amb El ferrocarril subterrani el Premi Pulitzer 2017 i el National Book Award 2016. L’autor recrea uns fets històrics ja coneguts amb solvència, i aconsegueix encarnar en personatges molt propers les dures condicions de vida dels esclaus. El viatge continua per Tennessee, Indiana… Les escenes macabres se succeeixen, les atrocitats són ferotges, tot i que sempre hi ha brins d’esperança en persones bones. Són les que fan funcionar el tren. El ferrocarril subterrani és el símbol, real i palpable, de la llibertat. Ara bé, no hi ha destinació final. Cal construir noves vies i noves estacions constantment.

El ferrocarril subterrani és una de les tres obres finalistes d’enguany als Premis Ictineu en la categoria de millor novel·la fantàstica traduïda al català, juntament amb Solenoide, de Mircea Cărtărescu, i Mites nòrdics, de Neil Gaiman. Afanyeu-vos! Queden pocs dies per a votar!

Periodista i gestor cultural

2 Comment on “El tren de la llibertat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Llegendes de Catalunya

Just another WordPress.com site

Històries de la Serina

Contes, llegendes, mites i relats

Fantífica

Una mirada a la literatura fantàstica

Donde acaba el infinito

Una mirada a la literatura fantàstica

El Biblionauta

Un viatge als llibres. Ciència-ficció, fantasia, terror. En català

SCCFF

Una mirada a la literatura fantàstica

Cròniques de Neopàtria

Una mirada a la literatura fantàstica

Un blog de ciencia ficción en busca de un nombre

Una mirada a la literatura fantàstica

Dreams of Elvex

Una mirada a la literatura fantàstica

Ciència i Ficció

Congrés internacional - L'exploració creativa dels mons reals i dels irreals

Ilium

Reseñas y otras cuestiones de variable interés

FantàstiK

El fantàstic en català

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Funky Blog Medina

Una mirada a la literatura fantàstica

Rucs elèctrics

Una mirada a la literatura fantàstica

Catarsi

Revista de la SCCFF

No siga leyendo

Una mirada a la literatura fantàstica

Deprisa, Deprisa

Una mirada a la literatura fantàstica

%d bloggers like this: