Cendra és el debut literari de la filòloga i periodista cultural Ariadna Castellarnau (Lleida, 1979). Inspirada sobretot en la literatura de J. G. Ballard, aquesta novel·la planteja una distopia clàssica, on una sèrie de personatges sobreviuen al límit en un món futur assolat per alguna mena de cataclisme. El títol original, Quema, es va publicar en castellà el 2015 a l’Argentina, on l’autora ha residit durant vuit anys. Castellarnau va obtenir el Premio Internacional Las Américas a la millor novel·la hispanoamericana de 2015 i de retorn a Catalunya va tenir l’oportunitat –i el repte– de fer ella mateixa la traducció per a la versió catalana.

Cendra és una breu novel·la coral o un recull de contes, segons com es miri. L’autora traça petites històries independents, enllaçades per alguns personatges en comú –especialment el de Rita, que exerceix de lligam–, però que es podrien llegir també per separat, sempre amb protagonistes abocats a l’extrem. De fet, el nucli de l’obra és precisament imaginar com actuarien persones normals en un context apocalíptic on s’ha esmicolat tot allò material que forma el context social conegut. En aquest sentit, l’autora ni descriu l’origen de la desolació ni n’investiga els motius. Simplement ens parla d’un “mal” que va impregnar-ho tot, i d’una “Demolició” posterior, en què la gent va trencar i cremar tot el que tenia “per por del mal”. No sabem, doncs, què va passar ni on, perquè tampoc ens situa en cap indret concret, més enllà de referències vagues a ciutats o zones rurals. Així és com l’autora aconsegueix el seu propòsit, que és aprofundir en les relacions humanes que s’estableixen en aquest paisatge devastat.

El primer episodi, La Fam, ja capbussa de ple el lector en aquesta atmosfera crítica, quan una parella ha de decidir qui es menja les darreres engrunes d’aliment que els queden per sobreviure a la casa on s’han refugiat. Cada relat està tenyit de desesperança i els personatges –tot i que, en certa manera, es necessiten–recelen de tot i de tothom. Castellarnau ens mostra com l’egoisme passa a ser el modus vivendi, i no és banal l’afirmació d’un personatge que assevera que en aquest món “la salvació és individual”, tot i que val a dir que hi ha petits brins d’esperança i de reorganització social. En general, però, la catarsi retorna l’ésser humà a un estat primari, en què els límits són les pròpies capacitats i habilitats per a sobreviure. Com indica l’escriptora Flavia Company en el pròleg, Cendra és “un retorn a la prehistòria després del pas de la història”.

La foscor de la novel·la es respira en el paisatge gris i les ruïnes: els incendis cremen arreu i la cendra que sura fa l’aire espès i irrespirable, metafòricament però literalment també. El lector habita un panorama hostil, erm, on tot el que es podia saquejar ja ha estat saquejat; els cadàvers són pertot arreu, els cossos es queden allà on cauen, i cada cop són més escassos els refugis per aconseguir provisions…

Cendra es llegeix ràpidament. És un llibre breu i àgil. I la capacitat de síntesi és un dels punts forts que cal subratllar en la ploma d’Ariadna Castellarnau, perquè aconsegueix dir molt amb poc, sense grans artificis i depurant tot allò sobrer. Potser això pot fer pensar algú que la novel·la és poc ambiciosa, però m’inclino a valorar el fet de saber imprimir només allò essencial per al relat. I, un cop més, els recursos de la narrativa fantàstica fan un servei impecable per a reflexionar sobre les misèries i grandeses de la condició humana. Un nom a seguir.